Arxiu de l'autor: admin

WWKIP a AYKL

Sempre va bé sortir de les rutines a què el temps ens va acostumant i fer alguna activitat que no havies fet mai abans o que no t’imaginaves que arribessis a fer. Amb aquest esperit, dissabte vaig agafar l’equip necessari i me’n vaig anar a celebrar el WWKIP day a AYKL; o el que és el mateix, a celebrar el World Wide Knit in Public day a All you knit is love. Perquè cada any els amics d’AYKL organitzen la trobada per celebrar el dia a la seva botiga, on es reuneixen un bon grup de «llanaferits» a fer mitja, ganxet, a xerrar, a filar i a tenyir al carrer, si el temps acompanya.

Des de les onze fins a les dues que vaig marxar, vam ser una trentena de persones, dones i homes, teixint, filant i tenyint al carrer de la Barra de ferro, atraient les mirades encuriosides dels turistes —sortirem a una bona pila d’àlbums de fotos, enguany— i els comentaris burletes d’alguns dels que passaven: des del heavy que ens va dir hippies, a la senyora que ens corregia la posició dels dits, o al senyor que va voler fer-se el graciós a costa meva i se’n va anar amb la cua entre cames —i això que no vaig deixar anar del tot la llengua—, o la turista que va fer fotos als homes de la trobada perquè el seu marit veiés que aquí els homes també teixeixen. També va servir per conèixer en persona alguns dels contactes de Ravelry, la xarxa social d’aficionats a la mitja i al ganxet, i per intercanviar consells i idees.

I tot gràcies a la bona disposició i a l’hospitalitat dels amics d’All you knit is love, la Jennifer, el Miquel i la Danielle, que sempre fan que anar a la botiga es converteixi en una estona ben agradable (i no, no em paguen per fer-los publicitat!).

Entre l’«equip necessari», per cert, hi havia la càmera de fotos, amb la qual vaig fer una mica de reportatge: «World Wide Knit in Public Day 2011» a Flickr.

World Wide Knit in Public Day

World Wide Knit in Public Day

PD. No patiu que recuperarem la programació habitual ben aviat.

Mola coser

«Mola coser». Almenys això diuen la Sfer, la Iris, l’Evitta i la Beatxu, autores del bloc Mola coser i, pel que sembla, els mola i s’ho passen pipa cosint peces de totes menes, ben boniques, per cert. Ara, que ens haurem de refiar d’elles, perquè de cosir, no en sé ni un borrall; bé, si cal cosir un botó ho faré, però d’aquella manera. I ja m’agradaria, de saber-ne una mica, ja…

Quan hom marxa de casa, s’adona que hi ha tot de coses que creia que venien de sèrie i que no, que s’han d’aprendre a fer… perquè les mares tenen el mal costum de respirar alleujades, pensar «menys feina» i deixar que t’espavilis pel teu compte el dia que dius que te’n vas. I apa, posa’t a aprendre a fer coses que mai no havies fet… o que havies fet poc. Com ara planxar. Sé que moltes dones i no pocs homes odien planxar, però de les feines de casa a mi és de les que menys m’empipen. Només cal arribar a una entesa amb la planxa: tu no em cremes ni em cremes la roba, jo no t’estavello contra la paret. I són tan senzilles de fer anar, les planxes: una rodeta, uns puntets i tira milles. Després, si ho volem complicar, hi ha el tema del vapor, que no surt mai quan vols (però aquesta es una altra història). I a fer passades.

De cuinar sí que en sé. I bé, em sembla. Almenys tothom que ha vingut a dinar o sopar a casa ha sobreviscut… bé, gairebé em carrego una amiga, que és com el Shin Chan, amb una mica de pebrot vermell però va ser sense voler (nota perquè no se m’enfadi: té intolerància al pebrot).

La rentadora ja és un altre tema. Amb tants botonets, comandaments, llumetes, temperatures, tipus de roba, color o blanc, roba delicada o sacs de patates, fa una mica de por. Mireu què us dic: em seria més fàcil tripular l’Enterprise. Al cap i a la fi, l’Enterprise és endavant, endarrere, activar escuts, desactivar escuts, carreguin, apuntin, foc i hiperespai. Poca cosa més. I quan la rentadora comença a fer bots, no pots comunicar-te amb l’Scotty i demanar-li que arregli el motor. O la Tardis… tot i que les màquines del temps les carrega el diable, i, quan els dius que vols anar endavant, tant pot ser que et trobis a la fi del temps o com fugint d’una banda de morlocks afamats.

Però cosir… no. Si cal fer alguna puntada, la faig, però no em faig responsable de les conseqüències. Igual que quan cuso un botó: el temps que aguantarà, només del déu dels botonts ho sap. Però vet aquí que servidor, que anà a una escola d’aquelles laiques catalanes on es feien tallers de les coses més diverses com a complement de l’ensenyament reglat, servidor sap fer ganxet. I li ha tornat a agafar el gust després de tr… després d’uns quants anys. I no només això, sinó que també li ha donat per agafar les agulles de fer mitja i començar a teixir. I com que tot s’acaba sabent, aquest bloc xivato el va treure de l’armari dels teixidors amagats a l’armari el dia de l’Orgull friki i les amigues de Mola coser el van pescar de seguida i el van convidar a participar en el seu bloc —invitació que, de moment, ha refusat.

I aquí estem. Amb uns quants jocs d’agulles de fer mitja, una mà de ganxets, una pila de cabdells de llana i un altra de llibres de ganxet i mitja, intentant que els resultats d’aquest hobby siguin més duradors i decents que els quatre botons que he cosit mai.

I, de pas, recuperar el bloc de la Sfer, la Iris, l’Evitta i la Beatxu, que sempre sorprenen amb una troballa interessant relacionada amb l’activitat costurera i teixidora.

Sala de lectura, 137: La ciència-ficció, de Miquel Barceló

Si mai us heu preguntat què és la ciència-ficció, què la caracteritza, quins subgèneres té o quina és la seva història, aquest llibret de la col·lecció Vull saber de l’Editorial UOC us pot ser molt útil per assolir un coneixement bàsic del gènere. En poc menys de cent pàgines Miquel Barceló —escriptor especialitzat en ciència-ficció, director de la col·lecció Nova de ciència-ficció d’Ediciones B i impulsor del premi internacional de ciència-ficció UPC— fa un repàs a la història del gènere, presenta les diverses definicions que se n’han fet, els subgèneres que s’hi poden trobar, i el lloc que ocupa en la literatura fantàstica, a més d’oferir una breu llista de recomanacions de clàssics de la literatura de ciència-ficció. El llibre no es limita a la literatura, sinó que abasta els altres àmbits artístics en què s’ha representat la ciència-ficció, dedicant força espai al cinema i la televisió, que han ajudat a popularitzar el gènere, encara que sigui principalment per la banda de la space opera.

Una de les característiques que destaca d’aquest gènere literari és que és sobretot anglosaxó, i no entra en més detall pel que fa a la literatura catalana —més enllà de dir que la literatura fantàstica catalana és més catalana que fantàstica i destacar la figura de Manuel de Pedrolo. L’extensió del llibre tampoc no ho permet ni sembla que en sigui el motiu, així que em permetré, per si un interessa aprofundir en la presència del gènere a casa nostra, recomanar-vos la lectura de la introducció que va escriure Víctor Martínes-Gil a Els altres mons de la literatura catalana (Barcelona: Cercle de Lectors, 2004).

La citació: Miquel Barceló

Podríem fer servir aquest exemple [la pel·lícula El planeta dels simis, de 1968] per donar una mostra de la trista idea que els productors de Hollywood d’avui tenen de la ciència-ficció al cinema. La nova versió de la novel·la de Boulle, dirigida per Tim Burton l’any 2001, recull el criteri majoritari dels grans estudis de Hollywood que semblen dedicats a fabricar cinema a l’altura intel·lectual del que ells creuen que podria ser un adolescent nord-americà d’avui, un nivell que no semblen considerar pas elevat.

Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. p. 80.

Sala de lectura, 136: L’any del diluvi, de Margaret Atwood

Encara ara no em sembla sobrer començar a parlar d’una novel·la de ciència-ficció fent un aclariment; un aclariment, però, en paraules de Miquel Barceló, algú que coneix força bé el gènere:

Amb tota seguretat convé considerar a ciència-ficció com una «narrativa d’idees», una narrativa formada per històries en què l’element determinant és l’especulació imaginativa. […] les narracions de ciència-ficció intenten en realitat contestar la pregunta «Què passaria si…?» i abordar una anàlisi de les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual o massa prematura perquè pugui ser factible en el món real.*

Aquesta especulació és sobre la ciència, al començament, però cap als anys seixanta del s. XX comencen a incloure’s altres temes: la sociologia, l’antropologia, el medi ambient, etc. Les escriptores de ciència-ficció, a més, sovint inclouen també la perspectiva de gènere en aquesta especulació, que pot situar-se en el nostre món o en un món imaginari, en un futur proper o en un futur llunyà.

Podem dir sense por a equivocar-nos que L’any del diluvi se situa en aquestes coordenadres: especulació imaginativa que intenta respondre a una pregunta concreta (o més d’una) de tema medioambiental i amb perspectiva de gènere. I és que el gènere i tot el relacionat amb el medi ambient són dos dels temes a què s’ha dedicat l’escriptora canadenca Margaret Atwood, l’autora d’aquesta novel·la.

A L’any del diluvi ens trobem en un futur no gaire llunyà, en algun lloc dels Estats Units. Les protagonistes, Toby i Ren, han sobreviscut a un cataclisme (el diluvi sec de què es parlarà al llarg de tota la novel·la), i des dels seus refugis respectius recorden la seva vida. Les dues s’havien conegut mentre eren membres d’una secta pseudoreligionsa mediambientalista, els Jardiners de Déu, que esperen l’arribada del diluvi sec que eliminarà de la terra l’home i tota la destrucció que hi ha provocat, deixant que la natura torni a agafar-ne el control. En aquest món futur, l’home ha eliminat totes les espècies animals de la terra (o gairebé totes) i les ha substituït per animals creats mitjançant enginyeria genètica.

La novel·la té una estructura circular que comença i acaba en els dies posteriors al diluvi, i entremig se situen els capítols pels quals coneixem la història de les dues dones i, també, la dels Jardiners de Déu. Cada bloc de capítols dedicats a una de les dones comença anb un parlament d’Adam U, el líder dels Jardiners, sobre el sant del dia i un càntic relacionat. La darrera part se situa plenament en el present postapocalíptic i ofereix respostes a alguns dels interrogants que s’han anat plantejant al llarg de la novel·la.

Malgrat el to apocalíptic, no es pot dir que el final no tingui un punt d’esperança, tot i que el més destacable és el retrat de les dues dones, dones fortes, amb iniciativa, que saben agafar la vida per les regnes i guiar-la cap a on volen, malgrat els obstacles que puguin trobar pel camí.

* Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006.  p. 8-9.

El llibre:

  • Margaret Atwood. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6

Dia de l’orgull friki, 2011

Vet-ho aquí. Arriba el dia de l’orgull friki i m’agafa distret, tan distret que enguany ni el recordava. I això que en aquest racó de virtualitat hem celebrat abans aquest dia sense cap mena de vergonya, sigui amb una òpera, sigui amb una tira còmica sobre biblioteques i recomanacions de lectura. Avui, però, ja és tard per penjar l’estendard d’Arwen Undómiel a la terrassa —qui en tingui un, és clar, no penseu pas que jo en tingui un guardat al primer calaix de l’armari de l’estudi— i vaig posar molt alt el llistó friki el dia dels sants innocents, així que avui farem una minisortida de l’armari i mostrarem una frikadeta feta per les mateixes mans que piquen el teclat. Però no us hi acostuméssiu, que no n’ensenyarem més!

2. Yoda (de cara)

Yoda, per Ferran Moreno Lanza, a Flickr

Va de cinema

Feia temps que no parlàvem de cinema per aquests verals, i no perquè no n’hàgim vist, no… només que el bloc, criatura, no para d’anar d’ací a allà i mai no saps amb què et sortirà: i ara  no tinc ganes de parlar de cine, i ara no tinc ganes de parlar de la realitat-real… en fi. Qui l’entengui que el compri.

Però el cas és que dissabte vam anar al cinema (ep, premsa, primícia internacional: un blocaire ha anat al cinema!) a veure en Johnny Depp fent de Jack Sparrow i la Penélope Cruz fent de… Penélope Cruz. Quan anàvem a entrar ens vam tobar amb un amic que venía de veure la pel·lícula —el nom del qual no puc revel·lar perquè no volia ni reconèixer que havia anat a veure una pel·lícula d’entreteniment…— i em va dir que l’havia trobada lenta.

«Lenta?», vaig pensar, «Però si les altres tres estaven farcides d’escenes d’acció trepidant…». Sí. Les altres tres. Aquella dita que les segones parts no són mai bones no s’havia acomplert, amb Piratas del Caribe, malgrat que n’havien anat complicant els arguments. Amb la darrera* (Pirates of the Caribbean: on stranger tides) volen tornar a simplificar-lo (no ho dic jo, que ho diu el full de presentació del cinema) i ho aconsegueixen: corsaris britànics, pirates apàtirdes i hidalgos espanyols corrent a veure qui és el primer en arribar a la font de l’eterna joventut, cadascun amb unes intencions ben diferents. I tornant a la lentitud, sí: la pel·lícula és lenta. Només hi ha un parell o tres d’escenes «trepidants» (per dir-ne d’alguna manera) de les quals només en salvaria la de les sirenes.

Tot i la lentitud amb què es desenvolupa l’acció, no podem perdre de vista el personatge de Jack Sparrow, que no para: no para de moure’s i no para de parlar, amb aquells diàlegs tan surrealistes de què l’han dotat. Johnny Depp torna a brodar el personatge, però… però la sensació de dejà vu és molt forta. Ja hem vist massa Jack Sparrow. Ja hem vist massa Johnny Depp fent de Jack Sparrow. Al seu costat, ella. La Pe. O la Mo, perquè en algunes escenes —no sé quines— la substitueix la seva germana Mónica (això ho he tret del diari, però no recordo quin; ja ho buscaré). I de què fa la Pe? Sobre el paper i sobre el cel·luloide fa de pirata, la filla del pirata Barbanegra (espectacular Ian McShane), però a mi aquesta noia em provoca una estranya sensació: que sempre que la veig fa el mateix paper. Sabeu aquells actors i aquelles actrius que sempre sembla que facin d’ells mateixos sigui quin sigui el personatge que interpreten? Doncs a mi em passa amb la Penélope Cruz, que sempre que la veig em sembla que fa de Penélope Cruz. De tots, però, el millor personatge d’aquest quart lliurament de la saga és el d’Héctor Barbossa, interpretat per Geoffrey Rush: el capità Barbossa s’ha convertit en corsari al servei del rei i, com a tal, intenta passar per una persona refinada i educada… fent el ridícul de la manera més absoluta.

Vol dir tot això que la pel·lícula no em va agradar? No. Malgrat la lentitud d’altunes escenes i la durada (gairebé dues hores i mitja), és una bona pel·lícula d’entreteniment; i veure en Johnny Depp a la pell de Jack Sparrow, no per vist és menys divertit.

Això sí: no se us acudeixi anar-la a veure en 3D. No val la pena. No aporta absolutament res i us estalviareu l’euro que fan pagar per les ulleres (almenys els Yelmo Icaria).

*Darrera perquè no m’atreveixo a dir l’última: hi ha una escena al final, després dels títols de crèdit, que deixa la porta oberta a un altre lliurament de la saga…

Librarian vintage

Diuen les males llengües que el sentit de l’humor no és el més habitual entre el gremi bibliotecari, com es pot comprovar cada vegada que algú fa un acudit a La Llista o parla de «cuentacositas», i això malgrat que molts llegeixin en silenci els disbarats dels Frikitecaris.

Avui, però, portem la prova definitiva que en algun moment de la història els bibliotecaris havien tingut sentit de l’humor, i tot gràcies a l’aportació desinteressada d’aquest sac de sentit de l’humor que és el Jordi Serrano. Larry T. Knix, bibliotecari jubilat autor del  bloc Library history buff blog, col·lecciona postals relacionades amb les biblioteques, i en compartia una no fa gaire amb dos «acudits»:

Humor al taulell de préstec

La usuària que s’acosta al taulell i pregunta si tenen el llibre Batalles en què he estat, i el bibliotecari diu que no, però que li pot deixar les Memòries d’un home casat.

El segon «acudit» és més subtil i de plena actualitat. El cartell que hi ha sobre el taulell no indica que allò és el taulell de préstec, sinó que demana contribucions per la biblioteca; una cosa, que tal com està el panorama probablement haurem de començar a fer: treure el platet i passar-lo entre els usuaris que ens visitin, a veure si així compensem les retallades que ja estem començant a patir.

(Apunt publicat simultàniament al costat fosc: Frikitecaris)