Arxiu de la categoria: Blocs i blocaires

Qualsevol apunt sobre els blogs i la blogosfera.

Experiments: el mètode Brian

Primavera

En aquesta era de canvis de la realitat amb seguretat de la informació, els únics signes visibles tant de l’arribada de la primavera [són] errors [de] publicitat: tots sabem la botiga d’anuncis, però les nostres vacances es van utilitzar per preparar l’arribada dels papers de l’impost de societats.

I ara, m’atreveixo a parlar de la primavera i l’amor a algú.

L’anomenat «mètode Brian» consisteix a fer passar un text per diferent llengües amb el Google Translate i veure què en surt al final. Per ser fidel al plagi, les llengües han estat català, rus, anglès, japonès, albanès i català. El text original, per si voleu comparar, el teniu a: «De la primavera».

Or i ginalitat

No t’hi entestis; per molt que intentis justificar-ho, d’original no n’ets gens. No és tan fàcil, ser original; no ho som ni en el moment de nèixer! I si a sobre copies, menys encara. La vida no és original: ens la passem repetint el mateix que fa tothom, el mateix que ha fet tothom i que repetiran els que vinguin després. No ser-ho és potser la millor manera de ser-ho… Saps perfectament que això que acabes de dir és una collonada sense sentit disfressada de transcendentalisme d’anar per casa: reconeix que no n’ets, d’original, tampoc no és tan dolent… D’acord, d’acord, no cal que et posis així: no sóc original. I no només no ho sóc, sinó que vull copiar. Ja està dit. A més, m’han animat a fer-hoPerò potser en fas un gra massa, no? Avorriràs el personal… Són gent intel·ligent, veuran el joc d’intertextualitat que… Estàs pedantejant… Avui et trobo una mica perepunyetes, veueta. No haver-me demanat què en pensava. Era una pregunta retòrica… però és clar, no recordava aquesta mania teva de ficar-hi sempre cullerada… Tan se val, ni intertextualitat ni punyetes. Vols experimentar segons el model donat? Tu mateix, tu sabràs on et fiques. Només és un joc… i prometo no fer-lo durar gaire… tres o quatre dies només. T’has begut l’enteniment, ho saps, oi? No seria millor dir que no saps què escriure i reposar una mica? No vull fer-ho, que això és com el gimnàs: si un dia no hi vas, ja no hi tornes… Si, home, com el gimnàs… no serà per l’exercici que fas mentre escrius… Déu-n’hi-do l’energia que hi gasto: entre pensar, escriure i barallar-me amb veuetes impertinents… Ep, no comencem a faltar al respecte, jove. A pastar fang, home!

Ei? Hola? Uf, ja era hora. És que quan la veueta agafa aquests aires no hi ha qui l’aguanti. I tot perquè volia experimentar uns dies amb el bloc… com? Jugant amb les paraules i els sentits, a veure què en surt. I si voleu culpar algú, culpeu l’Allau, que té idees de bomber, o el llibreter, que déu-n’hi-do… no, a mi no: jo no tinc personalitat, només faig el que el que mou els fils m’ordena que faci.

Què, no em direu que no està per tancar-lo, no?

Que callis d’una vegada…

Esporgo novament

En llegir un apunt antic m’adono que hi ha enllaços que porten a l’altre bloc, a la versió anterior d’aquesta nova aventura. Decideixo anar repassant els enllaços apunt per apunt —i així puc esmenar alguna errada solta, un enllaç a un bloc desaparegut, un caràcter estrany aparegut qui sap d’on, qui sap quan i qui sap per què. I esporgo, novament: hi apunt que avui no escriuria i d’altres que ja no tenen significat. I encara n’hi ha que avui em fan sentir una mica de vergonya i exclamar «com pogueres escriure això?»; però aquests els deixo, que tots venim d’algun lloc. També afegeixo alguna etiqueta, i poso algun apunt en una categoria en què no havia pensat. I torno a escriure per avisar que esporgo i que, segurament, ho tornaré a fer.

PS. I si us apareixen apunts nous al lector de feeds, no en feu gaire esment: sóc jo, que n’actualitzo.

Frikitecaniversari

Al costat obscur estem d’aniversari: avui fa quatre anys que els Frikitecaris intentem aconseguir portar a terme vam posar en marxa la Dominació Mundial Frikitecaria. Sembla que no tinguem gaire èxit, però no us refieu de les aparences: sabem qui sou i on us amagueu, només estem esperant el moment oportú per manifestar el nostre poder. I ja que hi érem, hem canviat la façana. Tot i més a «Apio verde», al bloc dels Frikitecaris.

Rosa Leveroni, bloc i llibre

Fa una mica més d’una setmana que celebràvem el centenari del naixement de Rosa Leveroni (i no vam ser els únics: la Roser Caño recollí altres homenatges al seu bloc i en Jaume Subirana també s’hi referia al seu) i uns dies més tard descobríem, per via d’en Jaume Subirana (i tanquem per ara la ronda de citacions mútues), que hi ha un nou bloc, dedicat al centenari de la poetessa, a càrrec (si no m’equivoco), d’Abraham Mohino: Rosa Leveroni: cent anys.

En altres ocasions, el bloc havia estat l’eina utilitzada per promocionar un llibre i fer el seguiment dels comentaris que se’n feien (com ara Mercè Rodoreda: Autoretrat), però aquesta vegada sembla que l’objectiu és més ampli i no només se centrarà en la promoció d’un sol llibre. En qualsevol cas, sí que se n’esmenta un que acaba de sortir i que pot ajudar a acabar de perfilar la figura de Rosa Leveroni: Cartes d’exili i de desig, a cura d’Abraham Mohino i Enric Pujol (Barcelona: Viena, 2010).

Posa cara al teu perfil

Els membres de LibraryThing no ens dediquem només a catalogar els nostres llibres i ensenyar-los al món, sinó que també ens dediquem a omplir les pàgines d’autor, sobretot dels nostres autors, amb tantes dades com sabem i trobem. Només hem trobat una limitació: per aquelles coses de les lleis de propietat intel·lectual, no podem posar imatges dels autors que no siguin nostres. I com que entre els membres catalans de LibraryThing hi ha gent amb bones idees i bones iniciatives —un canal de Twitter, un bloc i una pàgina de Facebook són les darreres pensades de la bibliotecària Gamoia i de Jacme el del Basar—, s’ha posat en marxa una campanya anomenada Posa cara al teu perfil.

Posa cara al teu perfil es dirigeix sobretot als autors catalans que puguin llegir-nos, i els anima a donar-se d’alta a LT i a omplir, ampliar o corregir les dades que consten a les pàgines d’autor respectives i, sobretot, els convida a pujar una imatge a la pàgina, perquè tots poguem conèixer-los. Podeu llegir la descripció de la campanya al bloc LibraryThing en català, a l’apunt que comença així:

Ets un autor? Has escrit algun llibre, sigui de la temàtica que sigui? Doncs et convidem a posar cara al teu perfil!

A LibraryThing convergeixen les biblioteques personals de milions de persones. És un lloc de trobada per a lectors de tota mena de gustos. I, com tu ja saps, als lectors ens agrada conèixer una mica de la vida dels autors, veure’ls la cara i saber-ne les principals fites biogràfiques. Res que no s’expliqui a les solapes dels llibres impresos.

Podeu llegir la resta de l’apunt aquí: «Posa cara al teu perfil».

L’ària del diumenge: La dansa de la primavera (Maria del Mar Bonet)

Sí, ja ho sé: tot sembla igual, oi? Doncs, no! Tot és diferent. No diré que és una nova aventura —perquè és la mateixa que fins ara— però sí un nou repte superat. Si no torno a esborrar el que no toca, és clar, i tot desapareix, com passà ahir. En fi, benvinguts a la nova casa d’Un que passava. Pot ser que encara hi hagi més canvis, he pensat de pintar les parets i canviar els mobles de lloc, però no immediatament.

Canvis, a dins i a fora. D’aquí pocs dies tindrem aquí la primavera i malgrat que m’agradin el fred i l’hivern, jo també tinc ganes que arribi. Mentrestant, podem anar ballant aquesta dansa de la primavera que tan magistralment canta la Maria del Mar Bonet —dels millors records que tinc, els concerts de la cantant mallorquina a la plaça del Rei a l’estiu, amb aquella «humitat que mos desconcerta ets instruments», les gavines grallant sobre els nostres caps i les bombetes de la torre del palau petant de tant en tant—, aquí al Palau de la Música (el vídeo per gentilesa de Picap, discogràfica de la que he de tornar a parlar, igual que del nou disc de Maria del Mar Bonet). Aquí teniu el vídeo:

Festival revival dels 70: Supertramp

No entraré a discutir si hi ha èpoques que més valdria enterrar perquè, per dolentes que fossin, a) alguns en venim, b) alguna cosa bona sí que van tenir, c) recordar no sempre és dolent, i d) més important, perquè llavors no podria afegir-me al convit de Jesús M. Tibau per recordar amb ell els anys setanta amb música. També he de dir que en aquella època servidor era bastant tendret i que els records que creu tenir d’aquells anys és molt probable que siguin imposats. En tot cas, la cançó que he triat per aquest revival sí que la recordo bé, com a banda sonora de l’estiu de l’any vuitanta, un estiu força diferent. Una cançó que, independentment del seu origen i de la seva lletra, em fa evocar parets encalades, tardes a la fresca al pati, olor de llessamí, merengues per l’aniversari, un pati fresc ple d’aspidistres i un sentiment que potser era la primera vegada que experimentava. I tot, amb Supertramp i «Breakfast in America» de fons.

http://www.youtube.com/watch?v=Jh2TJ2DAy_o

(vídeo pujat per FatSquattingDuck)

PS. L’ària del diumenge, en dissabte.

PPS. Que sí, que és més vuitantes que setantes. El disc es publicà el 1979.

Top ten dels refranys catalans

En Víctor Pàmies es veu que no en té prou amb els nombrosíssims refranys que ha recollit als seus blocs paremiològics, que encara en vol més i convida tothom que vulgui participar-hi a enviar-li per correu electrònic els deu primers refranys que se li acudeixin (això sí, sense mirar blocs ni llibres ni demanar ajuda). La finalitat és «assajar una llista dels 10 refranys catalans més coneguts» i per això cal que utilitzem a la nostra memòria i ens en refiem. Jo ja li he enviat els meus deu refranys. Si voleu participar-hi, trobareu les instruccions completes i l’adreça de correu electrònic al seu bloc, a l’apunt titulat «Top ten dels refranys catalans».