Arxiu de la categoria: Biblioteques i bibliotecaris

Biblioteques i bibliotecaris.

Els Frikitecaris ens desitgen feliç any nou

Perquè sí, perquè ells són així (nosaltres som així) i, procrastinadors de mena perfeccionistes de mena, fins ara no havien enllestit el calendari 2012. Però ja el tenen, finalment, i avui mateix el posen a disposició dels seus fans, que són molts més dels que ho reconeixen públicament. I com el podem obtenir? Doncs fent clic a la imatge de sota:

Calendari Frikitecaris 2012

Calendari Frikitecaris 2012

MARC Fields & Bad Data

(Apunt publicat simultàniament al costat fosc: «MARC Fields & Bad Data»)

Tot professional que es tingui per tal hauria d’estar subscrit a tantes llistes de distribució professional com li sigui possible seguir, encara que el contingut d’alguns missatges el faci sortir de polleguera de tant en tant. Tot i això, les llistes, a vegades, tenen el seu punt divertit —i mira que ens fa falta diversió, en aquesta professió tan seriosa i creguda— com això que he trobat a la llista NGC4Lib: els MARC Fields & Bad Data.

Copio la descripció que fan d’ells mateixos i us convido a llegir la resta del missatge a l’enllaç anterior.:

Marc Fields & Bad Data is a “floating members” ensemble of librarian musicians who perform in an eclectic array of styles from folk & bluegrass to blues, straight ahead jazz, & old time & original rock.

Sembla ser que, en aquests moments i encara que per les imatges no ho sembli, els manquen membres i han enviat el missatge a aquella lista per donar-se a conèixer i per veure si, de pas, pesquen algun babau que es deixi enredar. I, de moment, ningú a la llista sembla haver-se escandalitzat pel missatge.

Ah, i per si no en tinguéssim prou, enllacen tres de les seves actuacions. Els títols de les cançons no tenen preu: «VuFind Blues», «Paper Jam» i «245 (MARC Tags Rule)».

Espero que en gaudiu (o no, que potser gaudir-ne és poc professional).

Les idees brillants dels polítics que ens governen

Sembla ser que els polítics que ens governen continuen entestats a sorprendre’ns amb pocasoltades com més grans millor. Com si a la nostra professió no tinguéssim prou problemes, entre retallades i haver d’aguantar les campanyes de publicistes pretesament graciosos que ens consideren mers vigilants de sales plenes de llibres, ara ens toca bregar amb les idees brillants d’alguns polítics il·luminats.

Tenim una megabiblioteca per inaugurar però no tenim personal amb què dotar-la? Què fem, doncs? Convoquem oposicions perquè els titulats que no tenen feina puguin començar a treballar en la professió que han escollit? Cobrim les places interinament fins que puguem convocar oposicions? Cerquem patrocini privat per contractar professionals qualificats?

Qualsevol persona amb dos dits de front i una mica de sentit comú hauria optat per qualsevol d’aquestes tres opcions (i sóc conscient que una d’elles provocarà urticària a més d’un). Però, ah no, amics, que no parlem de gent amb sentit comú, parlem de polítics. I quina se’ls ha acudit?

Doncs això: cobrir places les places vacants amb veïns voluntaris. Això sí, «personas cualificadas» que seran supervisades i tutelades pels funcionaris… que, pel que sembla, no tindran tanta feina a partir d’ara.

Res de redistribuir plantilles (segur que hi ha alguna biblioteca amb personal de més que es podria destinar a una altra biblioteca) ni de contractar professionals qualificats, no. Triem l’opció més barata.

Això sí, per «mantener “una cultura de calidad”». Una cosa que, pel que sembla, els bibliotecaris no podem oferir ni mantenir.

Com va dir un dels seus, «manda huevos».

(I entre que vaig escriure l’esborrany original a Frikitecaris, on l’apunt es publica simultàniament, i el vaig publicar, algú va patir un atac de seny i va rectificar, segons ens explicaven al blog del Colegio Oficial de Archiveros, Bibliotecarios y Documentalistas de Madrid. Tot i que em temo que hagi estat més per l’enrenou que va provocar la notícia i que tothom hagi posat la idea a parir que no pas pel convenciment dels il·lustres pròcers que aquest no era el camí correcte…).

Publicat simultàniament a Frikitecaris: «Esos políticos y sus locas ideas».

Va de llibres… i d’autobombo

Ara fa uns dos anys en Daniel Gil em sorprengué amb una petició molt peculiar: volia que li escrivís un pròleg. Un pròleg, ni més ni menys, per un llibre que li publicaria l’Editorial Petròpolis de l’amic blocaire Jaume Llambrich basat en textos del seu bloc, Bauen_blog: La biblioteca angular. Val a dir que el llibre ja estava llest el 2010, però per causes diverses no se n’havia fet la presentació pública. I això és el que van fer divendres passat a can Petròpolis: la presentació, virtual com és habitual, del llibre. I no se’ls acut altra manera de fer-la que aquesta: la lectura del pròleg que vaig escriure amb música de Vivaldi de fons. Espero que no els sàpiga greu que enganxi el vídeo aquí mateix, però us recomano que passeu pel web de Petròpolis per veure el catàleg de llibres publicats fins ara.

Gràcies, Daniel, per la confiança i enhorabona.

Mentre catalogo

Va Vd. a utilizar un instrumento que le es ajeno. La mujer que escribe para el público en lenguaje literario masculino es como si se pusiera pantalones.

Sempre que catalogo acabo trobant alguna cosa que em crida l’atenció. Dintre dels llibres, i més si no són nous, a part de paraules s’hi poden trobar nombrosos objectes que criden l’atenció: punts de llibre, targetes de visita, postals, fotografies, cartes, llistes de la compra, apunts, bitllets de transport, etc. Tot sovint, però, és el contingut del llibre mateix el que et fa alçar la cella i pensar: «Això ho he de guardar».

La citació que encapçala l’apunt és una d’aquestes troballes. Fullejava l’epistolari de l’escriptora argentina Delfina Molina y Vedia, [mal] publicat per Ediciones del Laberinto (la profusió d’errades a les poques pàgines que vaig llegir el fan candidat a anar de pet a l’infern dels llibres mal editats), quan aquestes paraules d’Unamuno em van saltar als ulls. Delfina Molina sembla que estava enamorada d’Unamuno, i mantingué amb ell una llarga relació epistolar; no cal dir que el mateix menyspreu que sentia l’escriptor espanyol envers Delfina escriptora el sentia també per Delfina enamorada. Les paraules es comenten soles i, tot i la temptació de dir «és que a l’època tots pensaven igual», no deixen de ser igualment feridores.

Però no tot el que apareix als llibres és igual. Després de decidir que aquestes paraules d’Unamuno podrien ser la citació d’aquesta setmana al bloc, he pensat que podria recuperar les darreres troballes… bé, les que tinc «immortalitzades». Com el títol [img] ben curiós d’un llibre sobre l’organització social dels insectes, El comunismo en los insectos; o el no menys curiós, o més ben dit l’hilarant agraïment final [img] de l’autora d’una tesi doctoral als pollastres «que voluntariamente donaron su vida por la causa»; les fitxes manuscrites [img] d’un catàleg manual; una errada [img] d’aquelles que et fan explotar els ulls quan les veus; o una curiosa aplicació de les tecnologies 2.0 al llibre imprès: un llibre amb codis QR [img] que porten a «material d’acompanyament», que diríem en bibliotequès.

Librarian vintage

Diuen les males llengües que el sentit de l’humor no és el més habitual entre el gremi bibliotecari, com es pot comprovar cada vegada que algú fa un acudit a La Llista o parla de «cuentacositas», i això malgrat que molts llegeixin en silenci els disbarats dels Frikitecaris.

Avui, però, portem la prova definitiva que en algun moment de la història els bibliotecaris havien tingut sentit de l’humor, i tot gràcies a l’aportació desinteressada d’aquest sac de sentit de l’humor que és el Jordi Serrano. Larry T. Knix, bibliotecari jubilat autor del  bloc Library history buff blog, col·lecciona postals relacionades amb les biblioteques, i en compartia una no fa gaire amb dos «acudits»:

Humor al taulell de préstec

La usuària que s’acosta al taulell i pregunta si tenen el llibre Batalles en què he estat, i el bibliotecari diu que no, però que li pot deixar les Memòries d’un home casat.

El segon «acudit» és més subtil i de plena actualitat. El cartell que hi ha sobre el taulell no indica que allò és el taulell de préstec, sinó que demana contribucions per la biblioteca; una cosa, que tal com està el panorama probablement haurem de començar a fer: treure el platet i passar-lo entre els usuaris que ens visitin, a veure si així compensem les retallades que ja estem començant a patir.

(Apunt publicat simultàniament al costat fosc: Frikitecaris)

Blocs que tornen: Bloc de Filosofia, Geografia i Història

Ho explicaven els responsables del bloc divendres passat: torna el bloc de de la Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història del CRAI de la Universitat de Barcelona. I per què en parlo, si no he parlat de la posada en marxa dels diversos blocs de l’anomenada Bloc@teca del CRAI?

Al llarg dels gairebé vuit anys que fa que vaig posar en marxa Un que passava he participat, amb més o menys freqüència, en altres blocs, però mai no havia tingut l’oportunitat de posar en marxa un bloc a la feina, i amb el Bloc de Filosofia, Geografia i Història vaig fer el pas. Durant poc menys d’un any, em vaig encarregar de l’edició del bloc, la redacció de les notícies —moltes de les quals proposades pels companys més convençuts, fins i tot alguna redactada per algun d’ells—; un cop vaig deixar la biblioteca, encara es va mantenir viu fins a l’octubre de 2009 i després s’aturà i no s’hi publicaren més apunts. Fins divendres passat, amb l’anunci del rellançament del bloc.

Cosa que, personalment, és una gran alegria i espero que els companys que editen el bloc continuïn durant molt de temps.

Sant Jordi

Imatge de Sant Jordi al Bloc de Filosofia, Geografia i Història

LibraryThing i la beta perpètua

Una de les característiques de l’anomenat web 2.0 és que gairebé ja no hi ha aplicacions definitives: tots els programes, totes les aplicacions estan en procés de millora i canvi continuats, de manera que no es pot considerar que arribats a un cert punt de desenvolupament estiguin acabats, perquè sempre s’hi pot fer alguna correcció o afegir alguna funció nova. Una de les conseqüències d’aquest tret del web 2.0 és que no parem mai de «reciclar-nos» i l’aprenentatge de l’ús de les eines és continuat. Una altra, és que el que sabíem ben aviat queda obsolet: la presentació sobre LibraryThing que vaig fer el dia 11 de gener, per exemple, avui ja no està actualitzada, ja que en pocs dies de diferència el seu creador, en Tim Spalding, ha anunciat dos canvis força importants: un afecta el coneixement comú; l’altre, a un dels punts dèbils d’LT des d’un punt de vista bibliotecari: la desambiguació d’autors.

Llengües a Coneixement comú

El Coneixement comú és l’àrea de les pàgines d’obres i de pàgines d’autors dedicades a recollir dades que poden ser interessants i que no tenen un camp assignat en l’estructura dels registres d’LT. És, a més, una àrea que construïda mitjançant les aportacions de tots els membres d’LT, que hi van afegint la informació que coneixen o que es molesten a buscar (des del títol original de l’obra a personatges destacats; quant als autors, dates de naixement i mort, càrrecs, premis, per esmentar només algunes de les dades que s’hi poden recollir).

Fins ara només s’hi veien les dades corresponents a la llengua del portal d’accés: si accedíem pel portal català, només vèiem les dades en català. Amb el canvi que s’ha introduït, es veuen per defecte les dades en la llengua del portal, però es pot seleccionar les altres llengües per veure’n la informació. I si no hi ha dades en una llengua determinada, es mostren les de la llengua en què hi hagi més dades, amb la possibilitat de copiar les que puguin ser comunes.

Language in common knowledge: Visibility

Languages in common knowledge: borrowing data

En trobareu més informació als fils corresponents a les Converses d’LT (d’on provenen les dues imatges, per cert): «Languages in Common knowldge: 1# Visibility» i «Languages in Common knowldge: 2# “Borrowing” data between languages» (missatges de Tim Spalding a LT).

Desambiguació d’autor

Fins ara, un dels punts febles d’LT era la separació d’autors del mateix nom. Només es creava una pàgina d’autor i encara que hi poguéssim marcar quines obres eren d’un autor i quines d’un altre, no es creaven pàgines noves per cada autor —i no es podien afegir dades a Coneixement comú, perquè no es podia dir a quin autor corresponien.

Amb el canvi que s’hi ha introduït, la pàgina d’autor que hi havia fins ara es converteix en una pàgina de desambiguació des d’on es pot anar a les (ara sí) pàgines individuals de cada autor. D’aquesta manera serà molt més fàcil separar autors homònims i assignar-los les obres i les dades de Coneixement comú que els corresponen.

Author division

Més informació a: «Author division. Introduced» (missatge de Tim Spalding a LT).

LibraryThing i tal i tal

Avui era el dia. El segon dia, exactament, que «pateixo» les conseqüències de no haver sabut dir que no aquell dia que l’Ernest Abadal em va demanar d’escriure un article sobre LibraryThing. Tampoc no vaig saber dir que no més endavant, quan en Dídac Margaix em demanà de participar en un curs d’Els Juliols de la UB… parlant de LibraryThing. I, com se sol dir, d’aquella pols, vénes aquests fangs, i quan encara no havíem acabat de pair el curs dels Juliols, en Javier Guallar ja m’estava proposant de fer una xerrada a la seva assignatura del Grau d’Informació i Documentació, Recursos i serveis de referència, que imparteix juntament amb en Lluís Agustí a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació.

A mesura que passa el temps cada vegada passo menys nervis durant les xerrades, però no hi ha manera de treure’m els nervis d’abans: no pas mentre preparo el material, sinó els vint minuts abans de començar. Però un cop supero el començament —i ara no sé perquè em ve al cap la frase de Duna amb què inaugurava el bloc: «És a l’hora del començament que cal vigilar molt particularment que els equilibris siguin perfectes», potser perquè el començament sempre em costa: em perdo entre guió i diapositives, fins que m’adono que el guió només em cal per tenir un punt de referència per orientar-me si em perdo.

I així, de mica en mica, es va desgranant l’explicació i quan me n’adono tinc davant un grup de gent que aplaudeix: fos per cortesia o no, l’ego ho agraeix i s’infla una miqueta… sort que ni li fa falta una veueta que li reciti el memento mori per tornar a tocar de peus a terra.

I aquí la presentació: sobre la base de la que vaig preparar per als Juliols, amb la informació actualitzada i ampliada.

Frikitecaris 2011

Fa molt i molt de temps, en una galàxia molt llunyana… bé, ni fa tant de temps ni la galàxia és tan llunyana: diguem que la galàxia és Internet i el temps no passa d’alguns anys. Sabeu que l’autor d’aquest bloc de tant en tant escriu en un altre lloc, al costat fosc; doncs vet aquí que allà al costat fosc des de fa uns anys es proposa un projecte que semblava que mai no arribaria a fer-se realitat… fins fa quatre dies. Quin és aquest projecte? Un calendari, el calendari: el calendari Frikitecaris 2011.

Què hi trobareu, al calendari? Doncs, evidentment, mesos, setmanes i dies… però també fotografies. Unes fotografies suggerents, picants, divertides, fetes amb molta il·lusió, molta feina (tot s’ha de dir) i moltes ganes de divertir-se; de fet, la trobada per fer les fotografies va ser una de les més divertides que hem tingut.

I ja que hi insistiu tant, us explicaré com el podeu obtenir, que és ben fàcil: aneu a can Frikitecaris i llegiu l’entrada que ha escrit la nostra estimadíssima «frikitejefa», titulada «Felices fiestas con Frikitecaris». O feu clic a la imatge, com més us estimeu.

Frikitecaris 2011, el calendari

Veieu com no costava tant?