Arxiu de la categoria: Biblioteques i bibliotecaris

Biblioteques i bibliotecaris.

Biblioteques: que se’n parli, sí; però que se’n parli bé

Aviso: ara em posaré dramàtic, que és aquella meva manera de posar-me seriós exagerant una mica perquè tot plegat no sembli tan seriós.

Pot semblar ben curiós que encara ara els bibliotecaris ens sorprenguem quan es parla bé de les biblioteques, i és que estem massa acostumats que no sigui així. I quan dic «parlar bé» no vull dir només que se’n parli positivament, sinó que se’n parli sabent de què es parla. Tot sovint —i en els darrers anys sembla que més que mai— apareixen a la premsa escrita articles o opinions de persones alienes al món de les biblioteques que, en to elegíac i romàntic, lamenten que les biblioteques ja no siguin el que eren; o d’altres, que en to dramàtic o catastrofista, n’auguren la desaparició —alguns fins i tot amb motius ben condemnables; i no falta qui les diu de l’alçada d’un campanar i demostra que fa uns quants dies, per no dir anys, que no ha trepitjat una biblioteca. Sigui com sigui, la visió és negativa, i quan n’hi ha una de positiva ens estranyem tant que n’hem de parlar mentre ens donem copets a l’esquena celebrant que algú, per fi, s’adoni de tota la feina que fem.

Les biblioteques, senyors meus, no estan mortes i tenen molt bona salut (bé, estan bonetes: que la crisi fa estralls per allà on passa) i, és cert, ja no són el que eren: ja no són espais morts on s’acumulen el saber i la pols, sinó espais vius que van adquirint nous usos i que es plantegen nous reptes, amb professionals ben preparats que malgrat tot fan la feina amb il·lusió, perquè ens la creiem. És igual que parlem de biblioteques públiques que de biblioteques universitàries; unes i altres, amb les seves particularitats, han evolucionat (i continuen evolucionant) per adaptar-se a les noves necessitats, als nous canals de comunicació de la informació i del coneixement, als canvis socials, als canvis educatius, etc. I encara hi podríem fer molt més, si els nostres governants apostessin fort per les biblioteques i fessin l’esforç de no retallar-ne els pressupostos quan van magres —ja he dit que em posava dramàtic; a Catalunya, si més no, els governants han apostat força per les biblioteques. Els bibliotecaris ens hi esforcem molt, per adaptar-nos, i hem fet un llarg camí en molt poc temps: però hi ha persones que continuen ancorats en concepcions del que hauria de ser una biblioteca més pròpia del passat que del present.

Jo mateix, mentre escric això, tinc una forta sensació de dejà vu: perquè no sóc l’únic que ha parlat en aquests termes i diria que ja n’he parlat aquí mateix. Ha arribat un punt que totes aquestes afirmacions que repetim sense parar sembla que les fem per convèncer-nos nosaltres mateixos que anem per bon camí, encara que «els altres» no ho vulguin veure. Ja he dit i repeteixo que exagerava: no tot són flors i violes i hi ha qui s’ho passa força malament perquè no té suport institucional i ha de fer la feina amb més il·lusió que mitjans; però tampoc no convé que ens fustiguem, que encara perdríem la il·lusió.

I parlant de perdre’s, per poc que no perdo el fil. Que al cap i a la fi tot aquest discurs venia a tomb del fet que en molt pocs dies he llegit dos articles d’aquests que ens sorprenen: dues visions diferents, però igualment positives i ben informades sobre les biblioteques. Sóc conscient que es refereixen a les públiques, cosa que des de les universitàries ens fa sentir molta enveja però del que igualment ens n’alegrem i enorgullim. I tots dos han aparegut en aquest nou diari del qual parlava abans-d’ahir… i de qui no rebo res per parlar-ne, que consti! Ho féu dijous 9 de desembre Carles Capdevila («Biblioteques, bé social, i molt bé en general»), «extensament i elogiosa» en paraules de la Gamoia; i ho tornava a fer abans-d’ahir David Cirici, més breument («Biblioteques, encara que també s’hi lligui», p. 38).

I nosaltres tan contents. Perquè ens agrada que se’n parli, sí; però encara ens agrada més que se’n parli bé.

La paraula màgica

Sí, ho hem de reconèixer: no existiríem sense ells, no podem viure sense ells, però moltes vegades desitjaríem que cremessin a l’infern per tot el que ens fan patir. Però de tant en tant, molt de tant en tant, tenen uns acudits que ens deixen amb un somriure sòmines a la boca: ho han sabut captar molt bé Gene Ambaum i Bill Barnes a l’Unshelved del 20 d’octubre de 2010.

Unshelved, 20 octubre 2010, per Gene Ambaum i Bill Barnes

És clar que també podria ser que aquest tanoca replicaire estigués prenent el pèl a la bibliotecària, acte que desvetllaria la ferotge i desfermada ira del gremi bibliotecari. I no hi ha res més perillós que un bibliotecari emprenyat…

(publicat simultàniament al costat fosc: «La palabra mágica»)

La cabina

Vivim temps marcats pels canvis constants, la crisi i les modes mediambientals. Que si la professió no sap cap a on va, que si cal reciclar fins la darrera gota dels nostres residus, que si no hi ha diners per culpa de la crisi… I nosaltres, mentrestant, continuem preguntant-nos quin serà el nostre futur. Doncs bé, a Anglaterra ens en donen una pista: els molt saxons van i reconverteixen una antiga cabina telefònica en punt d’intercanvi de llibres. I qui diu punt d’intercanvi, podria dir biblioteca: amb les tecnologies de la informació i la comunicació actuals, podem tenir l’OPAC en un mòbil, i un mòbil cap sense problemes dins de la cabina… Qui potser no hi cabria seria el bibliotecari…

Cabina reconvertida (Font: Reuters, via El Mercurio)

Potser La-Companyia-Abans-Anomenada-Telefónica podria prendre nota i reciclar les antigues cabines que encara deu tenir. D’aquesta manera, els probables futurs èmuls de l’home de la cabina tindrien alguna cosa amb què entretenir-se mentre estiguessin atrapats…

La notícia a La Vanguardia i al diari El Mercurio.

(via Juanma Santiago al setembre i Eli Ramírez a l’octubre, perpetrat pel vostre servidor en estèreo: aquí i al costat fosc: «La cabina»)

Ordre a la biblioteca!

Sí, uns dels somnis més eròtics d’un bibliotecari és posar-se dret sobre el taulell i cridar amb veu enèrgica i autoritària: «Ordre a la biblioteca!», perquè els benvolguts usuaris facin el favor de callar d’una p… vegada. Però aquest apunt no és per parlar de l’eterna guerra pel silenci a les biblioteques; ni tan sols per parlar de l’eterna discussió sobre silenci.sí / silenci.no en què ens embranquem periòdicament els bibliotecaris. L’ordre del qual parlarem es l’altre, el dels llibres als prestatges, que també ens porta força maldecaps a tots plegats.

La classificació més estesa a casa nostra és la Classificació Decimal Universal (CDU), descendent directe de la Classificació Decimal de Dewey (CDD). Doncs bé, al Department of Electrical & Computer Engineering de la University of Texas at Austin s’han tret de la màniga un joc per ensenyar els usuaris com funciona la CDD: «Order in the library». Acompanyat de l’ós panda Bill i d’altres animalons, l’usuari pot aprendre com funciona la CDD i com s’ordenen el llibres seguint aquesta classificació…

Order in the library

Order in the library

Animalets! A part de l’aspecte naïf del joc, no es pot dir que sigui el més apassionant dels jocs, ni tan sols per nosaltres, bibliotecaris. A mesura que vas jugant t’adones com és de repetitiu i avorrit. I després d’unes quantes partides, tinc la meva teoria de per què és així: segur que a l’equip que ha creat el joc hi havia infiltrar un bibliotecari amb la secreta missió de protegir els nostres secrets més pregons i no deixar que els comuns mortals els aprenguin. No es pot dominar el món, senyors, si anem esbombant els nostres secrets així com així!

(Apunt publicat també al costat obscur, a cals Frikitecaris: «Orden en la biblioteca!»)

Bibliotecaris de paper

[Apunt publicat gairebé simultàniament i amb el to adient al costat obscur: «Bibliotecaris de paper»]

L’Eli fa temps que ens obsequia des del seu blog Des del meu punt de vista amb dibuixos que posen un toc humorístic a les coses que li passen. Molt sovint, aquestes il·lustracions ens tenen com a protagonistes a nosaltres, els bibliotecaris, col·lectiu al qual també pertany. La mirada, plena d’humor, és tot i això una mirada amable, tendra, potser com l’Eli mateixa. No contenta, però, amb oferir-nos les vinyetes al seu blog de tant en tant, ara ens anuncia que ens les oferirà recollides en un fulletó (que publica mitjançant la plataforma Issuu)  que ha titulat Bibliotecaris de paper.

Espero que no se’n cansi i que trobi inspiració per oferir-nos-en una bona col·lecció!

És la crisi, idiota!

[Apunt publicat simultàniament… gairebé alhora aquí i al costat obscur: «Es la crisis, idiota!»]

No sé què fa que en aquest país nostre ens prenguem les coses més aviat a la tremenda, i davant la paraula crisi tots ens esgarrifem i ens estirem els cabells —amb prou motius, d’altra banda. Creuat l’Atlàntic, als Estats Units, però, sembla que es prenen les problemes amb un altre esperit: què fan davant una retallada pressupostària? Doncs un vídeo, en versió lipdub, i el pengen a Youtube. Bé, en realitat en fan dos: igual com els DVD amb què la industria cinematogràfica ens rob… ens alleugereix les butxaques del pes del «vil metall» —amb la versió comercial, l’estesa, la del director, la del director després d’unes copes, etc.—, ells van i en fan dos: un en versió llarga, amb les aventures i desventures d’una bibliotecària intentant sobreviure a les retallades pressupostàries, i la versió reduïda només amb el lipdub. Vaja, que els sobra el sentit de l’humor que en alguns entorns més nostrats tant ens falta. Mireu els vídeos i no rigueu gaire, que aquí també pinten bastos.

Versió llarga:

Versió breu:

(via @jserranom a twitter, aquí i aquí)

Malson bibliotecari

Al començament de la pel·lícula The mummy, Evelyn (Rachel Weisz) protagonitza una escena força divertida en què es carrega una biblioteca sencera fent-ne caure les llibreries com si fossin fitxes d’un dòmino: tota la biblioteca queda desordenada en poc segons. Aquest és un dels pitjors malsons d’un bibliotecari: trobar-te la biblioteca regirada i amb els llibres tots desordenats —que ho facin els usuaris és habitual i serà tema d’un altre apunt. Ara, quan el desastre es deu a causes naturals inevitables, només podem consolar-nos pensant que, almenys, no hi va haver víctimes. El 4 de setembre, la ciutat de Christchurch, a Nova Zelanda, patia un terratrèmol de 7 graus en l’escala de Richter (la notícia a Vilaweb): la Universitat de Canterbury ha preparat una galeria de fotos amb imatges de les conseqüències del desastre, entre les quals es poden veure imatges de com quedà la biblioteca de la universitat després del sisme. Podeu veure la galeria completa fent clic a la imatge:

Biblioteca de la Universitat de Canterbury

Galeria d'imatges del campus de la University of Canterbury

Vist a Iwetel (Isidro Aguillo, «El terremoto de Nueva Zelanda», Iwetel, 7 set. 2010 ) i publicat simultàniament al costat obscur: «Pesadillas bibliotecarias» a Frikitecaris.

«The insulting librarian» de Mitchell & Webb

No, no ens dediquem a insultar els usuaris —tot i que a vegades no ens faria res…— ni intentem lligar amb ells a la desesperada. Però a vegades et surt el costat fosc i t’agafen ganes de fer coses com aquesta…

Trobareu el text en anglès a Too many indonesian books (heu de baixar una mica a la pàgina) i una traducció casolana al castellà al cals Frikitecaris: «El poder del bibliotecario… y como abusar de él».

Curs a Rubí: Biblioteca 2.0, web Social i altres innovacions

Pausa dins de la pausa per una mica de publicitat o autobombo, com preferiu.

Caldria canviar aquella dita dels camins del senyor pels camins d’Internet: hom comença un dia a escriure un bloc sense saber ben bé perquè ni com serà, i es troba un dia, anys més tard, parlant d’aplicacions socials com LibraryThing, en un article a BiD i en un curs. On? En un curs dels Juliols de la UB on sóc, pel cartell de què formo part, un nan entre gegants.

De què tracta el curs? Doncs de biblioteques, de web social i d’altres innovacions que han fet que el treball de bibliotecaris i documentalistes hagi canviat força en els darrers anys, i que ens han obligat a reciclar-nos contínuament per estar al dia i per poder fer ús d’aquestes eines en les nostres tasques diàries. Jo hi tinc reservada una estoneta per parlar d’aplicacions web de catalogació i, sobretot, de LibraryThing.

El curs es titula «Biblioteca 2.0, web social i altres innovacions» i es farà a la Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí del 5 al 9 de juliol. El coordina Dídac Margaix-Arnal, que n’ha parlat també al seu bloc, amb qui podeu posar-vos en contacte si voleu resoldre algun dubte que tingueu.

Els Juliols de la UB

Els Juliols de la UB

La citació: «Lastres y mentiras» (Fernando Juárez)

Pel que vaig veient em temo que les biblioteques, pel que fa al llibre electrònic, tornarem a patir la manca de previsió de les editorials. Ja va passar amb les revistes electròniques: durant un temps, editoris i distribuïdors feien i desfeien sense encomanar-se a déu ni al diable, canviant llicències, preus i condicions sense avisar. Amb el llibre electrònic sembla que passarà una cosa semblant: els editors de llibre «universitari» continuen oferint PDF (sense adaptar als diversos dispositius de lectura, és a dir, pensats per llegir-los en pantalla) o HTML només llegible directament al seu portal; continuen venent l’accés al llibre complet tot i que, com va dir Núria Gallart a les 12es Jornades, en l’àmbit universitari moltes vegades només cal tenir accés a un capítol determinat. Els editors, amb poques excepcions, no saben cap a on anar i sembla que no s’acaben de creure que el llibre electrònic no desapareixerà: a la Feria del Libro de Madrid han prohibit la presència d’editorials que només treballen amb llibre electrònic perquè el reglament no ho permet… però el llibre electrònic no ha nascut el 2010, han tingut temps de sobra per canviar… I això denuncia Fernando Juárez a l’apunt que volia citar avui: la cultura i, sobretot, els mitjans de transmissió de la cultura han canviat, però el sector editorial (amb excepcions, insisteixo) no sembla disposat a canviar. Copio el primer paràgraf de l’apunt, titulat «Lastres y mentiras»:

La actual producción editorial no está siendo creada para ser leída sino para ser impresa. Las editoriales, sobre todo las grandes, venden papel  y se encuentran ante un panorama complicado ya que en este momento no es necesario manchar papel para transmitir ideas, sentimientos…