Arxiu de la categoria: Art

Qüestions d’art en general.

Art pertorbador

Fa uns dies vaig assistir de manera involuntària a una exposició de quadres d’un pintor que no coneixia, en Daniel Torrent. Dic de manera involuntària perquè jo anava a la festa del tercer aniversari del gimnàs on vaig cada setmana a a) suar la cansalada, b) treure el fetge per la boca, c) totes les respostes són correctes, i em vaig trobar que acabaven de canviar l’exposició de quadres que hi havia hagut fins aleshores. Després de saludar i agafar una copa, ens vam dedicar a veure els quadres i la conclusió que en vam treure fou que eren pertorbadors: uns dimoniets alats de cares infantils, unes noies escardalenques de cares torbadores, corbs, xemeneies de fàbriques… tot plegat feia una barreja força pertorbadora i inquietant. Més tard em van presentar el Daniel, que va explicar-nos que aquella sensació era la que cercava i ens va donar algunes pistes sobre els quadres: el perquè dels elements industrials —on acaba el que és natural i el que és artificial? La presa d’un castor és natural, però la presa que construeix l’home és artificial… però castor i home són animals— i el perquè d’elements com ara els corbs —un interès per l’alquímia i tot el món simbòlic que l’acompanya. Sigui com sigui, aquelles imatges, tan allunyades de la mena d’art que a mi m’agrada, encara no me les he pogut treure del cap: aquell dimoniet d’ulls grossos em persegueix a totes hores…

L’exposició no es pot visitar, però suposo que no li sabrà greu que reprodueixi a continuació una de les pintures. I en podeu veure més al seu bloc, Dani Torrent Ilustración i a la seva pàgina web. Per cert, que també il·lustra (i escriu) contes infantils, menys pertorbadors, com El abuelo Carmelo.

danitorrent_01_psicopompo

 

Amics del MNAC

Encara que no ho sembli, continuem parlant de clàssics…

regalamnac.gifLa campanya nadalenca del Museu Naciona d’Art de Catalunya (MNAC) d’enguany consisteix a promocionar la subscripció individual a meitat de preu a Amics del MNAC en forma de regal nadalenc, amb un eslògan força suggeridor: «Aquestes festes regala cultura, regala MNAC». Aquesta figura d’Amic de…, que funciona en altres àmbits a més de museus, consisteix ni més ni menys a pagar una quota a canvi de la qual s’aconsegueixen avantatges diversos com ara entrada gratuïta a exposicions i museus, descomptes en compres al museu, atenció personalitzada, etc.

Què hi tinc a veure, amb tot això? No res. Havia vist que en parlava en Xavier Caballé a L’home dibuixatAmics del MNAC»), que ho havia vist a Cuchitril Literario, però aquest matí en obrir el correu electrònic he vist que tenia un missatge des de l’agència de màrketing Manfatta, que col·labora amb la Fundació Amics del MNAC, en què m’informaven de la campanya com a autor d’un blog que tracta temes culturals i l’oferiment d’un parell d’entrades. Ni tan sols em demanaven que en parlés, al blog; així que he decidit fer-los part de la feina i parlar-ne…

S’ha de dir, però, que tenint en compte les col·leccions del museu i les exposicions que organitza, no em reca gens de fer-ne una mica de publicitat. I ara només pensar si vull ser amic individual o familiar…

 

Technorati Tags:

El vertigen dels llibres


Book Cell, de Matej Krén, 1
Publicada originalment per Ferran M.

Quan entro en una llibreria o en una biblioteca, per petites que siguin, o quan m’aturo embadalit davant les prestatgeries amb llibres de casa d’algun amic, sento sempre un pessigolleig a l’estómac i una mena de vertigen: no se sap mai que pots trobar entre els llibres arrenglerats als prestatges. Em passa el mateix a la biblioteca on treballo, on passar entre els prestatges significa descobrir títols suggeridors o prometedors que se’t queden gravats amb persistència a la memòria. El vertigen el provoca també saber que per molt que llegeixis, sempre hi haurà un munt de llibres dels quals no podràs gaudir mai.

Aquest vertigen és un vertigen més intel·lectual, si em permeteu anomenar-lo així, que no pas físic. No és el mateix vertigen que vaig sentir fa poc en endinsar-me en una pila de llibres ben diferent: Book Cell.

Al recinte de la Fundação Calouste Gulbenkian, a part del museu que acull la seva col·lecció d’arts decoratives i de les exposicions temporals que s’hi fan —com la bella exposició de llibres de la col·lecció Gulbenkian: De Paris a Tóquio: Arte do livro na Colecção Gulbenkian—, hi ha el Centro de Arte Moderna José de Azevedo Perdigão. En entrar-hi, de seguida ens va cridar l’atenció l’estructura de la fotografia, una sala hexagonal formada per llibres apilats, de l’artista txec Matej Krén (de qui fa uns mesos en parlava la sfer a «La belleza y los libros»). La sala té dues portes, connectades per una passarel·la blanca, i té el sostre i la resta del terra formats per miralls.


Book Cell, de Matej Krén, 2
Publicada originalment per Ferran M.

Només entrar-hi, tens la sensació que si surts de la passarel·la cauràs al buit, un buit insondable i sense fons. Tan forta és la sensació que un bon nombre de persones que hi van entrar mentre ens ho miràvem en van tornar a sortir de seguides, rient nerviosament, alguns tremolant i tot. Quan hi vaig entrar la primera vegada, un calfred molt empipador em va recórrer tota l’espinada i vaig estar a punt de sortir, però finalment vaig travessar la sala i vaig tornar-hi a entrar unes quantes vegades.

Si teniu intenció d’anar a Lisboa properament, no us ho perdeu. La instal·lació, titulada Bool Cell, romandrà al CAMJAP fins el 31 de desembre. Teniu més informació de la instal·lació al web del CAMPJAP: Book Cell, Instalação, 2006. I sobre l’autor, al seu web: Matej Krén (via Librosfera).

Technorati tags:

Flamencs a Montjuïc

Les nenes Wharton tenien quatre i cinc anys quan les van retratar. La gran, Elizabeth, mira l’espectador de fit a fit, mig encuriosida, mig desafiadora, mentre la seva germana petita, Philadelphia, l’agafa pel braç com si volgués aturar-la o com si cerqués la seva protecció. Té la mirada perduda en algun punt a l’esquerra del quadre, una mirada perduda i somniadora, d’una gran tendresa. És una imatge captivadora, impactant, que aconsegueix que et quedis al seu davant observant-les, com si de la mera observació poguessis endevinar quin devia ser el futur d’aquestes dues nenes, tan enèrgica i decidida l’una, tan tímida i somiadora l’altra… Fora ja de l’exposició obro el catàleg i busco el quadre frisós per trobar-hi alguna dada més: i llavors sé que Philadelphia, la petita somiadora, possiblement va morir abans d’arribar a la majoria d’edat.

M’agraden força els retrats, i els d’Anton van Dyck tenen una força especial, potser perquè no fuig representar els seus models amb força realisme. Aquest és un dels pintors que formava part de l’exposició «Rubens, van Dyck, Jordaens… Mestres de la pintura flamenca del s. XVII a les col·leccions del Museu Ermitage», que vaig anar a veure ahir… just a temps, perquè acaba demà. Una exposició de quadres d’aquests pintors i Brueghel el vell, Cornelis de Vos, Daniel Seghers, Teniers el jove, van Oost el vell i altres, distribuïts en grups temàtics diferents: esbossos i quadres de gabinet de Rubens, composicions religioses, històriques i al·legòriques, retrats, paisatges, animals i natura morta i escenes costumistes, gèneres que els pintors flamens cultivaren impulsats per la força creixent de la societat burgesa del seu temps, i que constituïren la presa més apreciada pels col·leccionistes europeus des de ben aviat, com ara el rei Felip IV (que inicià la col·lecció de Rubens al museu del Prado) i l’emperadriu Caterina II de Rússia.

Encara que només fossin quaranta-nou obres, va valer la pena pujar fins al Caixafòrum i dedicar una estona a veure l’exposició, i participar en l’espontània coreografia que organitzen els visitants d’una exposició, cedint-se educadament el lloc per poder contemplar les obres sense estorbar-se els uns als altres… és clar que sempre hi ha algú que va com elefant espantat (és que si no em queixo, no sóc jo). Llàstima haver-hi anat tan tard, perquè encara hi tornaria una altra vegada.

· · · · ·

Inspiració, cinema i llibres

Fa un parell de dies que no puc escriure. Sembla que em manqués la inspiració necessària per trobar un tema sobre el qual escriure, i quan se me n’acut algun llavors em sento completament incapaç de desenvolupar-lo. Ni tan sols sóc capaç de confegir una d’aquelles frases tan enigmàtiques que escrivim de tant en tant, sobre les quals tothom pot dir-hi la seva.

Un dels temes dels quals havia intentat escriure era la semblança que vaig trobar entre els arguments de 28 días después i El dia dels trífids. Després d’escriure el meu breu comentari sobre la pel·lícula, vaig anar a la meva habitació a buscar la novel·la de John Wyndham. Em va costar una mica, perquè fa temps que aparco els llibres en doble filera per manca d’espai, i a vegades costa de veure on són els llibres que busco. Fa molts anys que el tinc, va ser una de les lectures obligatòries de l’assignatura de llengua catalana a 2n de BUP i la que més em va fascinar (Televisió de Catalunya va emetre una sèrie britànica basada en aquest llibre)… noi, deixa’t estar d’excursus o no acabaràs mai… L’he rellegit en dos matins; no és un llibre gaire llarg i a més ja el coneixia… i continuo trobant moltes similituds entre les dues històries.

[Aquí l’escrivà fa una pausa per anar a Cyberdark, a veure què pot aclarir d’aquest tema que l’obsessiona. Ah, pareu atenció que ja torna.]

Bé, ja puc deixar de donar la pallissa amb el tema: segons la crítica de la pel·lícula a Pasadizo, està basada en una novela de 1954 de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, Sóc llegenda. Intentaré llegir-la, a veure què hi trobo.

Això d’intercalar lectures no és la primera vegada que ho faig, i crec que tampoc no serà l’última. Tampoc no és que sigui gaire original, ja hi sé, hi ha molta altra gent que ho fa. Sempre he estat un lector força anàrquic i em passa sovint que, sense adonar-me’n, estic llegint dos o tres llibres diferents (i més i tot, alguna vegada).* Ep, acostumen a ser llibres de gèneres diferents, no us penseu! Però a vegades, si estic llegint un llibre que em cansa, abans de deixar-lo per impossible faig una pausa, llegeixo qualsevol altra cosa, i mentre decideixo si dono una segona oportunitat o no al primer llibre (no sempre els la dono, tot s’ha de dir).

És el que m’ha passat amb Frida, de Hayden Herrera, que està a la columna de l’esquerra pràcticament des del primer dia (el de l’òpera també, ja ho sé, però és una altra història: simplement és massa gros per carretejar-lo amunt i avall, i el tinc a casa per anar-lo llegint a estones). La biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo se m’havia fet una mica pesada al començament, a causa de la quantitat de cartes que reprodueix l’autora i de la longitud (excessiva, al meu parer) dels fragments escollits. Però ara ja l’he reprès, i amb més ganes, perquè aquesta dona va tenir una vida realment fascinant.

No és la primera biografia de Kahlo que llegeixo, però: la primera que vaig llegir va ser l’escrita per Rauda Jamis i publicada a Circe** l’any 1988. He de reconèixer que tot i l’interès que sentia pel tema, aquesta biografia no em va agradar. Ara, feia el fet: fer conéixer la vida, l’apassionant i difícil vida, de Frida Kahlo.

No recordo quan vaig començar a interessar-me per la vida i l’obra de Frida Kahlo, però aquest lleuger interès inicial es va fer més intens després de poder veure algunes de les obres de la pintora en una exposició que va organitzar al Fundació “La Caixa” l’any 1997. Era una exposició conjunta de tres pintores sud-americanes: la brasilera Tarsila do Amaral, la cubana Amelia Peláez i la mexicana Frida Kahlo. Els quadres d’aquesta última van ser els que més em van impressionar, i poc després vaig llegir la seva biografia. Va tenir una vida dura i apassionant: dura, perquè als divuit anys va patir un accident que li va destrossar la pelvis i la columna vertebral, i això la condemnà a una vida de dolor físic que, no obstant, no li va restar ganes de viure; i apassionant perquè va viure uns temps de grans canvis al seu país, i perquè el seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, a part de ser molt complicat, la va portar a viatjar als Estats Units i a conèixer un munt de gent important en la història artística i econòmica.

Encara me’n queda un bon tros, però no em penedeixo d’haver-li donat una segona oportunitat.

Ves per on, he aconseguit escriure alguna cosa. A veure si serveix per fer tornar la inspiració…

*Això sense tenir en compte els llibres que al llarg de l’any he de llegir per obligació

**La col·lecció de biografies de Circe és bastant bona. De les que he llegit, considero força recomanables Vanessa Bell. Virginia Woolf. Historia de una conspiración de Jane Dunn; Lotte Lenya. Una vida, de Donald Spotto, i Carson McCullers, un corazón juvenil, de Josyane Savigneau.

De fons Il barbiere di Siviglia, amb Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini. Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Vittorio Gui.