Nits d’òpera, 77: La bohème, o, «Trata de arrancarlo!»

Sort en tinc que mai no he pretès d’escriure un bloc d’actualitat, perquè hauria fracassat. No sempre trobo el temps per escriure, quan trobo el temps no en tinc ganes o les idees s’escapen com si em tinguessin por, i, massa vegades, les idees vénen quan no sóc davant de l’ordinador —una excusa tan dolenta com les anteriors, si tenim en compte que a la bossa sempre hi porto una llibreta i un bolígraf… I quan tens el temps, les ganes, les idees i l’ordinador, llavors t’adones que estàn pensant a escriure, per exemple, d’alguna espectacle que fa gairebé mig mes que has vist.

Fullet de La bohèmePerò com a tossut no em guanya ningú, aquí em teniu, picant tecla a veure si aconsegueixo confegir quatre línies amb algun sentit sobre La bohème que es representa aquests dies al Liceu. Una bohème que, malauradament, passarà al record per qüestions que tenen ben poc a veure amb l’art i molt amb la gestió dels diners públics. Però com que del vergonyós i trist espectacle amb què ens ha obsequiat la direcció del Liceu (amb amenaces d’ERO que no arriben a fer-se realitat, afortunadament; suspensió de funcions amb retorn de diners inclòs, que després resulta que no, que ara me’n desdic i continuem amb la programació), d’aquest espectacle, deia, se n’ha parlat a bastament i en llocs més informats, ja em perdonareu que no en parli (més) i passi a La bohème.

Una bohème sempre és motiu d’expectació i una aposta per omplir un teatre d’òpera, i més si va acompañada de noms importants. Però ni la importància dels noms, ni l’espectacularitat de la posada en escena, ni les pròpies expectatives serveixen de res quan comencen a aparèixer aquelles petites mancances que no arruïnen l’espectacle però sí l’enterboleixen. I una d’aquestes mancances va ser, precisament, la que molt bé va definir un espectador quan sortíem del teatre amb aquesta frase tantes vegades escoltada: «Trata de arrancarlo!». El primer acte, i sobretot el duet de Rodolfo i Mimì, va pecar de lentitud, de molta lentitud; més endavant, l’orquestra semblava un orquestra simfònica tocant un concert, com si els cantants no hi fossin, i només cap al final em va semblar que aconseguia arribar a un equilibri entre música i veu. Els cantants feien el que podien, és clar, sobretot en Ramon Vargas (Rodolfo) a qui massa sovint no se’l sentia: o el tapava Fiorenza Cedolins (Mimì) o el tapava l’orquestra. No diré que va cantar malament perquè no és veritat, però en més d’un moment va tallar en sec un agut, com si no hi pogués arribar. Quin no semblava tenir cap problema era Ainoha Arteta (Musetta), ni amb l’orquestra ni amb els altres cantants. La resta de cantants força bé i el cor, com sempre, intentant que se’ls pugui escoltar clarament al TNC.

Dit això, reconèixer que em va agradar i m’ho vaig passar bé, tot i que no em va emocionar tant com l’enregistrament que havia escoltat dies abans.

PS. Com deia al començament, ja en fa dies, d’aquesta funció: va ser l’1 de març i des de llavors moltes coses poden haver canviat. Fins el 19 hi ha temps per anar-hi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>