Arxiu de la categoria: Barcelona

Focs artificials

Amb el cap recolzat al marc de la finestra, espero que comencin a esclatar els focs artificials. De mica en mica, entre esclats de colors i formes ben diverses, la fumera comença a escampar-se cap a Hostafrancs, i Sants, i més enllà, i anirà escolant-se per portes i finestres tancades dins dels pisos, sense que els veïns puguin fer res per evitar-ho. Encara recordo l’olor de pólvora cremada que per Sant Joan i per la Mercè, i per Sant Pere quan encara hi havia qui en celebrava la revetlla, entrava dins de casa encara que haguéssim tancat finestres i abaixat persianes. Boscos de palmeres daurades, cèl·lules amb nucli i tot, cascades d’espurnes, cors vermells i espirals violetes, explosions blau-grana, ràfegues de llums blancs que m’enlluernen malgrat la distància, els coets van esclatant sense aturador. No recordo, o millor dit, no estic segur d’haver anat mai a veure el piromusical a l’avinguda de Maria Cristina; potser una vegada, no ho puc afirmar amb certesa. Recordo haver-lo mirat, com molts de nosaltres, per televisió; o, a distància, des del balcó o una finestra, només aquells coets que s’enlairaven més. Avui, des d’on me’l miro, ho veig gairebé tot; si veiés les fonts, seria gairebé com ser-hi, sense l’inconvenient del fum. De cop, un esclat de llum i color, fa que la veueta aquella que fa tants anys que viu mig amagada en algun racó del cervell s’exclami embadalida: «Ooooooh!». I em pregunto si allà a Montjuïc hi haurà algú que ho digui en veu alta, com quan érem petits i tot era una meravella; o si preferirà recórrer a la conyeta fàcil d’un «ho haveu vist!», no sigui cas que els amics el prenguin per bleda.

I un altre esclat. I aquesta vegada, la veueta fa el seu camí i s’escola lentament i fluixet fluixet entre els llavis: «Oooooh!».

Parc de la Ciutadella

Ve bé, de tant en tant, redescobrir la ciutat, tornar als llocs que havies visitat temps enrere i descobrir-ne de nous.

Amb l’excusa de la Setmana del Llibre en Català planifiquem passar el matí, i si cal la tarda, al Parc de la Ciutadella. Farem tot el recorregut: el Zoo, el Parlament, la Setmana, la cascada monumental, el llac, el mamut… El Zoo el recordava més decadent, més desendreçat, més brut. Ha canviat, o m’ho sembla a mi: després de tants anys, és probable que no hagi canviat tant. Potser hi ha més animalons fora de les gàbies: animalons sobrealimentats que t’empenyen; tapen les cartel·les amb els seus cossets rodons i et miren amb cara d’haver vist un extraterrestre quan els demanes que s’apartin, que no pots llegir què hi posa; que piquen els vidres de les gàbies tot i els cartells que diuen ben clar que no s’ha de fer, que els animals s’estressen… I tot sota la mirada divertida dels seus pares, això si no els ignoren completament: pares el comportament dels quals explica el dels fills.

D’allà, al veure el Parlament —de fora, és clar, que arribem tard per la jornada de portes obertes. Sí que era oberta la capella castrense, i hi vam entrar: austera, capelles amb talles petites i els penons de les armes de l’exèrcit de les quals són patrons. Hi trobo una talla de Sant Ferran, patró de l’arma d’enginyers de l’exèrcit de terra, figura que no recordo haver vist mai en cap altra església.

La Setmana del Llibre en Català és la propera parada. Enguany en forma de petits cubicles de fusta situats sobre un terra de palés, a ple sol. Són les quatre i no hi ha gairebé ningú; passegem tranquil·lament, sense cues ni empentes, recollint alguns punts de llibre i xerrant una mica amb les noies del Què llegeixes. Compres? Sí, és clar: Jo confesso. Per allò de no haver passat per la Setmana sense comprar res, però enguany no porto llista la compra…

La propera parada és la cascada monumental, però en enduen una sorpresa monumental: s’hi està muntant l’escenari i les fileres de cadires per als actes actes oficials de la Diada i no ens hi podem acostar i ens hem d’acontentar de mirar des de lluny els daurats de la quadriga de l’Aurora; baixem cap al llac i li donem la volta fins al mamut. Els voltants del llac, com la resta del parc, és plena de gent: gent que jeu a l’herba, gent que mira, gent que llegeix, gent que pren el sol, gent que passeja, gent que xerra, gent que fa el pícnic, gent que rema al llac, gent que es fa fotografies, gent que fa fotografies, gent que mira mapes… Un refresc al costat del Castell dels Tres Dragons tanca el dia al parc. Hem passat calor, molta calor, però ha valgut la pena.

Mandril

Feu clic al mandril per veure les fotografies

WWKIP a AYKL

Sempre va bé sortir de les rutines a què el temps ens va acostumant i fer alguna activitat que no havies fet mai abans o que no t’imaginaves que arribessis a fer. Amb aquest esperit, dissabte vaig agafar l’equip necessari i me’n vaig anar a celebrar el WWKIP day a AYKL; o el que és el mateix, a celebrar el World Wide Knit in Public day a All you knit is love. Perquè cada any els amics d’AYKL organitzen la trobada per celebrar el dia a la seva botiga, on es reuneixen un bon grup de «llanaferits» a fer mitja, ganxet, a xerrar, a filar i a tenyir al carrer, si el temps acompanya.

Des de les onze fins a les dues que vaig marxar, vam ser una trentena de persones, dones i homes, teixint, filant i tenyint al carrer de la Barra de ferro, atraient les mirades encuriosides dels turistes —sortirem a una bona pila d’àlbums de fotos, enguany— i els comentaris burletes d’alguns dels que passaven: des del heavy que ens va dir hippies, a la senyora que ens corregia la posició dels dits, o al senyor que va voler fer-se el graciós a costa meva i se’n va anar amb la cua entre cames —i això que no vaig deixar anar del tot la llengua—, o la turista que va fer fotos als homes de la trobada perquè el seu marit veiés que aquí els homes també teixeixen. També va servir per conèixer en persona alguns dels contactes de Ravelry, la xarxa social d’aficionats a la mitja i al ganxet, i per intercanviar consells i idees.

I tot gràcies a la bona disposició i a l’hospitalitat dels amics d’All you knit is love, la Jennifer, el Miquel i la Danielle, que sempre fan que anar a la botiga es converteixi en una estona ben agradable (i no, no em paguen per fer-los publicitat!).

Entre l’«equip necessari», per cert, hi havia la càmera de fotos, amb la qual vaig fer una mica de reportatge: «World Wide Knit in Public Day 2011» a Flickr.

World Wide Knit in Public Day

World Wide Knit in Public Day

PD. No patiu que recuperarem la programació habitual ben aviat.

11è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona

Les roses: núm. 59

Rosa "Grand Award (Poulcy-014)" - Premi Rosa Ciutadana 2011

Els darrers 6, 7 i 8 de maig se celebrà a Barcelona l’onzena edició del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona, al Roserar del Parc de Cervantes. De roses no és que hi entengui gaire, però m’agraden i a casa sempre n’hem tingut. Ara, no em pregunteu per noms científics i varietats: fora de la Chrysler no sóc capaç de distingir-ne cap altra, i l’apreciació que en pugui fer es redueix a si m’agrada o no el color, la forma, el tipus de pètals i si fa olor o no. Tanmateix, cada any quan arriba el Concurs me’n vaig cap al Roserar armat de càmera i paciència, a fer una mica de reportatge fotogràfic i, sí, també a votar la Rosa ciutadana.

Enguany hi he anat dues vegades: divendres, quan vaig votar, i diumenge a acabar de fer quatre fotografies i, ja que hi era, escoltar en directe el veredicte de la votació popular. Cap de les dues vegades, però, he aconseguit cap de les roses que regales: divendres, perquè una horda de jubilats i jubilades havien arrasat amb totes les roses que regalava l’organització; diumenge perquè la cua era tan llarga, que vaig decidir anar per feina… i, al cap i a la fi, de roses en tinc a casa.

Un dels peròs del concurs, al meu entendre, és que quan obren el Roserar al públic, algun rosers ja porten el cartellet del premi que li ha atorgat el jurat professional i això, crec, deu influir en els votants. He de confessar que enguany, després de donar unes quantes voltes i anar descartant roses («Aquest color no m’agrada», «Aquesta s’obre massa», etc.), vaig acabar optant per un roser enfiladís d’un vermell intens i una olor delicada i exquisida. Semblava que molta gent es decantava per la rosa que havia rebut el premi «Rosa de la gent gran», i molta altra per una híbrida de te anomenada Meybonenuy, però finalment el veredicte descartà aquesta primera impressió: les tres classficades pel premi Rosa ciutadana foren la Rosa de la gent gran, en tercer lloc; una rosa francesa anomenada Meimozahiq, de la categoria de «Floribundes i poliantes», en segon lloc; i el roser enfiladís vermell que m’havia agradat, en primer lloc i, per tant, guanyador del premi Rosa ciutadana d’enguany.

Per no atapeir massa l’apunt amb fotografies només n’hi he posat una de la rosa guanyadora; si en voleu veure més, tant de les van guanyar algun premi com de les que no, feu clic a l’enllaç següent: «11è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona».

I un Sant Jordi més

Al peu de la Diputació, una cobla desgrana sardanes mentre al seu costat es fan dues rotllanes; a la més gran, el més jove deu estar jubilat i només hi ha un home. Des d’allà ja es pot veure que la jornada serà un èxit, com cada any: la Rambla de Catalunya baixa plena i en molts llocs, com patirem, la marxa s’alenteix fins a aturar-se (mala idea, senyors organitzadors d’aquests saraus, posar davant per davant parades de grans llibreries: entre els que miren i els que esperen per mirar, els que només volen passar… no passen). De gent, n’hi ha de tota mena: l’avi que passeja; el turista badoc que a tot troba gràcia; la família unida a la caça i captura del llibre de l’any; la senyora que t’empeny i la senyora a qui trepitges; dracs que llegeixen i pseudodracs que fan bombolles de sabó; roses, roses i més roses, de totes mides i colors (que lletges que són les blaves!); escoltes que toquen música i estudiants disfressats recollint diners pel viatge de final de curs; parades solidàries; monges que escampen la paraula de Jesús; gent que aprofita per passejar els gossos entre la gentada; els que s’entesten a travessar la Rambla i els que s’entossudeixen a anar en direcció contrària; nenes que brandes roses i nenes que trien quin llibre llegiran (els nens, sempre amunt, com els gegants); en Risto Mejide que signa llibres en una parada —o això diu el cartell i els comentaris excitats dels babaus de torn que envien per mòbil a twitters i facebooks la bona nova (l’únic escriptor a qui pots veure la cara, ai las, no té ningú que li demani una dedicatòria); també els polítics fan acte de presència, no fos cas que ens oblidéssim d’ells, i a les seves parades trobes els llibres dels seus líders i exlíders (però per molt que m’hi esforci sóc incapaç d’imaginar-me el Molt Honorable President dedicant llibres amb la Pilar Rahola…).

Encara no he vist les xifres als diaris, però només per la gent que hi havia es pot ben dir que, malgrat la Setmana Santa que li ha caigut al damunt, Sant Jordi ha tornat a vèncer.

I per si algú s’ho pregunta: sí, jo també m’he deixat portar i tinc els meus llibres de Sant Jordi, i fins i tot un drac. Però els llibres, que els llibreters em perdonin, comprats uns dies abans: no suporto l’ambient massificat de les llibreries per Sant Jordi; i acostar-se a les parades només és a l’abast dels més intrèpids i agosarats… o dels que tenen els colzes més durs.

PD. I no faltava la gitana omnipresent que al crit de «Guapo, que llevo la rosa!» intentava encolomar-te una rosa d’aspecte més aviat decaigut.

Una de cinema mut: A game of thrones

Sí, «una sincera y honda disculpa» és el mínim que mereixem tots els que dilluns vam anar a la preestrena a Barcelona de la sèrie de televisió A game of thrones que havia organitzat Canal+ —simultàniament es feia a Madrid, també. Jo no tenia pensat anar-hi, més que res perquè per aconseguir una invitació t’havies de registrar a la pàgina de Canal+ i després em sembla que anava per sorteig… i em va fer mandra. A última hora, dilluns mateix, un amic em va oferir una invitació i allà ens vam plantar, amb altres membres de l’univers friki que corre per aquests móns virtuals.

Quan vam arribar, hi havia una bona cua,  però tot i així vam anar a fer una cerveseta per escalfar motors i fer temps per quedar amb la resta del grup. A la cua no sé cuanta estona hi vam estar, però bastant més enllà dels dos quarts de deu en què, segons la convocatòria, començava l’acte. I de cop, la notícia: no hi ha manera de poder accedir a la pista d’àudio de la sèrie. Primer crèiem que era una broma, però després va sortir algú de l’organització a explicar que no podien posar la pista d’àudio i que, per no suspendre l’acte, passarien el vídeo promocional de la sèrie i després el primer capítol… amb subtítols però sense so.

Força get va decidir quedar-s’hi. D’aquests, molts van marxar després del vídeo promocional; d’altres ens vam quedar fins al final —ja que hi havíem anat… Fins i tot semblava que al començament se sentia una mica la versió original… però ara sabem que era d’algú que portava el capítol al mòvil i va posar el so al màxim perquè el poguessin escoltar els seus amics. Podeu creure’m que la conyeta va ser ben bona: gent fent el soroll dels cascs dels cavalls, de les petjades sobre la neu, algú demanant que apugessin el volum, d’altres renyant un espectador a qui li sonava el mòvil perquè no els deixava escoltar els diàlegs… Fins i tot hi va haver qui demanava que, almenys, hi hagués un piano que acompanyés les imatges, com si enlloc de ser a començaments del segle XXI, fóssim a començaments del segle XX. El més curiós de tot, però, va ser el silenci gairebé reverencial amb què els que ens vam quedar seguíem la projecció.

I tot, sembla ser, per l’excés de protecció de la pista de so del vídeo. Per una preocupació extrema per la pirateria i una manca d’habilitats tècniques del personal que organitzava la preestrena. Vergonyós, en resum.

Ara, tothom ha acabat veient el capítol, d’una manera o altra…

I per si voleu anar fent boca, aquí teniu el vídeo promocional d’HBO:

Recollida d’aliments i joguines

Aquest Sant Jordi passat, Bloom flors va organitzar una recollida de menjar per al Banc dels Aliments de Barcelona que va ser tot un èxit. Avui n’organitzen una altra, d’aliments i joguines, per a la Residència Infantil Emmanuel de Sant Just Desvern: serà de 9 h a 15 h al nou local de Bloom flors (c. Novell, 13-15) i als Jardins de Can Bruixa si fa bo, i entre altres activitats hi haurà un sorteig un dels premis del qual és una recepta manuscrita de Carme Ruscalleda. Trobareu més informació sobre l’esdeveniment fent clic a la imatge de sota i a la convocatòria a Facebook.

Recollida de joguines i aliments

Ai, Remei

Ai, Remei, que no acabaràs pas la feina, avui. I encara has de baixar a llençar les escombraries i anar a comprar una mica de peix… al mercat o a la Juani? Mira primer a ca la Juani i si no t’agrada el que té, pots arribar-te al mercat. I de pas passar per ca l’herbolari, que se t’estan acabant les herbes per dormir. I la feina que no s’acaba: la pols, la bugada, la planxa… I la pila, recorda’t de comprar la pila pel rellotge. I quin dia tan lleig que fa, sembla que no hagi sortit encara el sol. A mig matí pots baixar i anar a comprar, que a la tarda ja no els queda mai res de bo… I ara aquest botó… potser caldria que repassés tota la roba: la vora de la faldilla està descosida del darrere, podria girar el coll de la brusa grisa i sargir aquells mitjons…

Ai, Remei, que ja no tens els ulls d’abans. Cinc minuts cosint amb aquesta llum i ja no t’hi veus, i abans t’hi podies passar el dia. Recordes a ca la senyora Rosa, quan vas començar d’aprenenta? Cosies i cosies hores i hores i no hi havia res que et distragués, i la vista no se’t cansava. Fer-te vella per això, per no veure-hi ni per enfilar una agulla. Quina hora deu ser? Sense el rellotge et perds, potser t’hi has estat més de cinc minuts i per això ja no t’hi veus. O potser és aquest dia tan gris, que sembla mentida que encara estiguem a l’estiu i hagis hagut de treure la rebeca de l’armari. Au, Remei, agafa la bossa de les escombraries i ves a llençar-les, o se’t farà tard.

Ai, Remei, quin dia més estrany. Tan fosc i tan poca gent pel carrer, i aquests asseguts ja al restaurant… però si encara és hora d’acabar d’esmorzar i aquests són a les postres i el cafè. Vigila quan travessis el carrer, que aquesta cantonada la giren com volen i sense mirar, i algun dia s’enduran algú per endavant. I tan fosc que és… no sembla que sigui mig matí, encara. I tu sense saber l’hora. Ai, Remei, vols dir que no t’haurà passat l’hora de dinar i ni te n’has adonat? Potser aquell jove que s’espera davant del supermercat et podria dir l’hora…

—Perdoni, jove; puc fer-li una pregunta? És que és una pregunta mica rara?

—I és clar que sí, digui’m.

—Em podria dir quina hora és?

—Dona i tant! Això no és una pregunta rara! Són dos quarts i cinc de cinc.

—I el dia?

—Dissabte, avui és dissabte quatre de setembre.

—Sí, si això ja ho sé… però del matí o de la tarda?

— … De la tarda, senyora.

—De la tarda? Em sembla que estic una mica desorientada. Gràcies, jove, no es faci gran.

Ai, Remei, que haurà pensat aquest jove? La vella xaruga que no sap en quin dia viu, segur. I què t’ha dit de les festes de divendres a la nit? Ja t’agradaria  tornar a tenir el cos per festes. Però ja no se’n fan de festes com les d’abans, a l’envelat el dia de la festa major… Si algú et llegís el pensament diria que repapieges, i potser sí que ho fas una mica. Torna a casa, Remei, deixa estar el peix. I ja compraràs la pila dilluns. Mi-te’l, encara riu el jove. Deu pensar que estàs ben grillada.

—Adéu siau, jove.

—Passi-ho bé, senyora.

28a Setmana del Llibre en Català

Ja la tenim aquí: del 10 al 19 de setembre torna la Setmana del Llibre en Català, i torna a Barcelona… sense moure’s de Sant Cugat i visitant també Lleida i Girona… i embolica que fa fort. Que consti que no tinc res en contra d’aquestes poblacions; més aviat em sembla que continuem sense saber què es vol que sigui la Setmana ni com ni on s’ha de celebrar. En fi, almenys encara es fa i amb diferents seus es pot arribar a més lectors. Espero que sigui així…

Més informació al web de la 28a Setmana de Llibre en Català, fent clic a la imatge de sota:

Capçalera del web de la 28a Setmana del Llibre en Català

28a Setmana del Llibre en Català