Arxiu de la categoria: Blocs i blocaires

Qualsevol apunt sobre els blogs i la blogosfera.

I nou

Si avui és divuit, llavors estem de celebració: tal dia com avui fa nou anys va néixer Un que passava.

És, tanmateix, un aniversari una mica agredolç: el bloc fa una temporada que està més mort que viu. No és només que després de nou anys hom ja no sàpiga què escriure —crisis d’inspiració tots els blocaires en patim un dia o altre—; no són només les noves aficions a què dediques el teu temps, ni al fet que el poc temps que tens te’l deixis robar per collonades (de les quals, per sort, he aconseguit desenganxar-me); ni a haver obert un altre bloc… no és només això i és tot alhora.

Ara que, amb la cabuderia que em caracteritza, encara em resisteixo per donar-lo per acabat. Això sí, em prenc oficialment unes vacances del bloc, mentre reuneixo les ganes de tornar a donar la tabarra. La qual cosa no vol dir que, de tant en tant, no em despengi amb alguna nota. Com aquesta, per exemple.

Així que gràcies a tots per acompanyar-me i fins aviat.

De russos i troians

Tot i els anys que fa que em moc per aquests mons virtuals d’Internet, algunes de les coses que hi passen encara em semblen incomprensibles: per desconeixement tècnics, d’una banda; per pura incomprensió, de l’altra. Un que passava és un bloc modest en tots els sentits i mai no ha pretès ser res més: és modest quant a visites, modest quant a contingut i modest quant a publicació (darrerament, més que modest ha estat gandul). De l’únic que es pot vantar és dels seus gairebé nou anys d’existència (d’insistència?) i d’haver aconseguit tenir un grupet de visitants fidels. Per això encara no entenc què pot treure ningú d’infectar el lloc web d’algú altre, sobretot quan aquest lloc web és més aviat modestet.

De què parlo? Alguns de vosaltres ho sabeu perquè ho heu viscut o perquè us vaig avisar. Vet aquí que un dia un amic t’avisa que el Cercador que Tot Ho Sap li ha dit que ferranmoreno.cat és un lloc atacant. I una altra amiga t’avisa del mateix. I una altra, i encara una altra. I t’has d’enfrontar a la realitat: no saps què coi passa ni com arreglar-ho. I fas el que fem tots en aquests casos: demanes ajuda a qui se suposa que en sap. Que passis l’antivirus i comprovis que l’ordinador no té instal·lat malware ni spyware ni cap coi de porqueria acabada en ware que hi pugui haver, i que actualitzis el programari del bloc. I tot continua igual i per molt que t’hi esforcis no saps què fer. I tornes a demanar ajuda i trobes, déu sigui lloat, una persona que es pres la seva feina seriosament i en pocs minuts ha esbrinat què ha passat: des d’una IP russa t’han injectat un troià. I no, res a veure amb la mítica ciutat homèrica.

Per sort, el senyor troià dels nassos estava en un lloc fàcil d’eliminar i sembla que, després d’esborrar, de restaurar, de revisar i de demanar que et tornessin a fer una diagnosi del lloc web, tot ha acabat feliçment. Ara, com tot malalt de debò, haurem de passar un període de conval·lescència, no fos cas que el senyor troià encara estigués amagat en algun racó del lloc i torni a fer la punyeta.

Que aquí som gent decent i no ens dediquem a la cria de troians.

Els Frikitecaris ens desitgen feliç any nou

Perquè sí, perquè ells són així (nosaltres som així) i, procrastinadors de mena perfeccionistes de mena, fins ara no havien enllestit el calendari 2012. Però ja el tenen, finalment, i avui mateix el posen a disposició dels seus fans, que són molts més dels que ho reconeixen públicament. I com el podem obtenir? Doncs fent clic a la imatge de sota:

Calendari Frikitecaris 2012

Calendari Frikitecaris 2012

25 anys sense Foix

«I, ves per on, no era de Brossa», vaig escriure fa més d’un any després d’haver remenat llibres i d’haver navegat per Internet fins a l’extenuació a la recerca d’un cal·ligrama que jo creia que era de Brossa… i era de Foix. I avui, que la Catosfera (o, més ben dit, en Víctor Pàmies et al.) organitza un homenatge en record dels 25 anys que fa que va morir el poeta, em servirà per sumar-m’hi. Perquè, a més, crec que avui el desig tancat en aquell cal·ligrama és més vigent que mai… i sembla que igualment d’inassolibe. Així que, amb el vostre permís, em copio.

Poema de Catalunya, J. V. Foix

Poema de Catalunya, J. V. Foix

I pensar que quan vaig veure’l per primera vegada me’l va haver d’explicar un il·lustre doctor professor meu perquè jo, llavors, no l’entenia… (font)

Adéu, Ike Janacek

Després de tants anys de bloc, intentar recordar quan vaig arribar per primera vegada al bloc de l’Ike Janacek és un exercici inútil, però sí que puc dir que va ser quan Un que passava era un bloc molt jove. De l’Ike em van atraure de seguida el sentit de l’humor, la intel·ligència, la creativitat i, quan el vaig poder conèixer en persona, tot just fa set anys, la simpatia i la bonhomia. Aquell dia l’Enrique, Ike Janacek, va acabar per ficar-se’m a la butxaca.

No ens vam tornar a veure, i al cap del temps el contacte es va tallar. Com ha passat amb tants d’altres bloguers d’aquells primers anys, sigui perquè desapareixen, sigui perquè deixes de seguir-los, vaig perdre la pista de l’Ike. Només de tant en tant tornava a veure si havia pujat alguna imatge nova a Flickr, però fins i tot això es va acabar.

I, tot just ara que fa set anys d’aquella memorable visita, la Peke em dóna la trista notícia que l’Ike ha mort aquest mateix mes, després de barallar-se contra un càncer.

Malgrat el temps que ha passat, la notícia m’ha colpit. L’Ike és, era, una d’aquelles persones que deixen una profunda empremta en els altres. Cap dels que el vam conèixer l’oblidarem.

I el millor homenatge que li puc fer, a part d’aquestes maldestres paraules, és recuperar les caricatures que en diferents moments va fer-nos a alguns dels seus contactes blocaires: en el seu primer aniversari blocaire (a la primera imatge, amb barret i ulleres, un servidor); amb motiu de la seva visita a Barcelona; i la tercera, aquesta que acompanya l’apunt, on també apareix una altra blocaire que ens va deixar, la May.

Los chicos del coro

Los chicos del coro, d'Ike Janacek

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Burdon, Mad, Kizz, Ferran, Brisa, Paola Vaggio i May.

Va de llibres… i d’autobombo

Ara fa uns dos anys en Daniel Gil em sorprengué amb una petició molt peculiar: volia que li escrivís un pròleg. Un pròleg, ni més ni menys, per un llibre que li publicaria l’Editorial Petròpolis de l’amic blocaire Jaume Llambrich basat en textos del seu bloc, Bauen_blog: La biblioteca angular. Val a dir que el llibre ja estava llest el 2010, però per causes diverses no se n’havia fet la presentació pública. I això és el que van fer divendres passat a can Petròpolis: la presentació, virtual com és habitual, del llibre. I no se’ls acut altra manera de fer-la que aquesta: la lectura del pròleg que vaig escriure amb música de Vivaldi de fons. Espero que no els sàpiga greu que enganxi el vídeo aquí mateix, però us recomano que passeu pel web de Petròpolis per veure el catàleg de llibres publicats fins ara.

Gràcies, Daniel, per la confiança i enhorabona.

El correcamins de les agulles

Com que no en tenia prou amb dos blocs gairebé abandonats (l’Un que passava i Frikitecaris), ara va i me’n trec un altre de la màniga. A partir d’ara, a part d’aquests dos llocs també em podreu trobar a El correcamins de les agulles, on només parlaré de temes relacionats amb el punt de mitja i el ganxet —on sereu molt benvinguts; però si el tema no us interessa, aquí continuarem com sempre.

PD. Sí, ja s’han acabat les vacances…

Mola coser

«Mola coser». Almenys això diuen la Sfer, la Iris, l’Evitta i la Beatxu, autores del bloc Mola coser i, pel que sembla, els mola i s’ho passen pipa cosint peces de totes menes, ben boniques, per cert. Ara, que ens haurem de refiar d’elles, perquè de cosir, no en sé ni un borrall; bé, si cal cosir un botó ho faré, però d’aquella manera. I ja m’agradaria, de saber-ne una mica, ja…

Quan hom marxa de casa, s’adona que hi ha tot de coses que creia que venien de sèrie i que no, que s’han d’aprendre a fer… perquè les mares tenen el mal costum de respirar alleujades, pensar «menys feina» i deixar que t’espavilis pel teu compte el dia que dius que te’n vas. I apa, posa’t a aprendre a fer coses que mai no havies fet… o que havies fet poc. Com ara planxar. Sé que moltes dones i no pocs homes odien planxar, però de les feines de casa a mi és de les que menys m’empipen. Només cal arribar a una entesa amb la planxa: tu no em cremes ni em cremes la roba, jo no t’estavello contra la paret. I són tan senzilles de fer anar, les planxes: una rodeta, uns puntets i tira milles. Després, si ho volem complicar, hi ha el tema del vapor, que no surt mai quan vols (però aquesta es una altra història). I a fer passades.

De cuinar sí que en sé. I bé, em sembla. Almenys tothom que ha vingut a dinar o sopar a casa ha sobreviscut… bé, gairebé em carrego una amiga, que és com el Shin Chan, amb una mica de pebrot vermell però va ser sense voler (nota perquè no se m’enfadi: té intolerància al pebrot).

La rentadora ja és un altre tema. Amb tants botonets, comandaments, llumetes, temperatures, tipus de roba, color o blanc, roba delicada o sacs de patates, fa una mica de por. Mireu què us dic: em seria més fàcil tripular l’Enterprise. Al cap i a la fi, l’Enterprise és endavant, endarrere, activar escuts, desactivar escuts, carreguin, apuntin, foc i hiperespai. Poca cosa més. I quan la rentadora comença a fer bots, no pots comunicar-te amb l’Scotty i demanar-li que arregli el motor. O la Tardis… tot i que les màquines del temps les carrega el diable, i, quan els dius que vols anar endavant, tant pot ser que et trobis a la fi del temps o com fugint d’una banda de morlocks afamats.

Però cosir… no. Si cal fer alguna puntada, la faig, però no em faig responsable de les conseqüències. Igual que quan cuso un botó: el temps que aguantarà, només del déu dels botonts ho sap. Però vet aquí que servidor, que anà a una escola d’aquelles laiques catalanes on es feien tallers de les coses més diverses com a complement de l’ensenyament reglat, servidor sap fer ganxet. I li ha tornat a agafar el gust després de tr… després d’uns quants anys. I no només això, sinó que també li ha donat per agafar les agulles de fer mitja i començar a teixir. I com que tot s’acaba sabent, aquest bloc xivato el va treure de l’armari dels teixidors amagats a l’armari el dia de l’Orgull friki i les amigues de Mola coser el van pescar de seguida i el van convidar a participar en el seu bloc —invitació que, de moment, ha refusat.

I aquí estem. Amb uns quants jocs d’agulles de fer mitja, una mà de ganxets, una pila de cabdells de llana i un altra de llibres de ganxet i mitja, intentant que els resultats d’aquest hobby siguin més duradors i decents que els quatre botons que he cosit mai.

I, de pas, recuperar el bloc de la Sfer, la Iris, l’Evitta i la Beatxu, que sempre sorprenen amb una troballa interessant relacionada amb l’activitat costurera i teixidora.

Librarian vintage

Diuen les males llengües que el sentit de l’humor no és el més habitual entre el gremi bibliotecari, com es pot comprovar cada vegada que algú fa un acudit a La Llista o parla de «cuentacositas», i això malgrat que molts llegeixin en silenci els disbarats dels Frikitecaris.

Avui, però, portem la prova definitiva que en algun moment de la història els bibliotecaris havien tingut sentit de l’humor, i tot gràcies a l’aportació desinteressada d’aquest sac de sentit de l’humor que és el Jordi Serrano. Larry T. Knix, bibliotecari jubilat autor del  bloc Library history buff blog, col·lecciona postals relacionades amb les biblioteques, i en compartia una no fa gaire amb dos «acudits»:

Humor al taulell de préstec

La usuària que s’acosta al taulell i pregunta si tenen el llibre Batalles en què he estat, i el bibliotecari diu que no, però que li pot deixar les Memòries d’un home casat.

El segon «acudit» és més subtil i de plena actualitat. El cartell que hi ha sobre el taulell no indica que allò és el taulell de préstec, sinó que demana contribucions per la biblioteca; una cosa, que tal com està el panorama probablement haurem de començar a fer: treure el platet i passar-lo entre els usuaris que ens visitin, a veure si així compensem les retallades que ja estem començant a patir.

(Apunt publicat simultàniament al costat fosc: Frikitecaris)