Focs artificials

Amb el cap recolzat al marc de la finestra, espero que comencin a esclatar els focs artificials. De mica en mica, entre esclats de colors i formes ben diverses, la fumera comença a escampar-se cap a Hostafrancs, i Sants, i més enllà, i anirà escolant-se per portes i finestres tancades dins dels pisos, sense que els veïns puguin fer res per evitar-ho. Encara recordo l’olor de pólvora cremada que per Sant Joan i per la Mercè, i per Sant Pere quan encara hi havia qui en celebrava la revetlla, entrava dins de casa encara que haguéssim tancat finestres i abaixat persianes. Boscos de palmeres daurades, cèl·lules amb nucli i tot, cascades d’espurnes, cors vermells i espirals violetes, explosions blau-grana, ràfegues de llums blancs que m’enlluernen malgrat la distància, els coets van esclatant sense aturador. No recordo, o millor dit, no estic segur d’haver anat mai a veure el piromusical a l’avinguda de Maria Cristina; potser una vegada, no ho puc afirmar amb certesa. Recordo haver-lo mirat, com molts de nosaltres, per televisió; o, a distància, des del balcó o una finestra, només aquells coets que s’enlairaven més. Avui, des d’on me’l miro, ho veig gairebé tot; si veiés les fonts, seria gairebé com ser-hi, sense l’inconvenient del fum. De cop, un esclat de llum i color, fa que la veueta aquella que fa tants anys que viu mig amagada en algun racó del cervell s’exclami embadalida: «Ooooooh!». I em pregunto si allà a Montjuïc hi haurà algú que ho digui en veu alta, com quan érem petits i tot era una meravella; o si preferirà recórrer a la conyeta fàcil d’un «ho haveu vist!», no sigui cas que els amics el prenguin per bleda.

I un altre esclat. I aquesta vegada, la veueta fa el seu camí i s’escola lentament i fluixet fluixet entre els llavis: «Oooooh!».

Un pensament a “Focs artificials

  1. peke

    Cuando era joven iba a la Alameda de Santiago para ver desde allí los fuegos y la quema de la fachada de la catedral (la noche del 24 de julio). Un año se me ocurrió ir a la propia plaza del Obradoiro y me maldije mil veces: solo vi y aspiré humo y , por encima, había tanta gente que estuve todo el tiempo pendiente de que no me pisaran o empujaran. No me quedaron ganas de repetir la experiencia.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *