Arxiu de la categoria: Barcelona

Quatre apunts sobre les 12es Jornades

Les 12es Jornades han estat les terceres a les que he assistit, i les primeres a les que he anat carregat d’ordinador i amb ganes d’utilitzar al màxim les eines que Internet ens posa a l’abast. Feta la crònica, o el resum si voleu, de les activitats a les que vaig assistir queda fer quatre apunts sobre algunes idees que m’han anat passant pel cap al llarg d’aquests dies. Possiblement aquells que teniu més experiència en jornades, congressos, seminaris, et al., trobareu que són força òbvies, però a mi em faltava perspectiva i experiència per fer aquest exercici.

Sorpresa

Per la poca presència de professionals d’alguna institució. Desencís, manca d’incentius, desinterès per unes jornades que han de ser, per necessitat, generalistes? Però potser també que ens movem en compartiments estancs i som bastant incapaços d’interessar-nos per allò que no porti la nostra etiqueta, «biblioteca universitària», «biblioteca pública», «servei de documentació», etc. I considero que aquesta actitud és absurda i equivocada, ja que el contacte amb professionals d’altres àmbits ens pot aportar idees que es poden aplicar en el nostre, o, simplement, sentir-nos acompanyats i confortats per professionals que tenen els mateixos problemes que nosaltres. Quan he sentit la Carme Fenoll explicar que les biblioteques (públiques) s’han convertit en sales d’estudi en determinades èpoques o que hi ha usuaris que es queixen perquè les biblioteques ja no són espais de silenci absolut, sento les paraules de molts companys de les biblioteques universitàries, queixant-se del mateix. I quan s’ha parlat de la difícil relació entre bibliotecaris i arquitectes, no ens afecta també? No ens interessen els nou models d’accés a la informació amb totes les conseqüències que té? Ens afecta i ens interessa, o hauria d’interessar-nos si ens agrada la nostra professió. Que ningú interpreti aquestes paraules com un intent d’alliçonar ningú; són només l’expressió d’una convicció personal que, segurament, molta gent no comparteix.

«Pasilleo»

També hi ha una altra activitat, no oficial, que considero molt útil: allò que alguns anomenen el «pasilleo», fer passadís. Trobar-nos i retrobar-nos, d’una manera informal, amb col·legues d’altres àmbits amb qui compartir reflexions i experiències cafè en mà, i establir lligams que permeten sentir-nos «col·lectiu» més enllà de l’etiqueta de bibliotecari o documentalista que cadascú de nosaltres porti penjada. Conèixer personalment els col·legues que només coneixes virtualment, posar veu a les seves paraules i expressió als seus rostres. Fer passadís no només físic, sinó també virtual. El contacte informal s’ha mantingut fins i tot durant les diverses activitats, gràcies a les aplicacions d’Internet.

Continguts

Les jornades són generalistes i bienals, dos trets que en deteminen algunes característiques. D’entrada, que potser no totes les activitats i projectes que s’hi presenten siguin realment innovadors i desconeguts. També, que hi hagi massa temes diferents, malgrat els eixos temàtics, i ens costi fer-nos un calendari una mica cohesionat. També hi ha el fet que les activitats siguin paral·leles, cosa que ens obliga a donar prioritat a uns temes sobre uns altres que també ens podrien interessar.

Ha estat una llàstima no tenir, com en altres ocasions, els textos de les comunicacions des del primer dia. Potser caldria tenir-ho present de cara a les 13es.

Tecnologies

Molt bolígraf i molta llibreta. Pot ser que per causa de (o gràcies a) la relació que tinc amb les TIC i el web social, em continua semblant curiós el desinterès de molts professionals per aquestes eines. I em continua sorprenent que a les Jornades es vegin tan pocs dispositius mòbils i, en canvi, tanta gent prenent notes sobre paper. Les infraestructures no sempre ajuden —enguany hem trobat a faltar endolls a les sales pels moment crítics (sobretot un servidor) i el wi-fi ha fallat en algun moment—, però els afectat hem estat poquets. La Gamoia es queixava que no hi hagués més presència femenina retransmetent les Jornades per Internet, però més que una qüestió de gènere es tracta d’una qüestió professional. I no deixa de ser estrany en una professió en què les tecnologie de la informació i la comunicació tenen un paper tan important.

També es podria haver pensat en un algun mitjà per retransmetre les Jornades per Internet, com es va fer, per exemple, a les 4es Jornades OS Repositorios. Seria una manera d’arribar a la gent que pels motius que sigui no poden assistir-hi i de tenir una audiència més gran.

Organització

Excel·lent, ni més ni menys. I no hem d’oblidar els voluntaris, que han estat en tot moment amatents a l’hora de resoldre dubtes i problemes.

L’únic però que hi posaria fa referència a la durada de les Jornades i la concentració de continguts. Dos dies amb activitats matí i tarda cansen, físicament i mental. Mentalment, sobretot. Un dia més i menys activitats diàries farien les Jornades més passadores, però, és clar, Sant Cèntim mana. I això podria fer que l’assistència fos menor, també.

12es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació: segona jornada (2)

Dijous, després de dinar, vaig seguir amb l’eix temàtic de Continguts i sistems, amb el taller «La catalogación del futuro: el modelo FRBR», a càrrec d’Ana Belén Ríos, professora de la Universitat de Salamanca. El model FRBR és un model conceptual d’entitat-relació amb el qual es cerca d’establir un marc de catalogació que tingui en compte l’usuari, no com fins ara que es catalogava per a l’usuari però sense tenir en compte les seves necessitats. El taller, que en un principi havia de ser pràctic però que acabà sent teòric per causa de la manca d’infraestructures, començà amb un repàs a la història de la catalogació i després se centrà en l’explicació del model FRBR. Sigui perquè era just després de dinar, perquè ja començava a notar el cansament de dos dies de jornades, o perquè el tema és força feixuc, el cas és que no vaig trigar gaire a desconnectar i, finalment, vaig seguir el camí que havien emprès altres assistents a la sessió i vaig marxar.

Després ja només quedava la cerimònia de cloenda, que recuperà el to humorístic de la cloenda de les 11es Jornades. La conferència anà a càrrec de Claudi Alsina, catedràtic de matemàtiques de la Universitat Politècnica, que encarnà dos personatges diferents: el Claudi Alsina que feia la conferència de cloenda de les 12es Jornades el 2010, i un robot que comentava a la cloenda de les 112es Jornades el 2110 la conferència del 2010. Sí, un embolic. Per saber quin dels dos parlava, es canviava les ulleres (normals pel 2010, de sol pel 2110) i el to. Parlà del repte a què ens enfrontem bibliotecaris i educadors amb els canvis en la informació i en la manera d’accedir-hi, un repte que és alhora una oportunitat per construir un nou paradigma educatiu i de transmissió de la informació. Els bibliotecaris, digué, ja treballem amb informació; transmetre-la era el nostre paradigma, i ho ha deixat de ser. Però continuem sent els més ben preparats sintetitzar-la, guiar l’usuari a l’hora de cercar-la, i, sobretot, seduir-lo i il·lusionar-lo per portar-lo cap a la cultura, cap a l’aprenentatge. La conferència tingué molts moments hilarants, i vam riure a cor que vols durant una bona estona, després de superar el desconcert inicial.

A continuació prengué la paraula Eulàlia Espinàs per fer la cloenda de les 12es Jornades, amb resum i agraïments als participants, organitzadors, voluntaris i patrocinadors, i s’emocionà en anunciar que la Junta actual plegava i que caldria escollir-ne una de nova. Després donà pas a la celebració del 25è aniversari del Col·legi, amb copa i música en directe.

I realment cal felicitar els organitzadors per aquestes Jornades, i als voluntaris la seva disponibilitat per ajudar en tot moment.

Ara només queda esperar que es vagin publicant al web de les 12es Jornades materials i fotografies i anar fent boca per a les 13es, el 2012.

12es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació: segona jornada (1)

Programa de les 12es Jornades

El segon dia de les jornades prometia molt i no ha defraudat gens. Dimecres m’havia dedicat a seguir l’eix temàtic dedicat a Espais i usos, i dijous li vaig fer el salt i me’n vaig anar a Continguts i sistemes.

Al matí vaig fer cap a la taula de debat «Preservació digital: estratègies de futur», que moderava Eugènia Serra, responsable de coordinació general de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Els participants eren Bárbara Muñoz de Solano (Biblioteca Nacional de España), Enric Cobo (cap del Servei de Coordinació General d’Arxius de la Generalitat), David Iglesias (Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’Ajuntament de Girona) i Miquel Tèrmens (coordinador del Màster de Continguts Digitals de la Universitat de Barcelona). El propòsit de la taula de debat era presentar diversos aspectes relacionats amb la preservació digital, activitat necessària ja que els nous formats digitals requereixen de noves formes de preservació. Mitjançant rondes de preguntes dirigides a cadascun dels participants, es posaren sobre la taula temes com ara: què és la preservació digital, quins àmbits abasta, quins materials i qui n’ha de ser el responsable; quins aspectes cal tenir en compte a l’hora de digitalitzar amb vista a preservar els fitxers generats; què cal tenir en compte quan es decideix emprendre un projecte de preservació; què hi ha a l’entorn del món digital (productors del document original, etc.); què és el model OAIS; si la preservació es consolidara com altres processos tradicionals a les biblioteques; si l’experiència en preservació actual ens és útil en enfrontar-nos a la preservació digital; si el mercat està donant resposta a les necessitats de la preservació; i quins nivells de cooperació hi ha i qui se n’ha de responsabilitzar.

A grans trets, les conclusions foren que la preservació digital és un repte i ho serà encara més a curt termini, quan hàgim acabat la digitalització dels documents «analògics» i ens hàgim d’enfrontar a la preservació dels objectes creats directament en l’entorn digital. Cal tenir molta cura a l’hora de decidir què es vol preservar, com i a on, ja que els costos són alts; cal tenir en compte les característiques tècniques de l’objecte, cal fer una bona gestió de les metadades i cal garantir l’accés al resultat. La preservació es consolidarà i podem aprofitar l’experiència en preservació d’altres tipus de documents, però cal tenir en compte que és un procés d’actualització continuada, ja que els formats i els programaris van esdevenint obsolets. Caldrà destinar personal i pressupostos a la tasca, i haurien de ser les grans institucions amb patrimoni les que comencessin els projectes de preservació i en fossin capdavanteres (biblioteques nacionals, biblioteques universitàries, consorcis), i, sobretot, veure què fan les institucions del nostre entorn punteres en preservació digital. Quant al model OAIS, ofereix un marc conceptual de com ha de ser un repositori digital, però no ofereix les solucions pràctiques, tecnològiques, que han d’implementar el model. Moltes institucions han optat per crear les aplicacions que necessitaven, i algunes empreses han seguit l’exemple, però no han resolt els requeriments de tot el model, ja que s’han centrat en aquell aspecte en què eren expertes.

El torn de preguntes s’allargà una mica i quan vam sortir per fer la pausa-cafè, un exèrcit de bibliotecaris afamats havia arrasat la sala i havia esgotat les existències de teca. Afortunadament, els amatents cambrers tornaren a treure safates de minidonuts i minimagdalenes perquè els ressagats poguéssim treure el ventre de penes i assistir a la següent activitat amb una mica d’energia al cos.

Jo vaig seguir l’eix de Continguts i sistemes amb el diàleg entre Carlos Sánchez Almeida, advocat especialitzat en dret d’autor i propietat intel·lectual, i Dídac Martínez, vicegerent de Serveis Universitaris de la UPC, titulat «Propietat intel·lectual i dret d’accés a la informació». Amb aquest diàleg es pretenia obrir un debat sobre l’actualitat d’aquest tema que és motiu de notícies diàries als mitjans de comunicació i motiu de preocupació en l’àmbit bibliotecari. Començà Dídac Martínez fent un repàs del «Manifest de la UNESCO de la Biblioteca Pública» per posar en relleu quines són les funcions de la biblioteca pública en sentit ampli segons el manifest, de manera que quedés més clar quines són les amenaces a què ens haurem d’enfrontar. Carlos Sánchez Almeida se centrà en l’aspecte legal i en la descripció de com l’ofensiva governamental i de les entitats privades de gestió de drets d’autor estan posant en perill drets fonamentals com la llibertat d’expressió, l’accés lliure a la cultura o el dret a la intimitat dels ciutadans. I sempre des de la defensa del dret d’autor, reconegut com a dret fonamental a la Declaració Universal de Drets Humans al costat del dret d’accés a la cultura. Aquestes entitats de gestió s’han convertit, segons Sánchez Almeida, en recaptadors de diners sense tenir en compte si amb les seves activitats perjudiquen els autors, perquè només els importa recaptar més i més diners. Ens demanà com a bibliotecaris i documentalistes que protegim el patrimoni cultural encara que sigui recorrent a «activitats subversives» (l’expressió és meva) dintre de la llei.

De tots els diàlegs i taules de debat als que havia assistit, aquest fou dels més interessants i dels més divertits, també. Dídac Martínez té una vis còmica molt marcada i fa que les seves intervencions siguin sempre divertides, i Carlos Sánchez Almeida va estar a l’alçada del to. El missatge, però, no podia ser més punyent: la cultura i la llibertat d’expressió estan en perill per culpa, precisament, dels qui diuen que la volen defensar… a còpia d’omplir-se les butxaques. Una de les anècdotes del diàleg fou la confessió que s’havia convidat un representant d’una d’aquestes societats de gestió de drets d’autor i que no havia pogut o no havia volgut venir. Que estan al cas, però, és evident: la reproducció a Twitter del comentari de Dídac Martínez sobre l’import que paguen anualment de CEDRO per poder tenir fotocopiadores ha tingut resposta aquest matí mateix (podeu veure-ho fent clic als enllaços).

Podeu veure totes les piulades a Twitter sobre les Jornades clicant el hashtag: #12JCD.

12es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació: primera jornada

Logo jornades

12es Jornades

Avui començava la 12a edició de les Jornades Catalanes d’Informació i Documentació, la trobada bienal que organitza el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes (prenguin nota, senyors guionistes de Polònia, no hi ha gremi de bibliotecàries). Enguany dura dos dies i se celebra a l’Hotel Joan Carles I, a Barcelona, que té unes instal·lacions prou correctes (i sembla que més econòmiques que el Fòrum i el World Trade Center) malgrat la gairebé total absència d’endolls a les sales d’actes. I ja posat a passar per tot arreu, Un que passava hi ha anat, amb la intenció de conèixer de primera mà què es mou en el nostre àmbit, retrobar col·legues, saludar coneguts «reals» i desvirtualitzar-ne de «virtuals» (i perdoneu la repetició). Com que si començo a dir noms segur que me’n deixaré algun, que es donin tots per esmentats i saludats.

L’acte ha començat a les 10 del matí amb la benvinguda a càrrec d’Eulàlia Espinàs, presidenta del COBDC, que ha donat la benvinguda als assistents i ha presentat les tres línies temàtiques que formaven la programació d’aquesta edició de les Jornades (emprenedoria i empresa, espais i usos, i continguts i sistemes), les activitats, les sessions paral·leles, els patrocinadors institucionals i comercials, i la celebració del 25è aniversari de la creació del COBDC. A continuació ha presentat la persona encarregada de fer la conferència inaugural: Lee Rainie, director del PEW Internet & American Life Project.

La conferència, titulada «How libraries can survive in the new information ecology», s’ha centrat en com ha canviat la societat la implantació de les tecnologies de la informació i la comunicació, i les noves i diverses possibilitats d’accés a la informació. Si l’any 2000 menys del 50 % del estatunidencs adults usaven Internet a casa i encara molts menys tenien accés a banda ampla, el 2010 més el 75 % accedeix a Internet i més del 60 % té banda ampla. Això a més dels dispositius mòbils, xarxes wi-fi, etc. Aquests canvis no influeixen només en la societat, que passa d’organitzar-se en estructures socials fortament lligades a estructurar-se en xarxes socials virtuals. Els canvis no han afectat només l’entorn domèstic,doncs. I els bibliotecaris també hem d’enfrontar-nos a aquests canvis, ja que se’ns presentes nous reptes que hem de saber resoldre.

Després de la pausa-cafè hem assistit a la taula de debat «Un nou model d’accés a la informació. Els continguts a Internet», dins l’eix temàtic d’Espais i usos. Els participants eren Joan Carles Doval (Actual Records, Picap), Ernest Folch (Ara Llibres), Manuel Almeida (Mangas verdes) i Juan Alía (Filmotech), com a representants de quatre sectors que s’han vist afectats profundament pels canvis de formats i de maneres d’accedir a la informació: la música, els llibres, el periodisme i el cinema. La taula la moderava Julián Figueres, de la Biblioteca Vapor Vell, que ha plantejat una sèrie de qüestions als participants centrades en com els nous mitjans digitals, els formats i l’accés a la informació ha condicionat els quatre sectors i els creadors implicats. En general, tots quatre han mostrat disposició favorable als nous canals de distribució de productes com llibres, música, cinema i diaris, però amb una postura més cautelosa en el cas del sector editorial, discogràfic i cinematogràfic (Joan Carles Doval ha defensat fermament la propietat intel·lectual i els cànons), mentre que la postura de Manuel M. Almeida era molt més favorable: ha afirmat que la restricció del press clipping, per exemple, perjudica els mitjans més que no els afavoreix, i que la crisi del periodisme no té res a veure amb Internet sinó amb els models empresarials existents. Almeida ha estat també l’únic (o l’únic que he escoltat) que ha fet un elogi al paper dels biblotecaris: la nostra experiència en el filtratge de la informació ens col·loca en molt bona posició per filtrar la gran quantitat d’informació que es pot trobar a Internet.

Una de les intervencions al torn de preguntes ha estat de Núria Gallart, que ha preguntat si hi hauria la possibilitat de comprar capítols de llibres en format electrònic, perquè en l’àmbit universitari és habitual pagar per l’accés a un llibre electrònic del qual el professor només en recomana la lectura d’un capítol. Ernest Folch ha respost que s’està planificant un portal per a la descàrrega de capítols tècnics, però que s’ha de renegociar les condicions amb els editors.

A la tarda hem seguit amb l’eix temàtic d’Espais i usos, al diàleg «Nous espais, nous usos. Nous usos, nous espais», en el qual una bibliotecària i un arquitecte havien de plantejar quines són les perspectives de canvis en els usos de les biblioteques i en les activitats que s’hi porten a terme (la bibliotecària) i com han de respondre els arquitectes per satisfer aquestes noves necessitas a l’hora de construir nous edificis de biblioteques. Els participant eren Carme Fenoll, de la Biblioteca de Palafrugell, i Ramon Sanàbria, arquitecte amb experiència en biblioteques, i moderava el diàleg Santi Romero, arquitecte, del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. S’hi han plantejat idees molt interessants, sobretot m’ho ha semblat les idees que ha exposat Ramon Sanàbria sobre els edificis públics, com han de ser —edificis que no caduquin, que es puguin aprofitar a mesura que sorgeixin noves necessitats—, què és l’arquitectura sostenible —la que està en relació amb l’entorn, la que està ben feta— i, dels dos punts de vista, que la relació entre bibliotecaris i arquitectes hauria de ser més estreta, tot i que de vegades no és possible. Ramon Sanàbria ha dit també que els edificis públics estan obsolets perquè hi ha una nova manera d’entendre els usos, i que els arquitectes, ara, van per darrere, en lloc d’anar per davant com havien fet. Carme Fenoll també ha insistit en el fet que s’ha copiat molt el model nòrdic de biblioteca, sense tenir en compte que estem en un entorn mediterrani, amb condicions climàtiques ben diferents.

En el torn de preguntes, en Daniel Gil ha posat de manifest que s’ha copiat el model nòrdic pel que fa a edificis, però no pel que fa a serveis. També ha fet notar que a Catalunya totes les biblioteques s’assemblen, cosa que Ramon Sanàbria, sense voler-ho reconèixer obertament, atribueix a una tradició arquitectònica determinada.

I aquest és el resum del primer dia de les jornades, resumit i simplificat. Les piulades a Twitter poden ajudar a completar-ne el contingut. Demà n’hi haurà més.

I abans d’acabar, només en queda dedicar un línia a l’Eli Ramírez, que m’ha portat uns quants punts de llibre de Dixit per la meva col·lecció (Eli, encara serà més d’una línia i tot!).

PS. No hi ha enllaços, ja ho sé… em fa mandra…

(H)indignats

Des de fa anys, al restaurant Horiginal s’hi celebraven recitals poètics tots els dimecres al vespre, però ara ja no es fa. Per què? Doncs perquè la llicència d’activitat del local no ho permetia i l’Ajuntament va obrir un expedient administratiu contra el restaurant perquè cessés l’activitat no autoritzada. Malgrat els intents, no hi ha hagut cap acord per poder continuar, i és emprenyador que un ajuntament tan permissiu amb altres violacions de normatives —durant quants anys hem hagut d’aguantar cotxes aparcats sobre les voreres de la Diagonal en dies de futbol fins que hi han intentat posar fre?— es mostri tan inflexible en aquest aquest cas.

Per intentar fer una mica de pressió, s’ha posat en marxa un bloc, (H)indignats, on podeu trobar un manifest de denúncia dels fets, al qual us podeu adherir si us sembla i un grup a Facebook. Copio el començament del manifest, i si us vaga cliqueu l’enllaç que us portarà al text complet:

DENUNCIEM que Barcelona ha perdut l’espai capdavanter dels recitals poètics, l’anomenada per molts “Catedral” de la poesia a la ciutat. Des de fa 9 anys, amb l’obertura del bar-llibreria “l’Horiginal”, Barcelona ha gaudit d’un espai sociocultural inèdit que ha dinamitzat el teixit urbà del Raval. De llavors ençà, el barri ha disposat d’un punt de trobada on s’han trenat sinergies literàries provinents del món acadèmic, institucional, editorial i contracultural.

El manifest»).

10è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona

Aquest matí, aprofitant que no plovia i que semblava que faria una estona de solet, ens n’hem anat xino-xano al Roserar del Parc de Cervantes a veure les roses que es presentaven a la 10a edició del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona. Hi anàvem amb la intenció de passar una matí agradable i, també, de votar per la Rosa Ciutadana 2010, que l’any passat no vam poder fer-ho. Malauradament, més de la meitat de les roses d’enguany eren fora de concurs, ja que no havien florit. Hem pogut votat, però, i ho hem fet per la número 27, que al matí era la preferida de la gent que també havia votat, seguida per la 38. El parc estava magnífic, si bé moltes roses estaven capiculades pel pes de l’aigua de la nit passada. Si hi voleu anar, encara teniu temps de fer-ho avui i demà; si voleu votar, teniu temps fins les 12 h de demà diumenge.

Les roses: núm. 27 Les roses: núm. 38

Podeu veure algunes fotos més del concurs a: 10è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona (a Flickr).

Editat 09.05.2010: la Midsummer (la núm. 27) ha estat escollida Rosa Ciutadana 2010.

Sant Jordi 2010

—Una rosa, caballero?

No sé si em sorprengué més que a un quart de vuit del matí la dona ja tingués la parada muntada —parada per anomenar-la d’alguna manera, només era un cubell amb una dotzena de roses i poca cosa més—, o la pregunta, directa, sense un trist «bon dia» que em toqués la fibra de la cortesia. No era l’única que haviat matinat, la venedora de la cantonada; només travessar el carrer vaig ensopegar amb una altra parada de roses —aquesta amb taula i un parell de cadires plegables—, i durant el quart d’hora curt de viatge en autobús fins a la feina vaig poder comprovar que les parades de roses havien brotat com bolets i els venedors intentaven encolomar les primeres roses del dia als més matiners.

A mig matí, però, ja hi havia ambient de Sant Jordi. Una escapadeta em portà a la parada de llibres d’Abacus a l’Illa Diagonal, on en Frederic Mayol signava exemplars de la seva novel·la Selva de tenebres, flanquejat per Maria Carme Roca i Maria de la Pau Janer. Ja hi havia gent comprant llibres, alguns perquè ens els dediquessin, d’altres només per regalar. De tornada, al tramvia engalanat amb al senyera, ja es veu gent que carreteja llibres i roses. Una trobada casual, amb l’altre Ferran, obre pas a una conversa curta sobre El rapte del serrall que vam veure fa uns dies i del qual no he parlat —ho havia fet, tinc l’apunt escrit, però hi dic tan poc i em queixo tant que em va fer mandra publicar-lo— i la conclusió és la mateixa: intentar convertir-lo en un drama («shakesperià», deia en Ferran) és un error. A la biblioteca també hi hem posat els guarniments del dia, però és buida: potser sí que hauria de ser festiu, el dia de Sant Jordi. Sant Jordi des de l’autobús, a la tarda, quan tothom surt de treballar i es llança al carrer, és una multitud de gent esquivant venedors de roses i fent cua per aconseguir una signatura. És una noia que intenta captar clients a cop de megàfon i una àvia que de l’autobús estant, com si l’altra la pogués sentir, va dient: «No vas a vender más por mucho que grites». És una colla d’adolescents xisclant i empenyent-se davant d’una carpa on alguna celebritat deu signar el llibre que li deu haver escrit algú altres, mentre dues noies i un noi se n’allunyen, una d’elles mig desmaiada, els altres dos portant-la a pes. És arribar a casa i trobar la rosa i els llibres —no un, no, els que calgui. I oferir el teu obsequi. I sortir al carrer, esquivant la llibreria de capçalera que, plena de gom a gom, sembla que hagi de reventar d’un moment a l’altre. I arribar a la Rambla de Catalunya on la cunyada té la parada de roses, on avui, a més, ha recollit aliments pel Banc dels Aliments de Barcelona, i saber que s’han recollit uns cinc-cents quilos de menjar.

I és tornar a casa i asseure’s davant l’ordinador per escriure alguna cosa sobre Sant Jordi pel bloc, aquest bloc que fa una setmana que no diu ni piu, i començar amb els quatre tòpics de sempre. I deixar-ho per més endavant, que tant és parlar-ne el 23 que el 26, que no estarem menys saturats de Sant Jordi.

Maria del Mar Bonet al Palau de la Música

Un concert al Palau de la Música sempre és una experiència especial, per no fer servir la trilladíssima expressió experiència màgica. És difícil que en una sala com aquella no es gaudeixi de l’espectacle que sigui, o que no ens arribi d’una manera especial. Almenys a mi em passa cada vegada que hi vaig, i l’experiència no és igual que en altres auditoris de la ciutat. Si, a més, vas a un concert d’algú que t’agrada i que tens ganes d’escoltar i de veure —de tornar a escoltar i de tornar a veure—, encara ho és més.

Ahir a la nit, Maria del Mar Bonet presentava a Barcelona el seu darrer disc, Bellver, en el marc de l’11a edició del Festival Mil·lenni. Dic que presentava perquè aquest era el motiu oficial del recital, però la realitat és que el recital va ser un recital més de Maria del Mar Bonet. M’explico: el disc l’ha enregistrat amb una orquestra simfònica, amb les cançons adaptades a la sonoritat i els ritmes d’una orquestra d’aquest tipus; guanya en majestuositat, però perd en frescor i ritme. Ahir a la nit, però, amb un grup de només set músics, el recital fou més semblant als seus recitals de sempre: ple de ritme i d’energia en les cançons més alegres i ràpides, més tradicional en les més lentes. I això és el que fa que el públic acabi seguint el ritme picant de mans, i no la música simfònica. Amb això no vull dir que el disc sigui dolent o un error, no: és un conjunt magnífic de cançons, amb una sonoritat diferent —sense perdre en cap moment, però, els aires tradicionals, mediterranis, de la música de Maria del Mar Bonet.

El recital, però, no començà amb Maria del Mar Bonet. Hom veu anunciat un recital de la cantant, comprova a la programació del teatre que el recital és de la cantant, compra entrades per al recital de la cantant, va al recital de la cantant… i es troba que, durant mitja hora, actuen uns músics que a ca seva els coneixen. Ep, que no dic que ho fessin malament o que no agradessin; només que de vegades els programadors haurien de ser una mica més honestos amb la publicitat —i amb la visibilitat dels grups que contracten. Eren Jaume Compte & Nafas Ensemble, grup que fa una música d’arrels tradicionals i sonoritats mediterrànies —combinaven molt bé amb el recital de Maria del Mar Bonet—, que interpretaren tres peces del seu repertori.

Després de deu minutets de pausa perquè es col·loquessin els músics que l’acompanyaven, començà el recital  de Maria del Mar Bonet. Foren dinou cançons en total (comptant els tres bisos), en unes dues hores de recital, acompanyada per set músics. Començà amb «Merhaba»* (vídeo)¹ i, després d’un breu parlament d’introducció al recital (on no faltà l’esment als fets que han tingut el Palau de protagonista darrerament), continuà amb «Sempre hi ha vent» (vídeo), «Epitalami», (vídeo) «Camí florit», «El salt de la bella dona»*, «La platja»*, «Per una cançó», «Salònica», «La dama d’Aragó»* (vídeo), «Tots dos ens equivocàrem»*, «La dansa de la primavera»* (que ja als primers acords provocà uns quants aplaudiments del públic), «Per Hipòcrates»*, «La dansa d’amor» (vídeo), «La música»*, «Des de Mallorca a l’Alguer»* (vídeo) i «Den itan nisi» (‘No era una illa’). Els bisos començaren amb una cançó que no vaig reconèixer i no he pogut trobar (prendre notes a les fosques no és fàcil… no entenc la meva lletra!), seguida evidentment de la «Jota marinera»* (vídeo) —dic evidentment perquè des del començament del recital hi havia una guitarreta als peus del faristol de la cantant i tard o d’hora l’havia de fer servir, o no?— i acabà amb «La balanguera»* (vídeo). I hauríem continuat demanant-ne més, però els senyors del Palau van encendre els llums de la sala i tots, molt obedients nosaltres, vam començar a desfilar cap a la sortida.

1. Els vídeos no són del concert, els he «pescats» a Youtube.

*Les cançons marcades amb asterisc són al disc Bellver.

** Imatges del concert a Vilaweb: «Maria del Mar Bonet presenta…», i vídeo de la notícia a BTVNotícies: «Maria del Mar Bonet presenta Bellver…».

Neva a Barcelona

No hi estem acostumats, i tant bon punt la neu fa acte de presència, tot gira al seu voltant: els estudiant deixen els llibres i surten de la biblioteca, els bibliotecaris s’acosten a les finestres; les converses, com s’ha dit al Twitter, es converteixen en converses d’ascensor. Com babaus anem seguint cada canvi de la consistència de la neu i enumerem les conseqüències del canvi del temps: ara quatre flocs, ara ja en cauen més, però no quallen, que si van en totes direccions i els paraigües no serveixen per a res, i la neu que no qualla, i quin fred que fa, i que si la sopa (sí, servidor s’ha fotut un bon plat de sopa per treure’s el fred del damunt), i que si no qualla… I van passant les hores i la decepció et venç: no quallarà, aquest any no. I te’n distreus, i passada l’estona treus el cap per la finestra i què veus? Que la neu ha decidit que faria de les seves i ha cobert els terres, els arbres, els cotxes, les baranes, d’un capa blanca.

Neu a Barcelona

I és que la neu, si cau a Barcelona, és notícia i motiu de distracció. Tot i que em sembla que darrerament hi neva més sovint que abans.

I mentre escric i carrego les fotografies, va i diuen que els autobusos de la ciutat van a cotxeres. Encara prendrem mal!

Pont

Mentre esperem que arribi la resta de la família, ens dediquem a observar la gernació que va baixant cap a la plaça de la Catedral. Cada minut que passa, més i més gent arriba al portal de l’Àngel i emprèn la cursa d’eslàlom humà que els portarà fins a la fira. El sol i els núvols, mentrestant, mantenen el seu pols per veure de qui serà el matí: sembla, per sort, que el sol va guanyant. Finalment l’espera acaba i emprenem el mateix eslàlom portal avall, esquivant turistes badocs, compradors indecisos, «contracorrentistes» (d’aquests sempre n’hi ha a totes les gernacions), vehicles de neteja i cotxes dels mossos sense ningú a dins. Al capdavall de l’avinguda, el corrent es divideix: una part tira pel carrer de Cucurulla —de ben segur que aquests van a gastar-se els quartos al carrer de Portaferrissa—, l’altra part tirem pel carrer dels Arcs, cap a la fira de Santa Llúcia o cap a la catedral o la plaça de Sant Jaume.

La fira, com cada any, és una riuada de gent entre marges de colors: vermells, daurats, verds… Afilerats seguim la processó que va de parada a parada, mirant aquí uns avets, allà unes molses, i a tocar unes branques de vesc i també de boix grévol. I les garlandes, i boles, i corones per la porta, i llums, i gent i més gent intentant trobar el detall que li falta. Finalment arribem a les parades de figuretes de pessebre —doncs sí, som d’aquests incoherents que malgrat no ser creients, cada any munten el pessebre; Nadal no és Nadal sense arbre ni pessebre, i al cap i a la fi venim d’on venim. Una filadora, un pastor, un home que carrega unes gerres d’aigua; i un pont i un pou i una font, que enguany sembla que ens guiï l’aigua.

Ja ho tenim tot. Retrobem la família i tirem cap a la Catedral, però al migdia tanquen i ens quedem sense veure el pessebre i les oques. (I no, senyor turista desinformat, no és «la cattedrale del mare», és la Catedral, amb majúscula). I a la plaça Sant Jaume la cua per veure el pessebre és tan llarga que decidim que ja hem tingut prou pessebres, nadal i gent, i que ja és hora de tornar a casa. Però encara ens queden les Rambles; i les figures que no fan gens de gràcia a la petita, que xala més a les parades d’animals veient hàmsters i esquirols, tortugues i camaleons, conills nans i conillets d’Índies.