Arxiu de l'autor: admin

Diada Nacional de Catalunya, 2011

Diu el senyor Madelman que si no li compro roba nova, a partir d’ara anirà vestit així. També diu que sí, senyor càrrec electe, la Diada és Nacional, per molt que a vostè li cogui. I diu també que tingueu molt bona Diada.

Ja no tenim edat per jugar amb ninos

El senyor Madelman us desitja una bona Diada Nacional de Catalunya

 

L’ària del diumenge: Raimon i Maria del Mar Bonet

Mirava de trobar alguna cançó més reivindicativa, però he anat a raure a «Veles e vents», el poema d’Ausiàs March al qual Raimon va posar música, i he tornat a recordar com m’agrada aquesta cançó.

(vídeo pujat per calmosca)

I, de torna, «Des de Mallorca a l’Alguer», de Maria del Mar Bonet:

(vídeo pujat per kennydread1)

Sala de lectura, 138: Los huevos fatales, de Mikhail Bulgakov

Quan t’asseus a la terrassa d’un bar amb una cervesa al davant i la perspectiva d’una estona de conversa, no saps mai a on arribaràs. I encara que sigui un tema fàcil, un dimarts del passat mes de juliol no m’esperava pas acabar parlant de clàssics russos, dels quals n’he llegit alguns però no tots. Però el tema va sorgir, i va aparèixer com si l’haguéssim invocat el nom de Mikhail Bulgakov i la recomanació: si has llegit ja El mestre i Margarida, llegeix també Los huevos fatales. I, dit i fet: dos dies després tenia el llibre a les meves mans, i un dia més tard ja l’havia llegit.

Conte llarg o novel·la curta, com vulgueu dir-ne, Los huevos fatales retrata amb la sàtira habitual de Bulgàkov la burocràcia que envolta els descobriments científics, la ignorància dels llecs de les conseqüències de desenvolupar experiments que no han estat prou provats i el paper sovint magnificador i manipulador de la premsa. Que modern, tot plegat! I això que Los huevos fatales data de 1925! I avui dia encara ens hem d’enfrontar als mateixos problemes…

El Dr. Persikov, eminent zoòleg rus, descobreix un dia per casualitat un raig capaç de multiplicar la velocitat de desenvolupament dels éssers vius fins a límits insospitats. I com a bon científic, es dedica a estudiar el fenomen i a reproduir-lo en un ambient controlat. Malauradament, es creuen en el seu camí el govern i Alexandr Semiónovich Fatálov, que ha rebut l’encàrrec de posar a la pràctica els descobriments del Dr. Persikov en un intent de recuperar la producció avícola del país, arruïnada després d’una estranya plaga.

I aquí és on he de deixar de parlar de la trama del llibre i intentar convèncer-vos que el llegiu. Explicar-ne més detalls seria desvelar-ne el desenllaç i realment val la pena que li dediqueu una estoneta (si us agrada la sàtira disfressada de ciència-ficció amb el toc magistral de Mikhail Bulgakov).

El llibre:
Mijaíl Bulgákov. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8

L’ària del diumenge: «Ain’t no mountain high enough»

Dilluns passat va morir Nickolas Ashford. Potser us passarà com a mi i us preguntareu, qui ha dit? O potser no i ja sabíeu que és l’autor d’una de les cançons més conegudes de la Tamla Motown, «Ain’t no mountain high enough». L’ària d’avui serà un petit homenatge amb unes quantes versions diferents d’aquesta cançó, començant per la cantada per Marvin Gaye i Tammi Terrell:

(vídeo pujat per blaxter47)

Les altres, de les quals només donaré l’enllaç per no carregar massa l’apunt, les canten Tammi Terrell (sense Marvin Gaye); Dianna Ros, The Supremes i The Temptations; Dianna Ross; i Dusty Springfield i Engelbert Humperdink.

Mentre catalogo

Va Vd. a utilizar un instrumento que le es ajeno. La mujer que escribe para el público en lenguaje literario masculino es como si se pusiera pantalones.

Sempre que catalogo acabo trobant alguna cosa que em crida l’atenció. Dintre dels llibres, i més si no són nous, a part de paraules s’hi poden trobar nombrosos objectes que criden l’atenció: punts de llibre, targetes de visita, postals, fotografies, cartes, llistes de la compra, apunts, bitllets de transport, etc. Tot sovint, però, és el contingut del llibre mateix el que et fa alçar la cella i pensar: «Això ho he de guardar».

La citació que encapçala l’apunt és una d’aquestes troballes. Fullejava l’epistolari de l’escriptora argentina Delfina Molina y Vedia, [mal] publicat per Ediciones del Laberinto (la profusió d’errades a les poques pàgines que vaig llegir el fan candidat a anar de pet a l’infern dels llibres mal editats), quan aquestes paraules d’Unamuno em van saltar als ulls. Delfina Molina sembla que estava enamorada d’Unamuno, i mantingué amb ell una llarga relació epistolar; no cal dir que el mateix menyspreu que sentia l’escriptor espanyol envers Delfina escriptora el sentia també per Delfina enamorada. Les paraules es comenten soles i, tot i la temptació de dir «és que a l’època tots pensaven igual», no deixen de ser igualment feridores.

Però no tot el que apareix als llibres és igual. Després de decidir que aquestes paraules d’Unamuno podrien ser la citació d’aquesta setmana al bloc, he pensat que podria recuperar les darreres troballes… bé, les que tinc «immortalitzades». Com el títol [img] ben curiós d’un llibre sobre l’organització social dels insectes, El comunismo en los insectos; o el no menys curiós, o més ben dit l’hilarant agraïment final [img] de l’autora d’una tesi doctoral als pollastres «que voluntariamente donaron su vida por la causa»; les fitxes manuscrites [img] d’un catàleg manual; una errada [img] d’aquelles que et fan explotar els ulls quan les veus; o una curiosa aplicació de les tecnologies 2.0 al llibre imprès: un llibre amb codis QR [img] que porten a «material d’acompanyament», que diríem en bibliotequès.

Sala de lectura, 139: Stitch’n bitch, de Debbie Stoller

Noves aficions, noves lectures. Encara que sigui de passada ja he parlat al bloc de la meva darrera afició: la mitja i el ganxet. I, és clar, essent com sóc home de llibres, he acabat caient en el vici de sempre i he firat uns quants llibres dedicats a la matèria. Tots aquests llibres, o la majoria, tenen un petit defecte, però: no només el fet que estiguin dirigits únicament a un públic femení, sinó que molts tendeixen a la carrincloneria i a l’embafament de diminutius i adjectius. Per això crida l’atenció trobar-ne un que sobre el vessant didàctic que tenen aquests llibres, basteixi una petita obra de referència sobre el punt de mitja des de l’experiència personal, d’una manera àgil, desimbolta, divertida i gens carrinclona, deixant lloc tant a la reflexió com a la facècia. És cert, també, que el llibre també està destinat principalment a un públic femení, però a diferència d’altres reconeix l’existència d’homes que fan punt de mitja, de manera que el llibre s’obre a un públic lector més ampli.

El llibre està pensat per a gent que comença a teixir i va avançant mica en mica en els diferents estils de teixir (anglès i continental), els tipus de llana, com fer els punts bàsics, ampliar i reduir, etc., i també introdueix a cada secció patrons senzills per anar practicant. Al final de llibre hi ha un apartat de referències bibliogràfiques, revistes especialitzades i, evidentment, llocs web (blocs, portals, revistes electròniques, etc.) especialitzats en el punt de mitja. Val a dir, però, que tots aquests recursos són en anglès i pensats per a un públic anglosaxó, però amb una mica de coneixements d’anglès poden ser igualment útils.

No és evidentment un llibre que recomani a tothom, però sí a qui tingui el cuquet d’agafar agulles i llana i posar-se a teixir alguna cosa…

El llibre:
Debbie Stoller. Stitch’n bitch. The knitter’s handbook. New York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2828-2.

El correcamins de les agulles

Com que no en tenia prou amb dos blocs gairebé abandonats (l’Un que passava i Frikitecaris), ara va i me’n trec un altre de la màniga. A partir d’ara, a part d’aquests dos llocs també em podreu trobar a El correcamins de les agulles, on només parlaré de temes relacionats amb el punt de mitja i el ganxet —on sereu molt benvinguts; però si el tema no us interessa, aquí continuarem com sempre.

PD. Sí, ja s’han acabat les vacances…

L’ària de diumenge: «Benchè mi sprezzi» (Max Emanuel Cencic)

El final de la temporada 2010-2011 porta una sorpresa i un descobriment: el contratenor Max Emanuel Cencic, que va oferir un (per mi) magnífic Andronico al Tamerlano de Händel que s’ha programat enguany al Liceu. Com sempre, un tast de mostra: l’ària «Benché mi sprezzi».

http://www.youtube.com/watch?v=y0TQEyJB8ZI

(vídeo pujat per ilcodega)