Arxiu de la categoria: Biblioteques de paper

Biblioteques trobades als llibres.

Biblioteques de paper: les biblioteques de la Universitat de Shiz

Y así empezó el verano. Como había aprobado los exámenes, Boq podía planificar libremente un último año en Briscoe Hall. Todos los día corría a la biblioteca de Three Queens, donde bajo la atenta mirada de un titánico Rinoceronte (archivero y bibliotecario jefe), se dedicaba a limpiar viejos manuscritos, que evidentemente nadie consultaba más de una vez cada cien años. [p. 149]

—Yo soy una simple estudiante que ayuda en las labores manuales —declaró Elphaba—. Ni siquiera entiendo lo que dice. Soy su secretaria, su amanuense. Ya sabes que no puede escribir por sí mismo, porque no puede sujetar una pluma con las patas. Yo escribo al dictado, archivo los papeles y voy corriendo a la biblioteca de Crage Hall para hacer consultas.
—La biblioteca de Briscoe Hall sería un lugar mejor para encontrar ese tipo de material —sugirió Boq—. Incluso la de Three Queens, donde estoy trabajando este verano, tiene montones de documentos de las observaciones sobre la vida animal y vegetal realizadas por los monjes.
—Ya sé que no soy una chica muy corriente —señaló Elphaba—, pero el hecho de serlo me impide el acceso a la biblioteca de Briscoe Hall. Tampoco el doctor Dillamon puede acceder, por el hecho de ser un Animal, al menos por ahora, de modo que esos valientes recursos están fuera de nuestro alcance.
—Bueno —dijo Boq despreocupadamente—, si sabes exactamente lo que buscas… yo tengo acceso a los fondos de las dos bibliotecas. [p. 159]

En años venideros (y Boq estba destinado a vivir una larga vida), el muchacho recordaría el resto del verano como un período perfumado por el olor de los libros viejos, cuando los antiguos pasajes manuscritos nadaban ante sus ojos. Indagaba solo en las mohosas estanterías y flotaba sobre cajones de caoba llenos de pergaminos manuscritos. Durante todo el verano, pareció como si las ventanas de paneles romboidales entre paños de piedra azul no dejaran de nublarse por obra de unas gotas de lluvia pequeñas pero persistentes, casi tan frágiles y fastidiosas como granos de arena. [p. 160]

Boq no tuvo tiempo ni gans de hablar de su romance cuando volvió a encontrarse con Crope y Tibbett. El Rinoceronte bibliotecario, que casi no había prestado atención a los chicos ni a sus progresos durante todo el verano, de pronto había comprendido que lo poco que habían avanzado y se había vuelto todo jadeos reumáticos y ojos atentos. Los chicos hablaban poco, cepillaban y limpiaban los pergaminos, y frotaban con aceite de avesol las cubiertas de piel y los broches de latón pulido. Sólo quedaban unos días de aquel tedio. [p. 177]

  • Gregory Maguire. Wicked. Memorias de una bruja mala. Tr. Claudia Conde. Barcelona: Planeta, 2009.575 p. ISBN 978-84-08-08581-2.

La citació: «Sara Surp» i llibres a metres

Biblioteques de paper, 19

En aquella època, tocava tenir una biblioteca que ocupés almenys dos panys de paret. Ells la tenien i, a més, la utilitzaven. És a dir, llegien. «Tot Beckett», deia el tiet que havia llegit. O la tieta, ella també llegia: «Tot Pla», «Tot Proust». Però ella mai no va arribar a saber on anava a parar tot aquell bé de déu de lectura que entrava dins d’aquells dos caps. Tota la càrrega revolucionària que contenien aquelles pàgines … ¿On es dissolia? ¿En què es convertia quan passava pels seus esperits? ¿En quin punt de l’aparell digestiu llibresc quedava embussada, o reduïda a no res, tota la bellesa, tota la lucidesa que havien engolit? ¿Per què romanien incòlumes després de tanta lectura? El tiet recorria metre a metre la biblioteca com un aplicat corredor de fons: «Dos metres amb vuitanta centímetres, el meu rècord anual!», deia, i no ho deia de broma. Però ell era el mateix, amb tres metres més de lectures que amb tres metres menys.

Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 45-46.

Biblioteques de paper: el Gabinet d’Investigació i Lectura de Sueca

Vaig girar un cantó, i un altre, i un altre; vaig córrer amb totes les forces fins a refugiar-me en l’edifici on, al primer pis, hi havia el Gabinet d’Investigació i Lectura, minúscula biblioteca que depenia de l’Ajuntament de Sueca. Hi vaig entrar, vaig dir «bona vesprada» a la senyoreta Patro, bibliotecària. […] La Patro exercia la seua vocació d’espia, de psicoanalista, de fiscal, de periodista de successos, camuflada de bibliotecària. Des del Gabinet d’Investigació i Lectura movia els fils adients per a mantenir-se al dia, a l’hora, al minut, en els conflictes del poble i voltants. […] Imposava, la vella; era prima i tesa com una garsa, nerviosa, omnipresent, sempre vestia de girs, exhibia un esguard incisiu de pistolera a sota d’uns vidres gruixuts que li tapaven mitja cara. Tenia l’obsessió, la dèria, la idea fixa que a la biblioteca s’anava a llegir o a estudia, i volia imposar-ho per damunt de tot. A mi, als meus amics, ens havia envait a passeig més d’una vegada. Lluïa una punteria impressionant, no ens en pasava ni una.

Fins aleshores, mai no m’havia presentat sol a la biblioteca, sempre anàvem en grup a papar-nos els volums d’Astèrix, de Tintín, de Mortadelo i Filemón… Me’ls havia rellegit tots. Aquella vesprada vaig fer cap a la biblioteca fugint d’unes celles, sense pretensions lectores; l’absència transitòria de la Patro m’oferí temps per ordir una coartada.

L’espai de la biblioteca era exigu. A banda dels prestatges atapeïts, corbats sota exemplars que s’aglomeraven en posicions gens acadèmiques, pel terra s’hi apilaven gratacels de llibres que clamaven una ubicació digna i que podia desplomar-se al mínim frec. Hi havia columnes de llibres fins i tot damunt l’únic espai dedicat als usuaris, un tauler llarg, obscur, on aquell dia s’aplicaven, sense alçar els ulls del paper, dos xicots més grans que jo.

[…]

El llindar de la biblioteca era frontera d’un país amb lleis pròpies, Patrònia, on res no havia d’interferir la lectura i l’estudi.

[…]

Als meus vint-i-tres anys vaig tornar al Gabinet d’Investigació i Lectura per a examinar l’original. En aquella visita, l’indret em semblà encara més reduït que d’infant, i el nombre de volums, notablement superior; a penes hi havia un passadís entre els gratacels de llibres, moure’s era temptar la sort, i temptar la Patro, que continuava a peu de canó, vestida de gris, amb molts més cabells blancs. Una veladura de pols ho cobria tot. Ja hi era, onze anys enrere? He sentit dir que la vella no permet que li espolsen els llibres, que així sap si han sigut palpats o moguts. Retrobí una olor antiga que no havia sentit en cap altre lloc. La bibliotec feia olor de la Patro, o era la Patro qui s’havia impregnat d’olors llibresques? Aquell tuf ranci, entranyable, era potser una barreja d’olors estàndard, per separat recongnoscibles —pols, xiquets, paper vell…—, però que juntes esdevenien un còctel únic, irrepetible: olor de Patro.

Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Barcelona: Proa, 2007. p. 21-24.

La citació: Mercè Rodoreda

Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca; saben trobar en l’espai, gravat per l’eternitat, tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà, tot el que les flames van destruir de la biblioteca d’Alexandria. La saviesa del món és d’ells.

Mercè Rodoreda. «Viatge al poble de vidre». En: Viatges i flors. Barcelona: Edicions 62, 2007. p- 49-50.

Biblioteques de paper, 15: la biblioteca de la Universitat Johns Hopkins (Baltimore)

Recordo un episodi que va tenir lloc fa uns anys en una biblioteca de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore. Vaig fer algunes preguntes a una bibliotecària i només en vaig poder treure una resposta ràpida i monòtona que em va deixar amb la sensació inquietant que no parlava amb un ésser humà sinó amb una màquina. De fet, la dona semblava enorgullir-se de la seva identitat de màquina, de la seva autosuficiència. No pretenia res de mi en l’intercanvi, res que jo pogués donar-li, ni tan sols el moment balsàmic de reconeixement mutu que es concedeixen dues formigues quan es creuen i les seves antenes es freguen.

J. M. Coetzee. Diari d’un mal any. Barcelona: Edicions 62, 2007. p. 123-124.

Biblioteques de paper, xiv: la biblioteca dels Surkont de Ginie

El nen Tomás descobreix un dia la biblioteca de casa seva i, a dins, llibres; llibres que el fan somiar i viure noves aventures. Descobreix el plaer de llegir…

A finales del verano, Tomás descubrió la biblioteca. Hasta entonces, aquella habitación angular no le había interesado, con sus paredes barnizadas de aceite, y tan helada que, cuando afuera hacía mucho calor, allí se temblaba de frío. Consiguió las llaves de los armarios y cada día encontraba en ellos algo divertido. En uno de estos armarios, con vidrieras, dio con unos libros encuadernados en rojo, con adornos dorados en las tapas y muchos dibujos en el interior. No supo leer las inscripciones, pues estaban en francés; la niña que representaban los dibujos se llamaba Sophie y llevaba unos pantalones largos terminados en puntillas. En otro armario, empotrado en la pared, entre telarañas y rollos de papeles amarillentos, descubrió un tomo cuyo título era Tragedias de Shakespeare: pasó con él largos ratos sentado en el césped, junto al verde muro de arbustos que olía a musgo y a serpol. […] En el libro, hombres con armaduras, o trajes cortos (¿llevaban las piernas desnudas, o pantalones muy apretados?), cruzaban sus espadas, caían al suelo atravesados por un estilete; las páginas, con manchas de orín, olían a moho. Seguía las líneas del libro con el dedo, pero, a pesar de estar escritas en polaco, se desanimó y consideró que trataba de asuntos destinados a los adultos.

Más satisfacción encontraba en los libros de viajes. En ellos, veía a negros desnudos, que sostenían arcos, iban en canoas de junco, o, con una cuerda, tiraban de un hipopótamo igual al de su libro de ciencias naturales. Tenían el cuerpo listado, y Tomás se preguntaba si su piel era realmente rayada, o si tan sólo los habían pintado así. Más de una vez soñó que navegaba con aquellos negros por menadros siempre más inaccesibles, entre papiros más altos que un hombre, y que allí se construían una aldea a la que nunca llegaría un extraño. Leyó dos de estos libros, porque estaban escritos en polaco (en ellos, aprendió en realidad a leer, porque le cautivaban) y entonces comenzó para él una etapa total y sorprendentemente nueva.

[…]

La abuela Misia lo llevó un día al desván y le mostró un baúl repleto de trastos viejos. Y, entre ellos, libros de cuentos! Encontró uno que hablaba de un chico que se había subido de polizón a un barco y, escondido debajo de la cubierta, se alimentaba de bizcochos, rodeado por manadas de feroces ratas. [p. 74-76].

El llibre:

  • Czeslaw Milosz. El valle del Issa. Barcelona: Tusquets, 1999. 318 p. ISBN 84-8310-634-5.

Biblioteques de paper, xiii

En obrir un llibre per una pàgina a l’atzar per sotmetre’l a una delicada operació que els bibliotecaris acostumem a fer als llibres, les paraules llibres i biblioteca em salten als ulls:

17. Un buen libro, un buen regalo

Biblioteca de esa finca exquisita,

desde la que el lector divisa la Urbe cercana,

entre poemas más puros si hubiera

un sitio para una musa retozona,

podrías poner, aunque fuera en el anaquel más bajo,

estos siete libros que te mandamos

anotados con la pluma de su propio autor:

estos borrones hacen que suban de precio.

Pero tú que, al recibir tan pequeño don,

te verás famosa y recitada en el mundo entero,

guarda esta prenda de mi corazón,

biblioteca de Julio Marcial.

El llibre:

  • Marcial. Epigramas. Selección y traducción de Juan Fernández Valverde y Francisco Socas. Madrid: Alianza, 2004. ISBN 84-206-5718-2. p. 185.

Biblioteques de paper, xii

La lladre de llibres descobreix un dia que hi ha habitacions plenes de llibres, cosa que mai no havia cregut que fos possible. La desconeguda que desgrana en una carta els seus records, el record de la passió que va sentir per un escriptor, sap que hi ha llibres, ella mateixa en té, però igualment la meravella que algú en pugui tenir una habitació plena i es pregunta com serà aquella persona. Sempre el llibre acompanyat de la màgia, la meravella…

Hi havia ídols indis, escultures italianes, quadres molt llampants i grans, i a la fi van arribar els llibres, tants i tan bonics, que mai no ho hauria cregut possible. Els anaven apilant a la porta i d’allà els agafava el servent un a un, i els treia curosament la pols amb el plomall. Vaig acostar-me, silenciosa i interessada, al munt de llibres que cada cop creixia més; el servent no em va fer fora, però tampoc no em va encoratjar gens, de manera que no vaig gosar tocar-ne cap, encara que m’hauria agradat palpar la pell suau d’algun d’aquells volums. Només em mirava els títols tímidament: n’hi havia de francesos i d’anglesos, i d’altres idiomes que no vaig entendre. Crec que me’ls hauria mirat hores i hores, però la mare em va fer entrar a casa.

Tot aquell vespre vaig pensar en tu, encara abans de conèixer-te. Jo només tenia una dotzena de llibres usats, amb cobertes de cartró gastat, i me’ls estimava d’allò més, sempre els rellegia. I llavors vaig encaboriar-me pensant com havia de ser una persona que posseïa tots aquells llibres esplèndids i que els havia llegit, que coneixia tants idiomes, que era tan ric i alhora tan culte. Una mena de respecte sobrenatural es va unir amb la idea de tots llibres. [p. 17-18]

El llibre:

  • Stefan Zweig. Carta d’una desconeguda. Tr. Carme Gala. Barcelona: Quaderns Crema, 1998. 91 p. ISBN 84-7727-222-0.

Biblioteques de paper, xi: la biblioteca d’Ilsa Hermann

La lladre de llibres no només roba llibres, també els llegeix. I alguns els llegeix en una biblioteca autèntica, una plena de més llibres dels que ella havia imaginat.

—Jesús, Maria…

Ho va dir en veu alta, les paraules es van repartir per una habitació que era plena d’aire fred i de llibres. Llibres pertot arreu! Totes les parets estaven provistes de prestatgeries atapeïdes però impecables. Amb prou feines es podia veure la pintura de les parets. Els lloms dels llibres tenien tota mena d’estils i mides de lletra, i eren negres, vermells, grisos i de tots colors. Era una de les coses més boniques que la Liesel Meminger havia vist mai.

Va somriure meravellada.

Existien habitacions com aquella!

Quan va intentar esborrar-se aquell somriure amb l’avantbraç es va adonar instantàniament que la maniobra era inútil. Podia sentir els ulls de la dona recorrent-li el cos i, quan la va mirar, s’havien aturat a la seva cara.

Hi havia més silenci del que a ella li semblava possible. S’estirava cim una goma, a punt de petar. El va petar la nena.

—Que puc?

Les dues paraules van quedar allí, entre hectàrees i hectàrees de terra de fusta buit. Els llibres eren a quilòmetres de distància.

La dona va assentir.

—Sí que pots.

L’habitació es va anar encongint progressivament, dins que la lladre de llibres va poder abastar els prestatges amb quatre passetes de no res. Va fer córrer el dors de la mà pel primer prestatge, escoltant la fregadissa de les seves ungles en lliscar per la columna vertebral de cada llibre. Sonava com un instrument, o les notes d’uns peus corrent. Feia servir totes dues mans. Feien curses. Un prestatge contra l’altre. I reia. La seva veu anava descordada gargamella amunt, i quan finalment es va aturar i es va plantar al mig de l’habitació, es va passar molts minuts mirant dels prestatges als seus dits i dels seus dits als prestatges.

Quants llibres havia tocat?

Quants n’havia sentit?

S’hi va tornar a apropar i ho va tornar a fer, aquesta vegada molt més a poc a poc, amb el palmell de la mà, deixant que el tou dels dits sentís el petit entrebanc de cada llibre. Tenia una sensació màgica, de bellesa, mentre unes línies brillants de llum queien de l’aranya del sostre. Més d’una vegada va estar a punt de treure un volum del seu lloc, però no va gosar pertorbar-los. Eren massa perfectes.

Markus Zusak. La lladre de llibres. BArcelona: La Campana, 2007. p. 145-146.

Tomba de Lísias, gramàtic (Biblioteques de paper, xi)

Molt a prop, a la dreta quan entres,
a la biblioteca de Bèritos, hi hem enterrat
el savi Lísias, gramàtic. El lloc li és
molt adient. L’hem sepultat a prop de les coses
que ell potser allà baix deu recordar:
escolis, textos, escrits d’anàlisi gramatical,
volum amb moltes glosses d’hel·lenismes.
Així nosaltres podrem veure i honorar la seva tomba,
quan anirem a furgar enmig dels seus llibres.

  • Konstandinos P. Kavafis. Poemes. Traducció catalana i notes d’Alexis E. Solà. Barcelona: Curial, 1988. p. 57.