Nits d’òpera, 74: Andreas Scholl

Per fi. Avui era l’esperadíssim recital d’Andreas Scholl al Liceu. I l’esperava amb ànsia des que vaig saber que actuava aquesta temporada, perquè per moltes raons Scholl és força especial per mi. És clar que corria el risc que després de tanta espera, tingués una decepció, però afortunadament no ha estat així.

El recital ha estat dividit en dues parts, la diferència principal de les quals era que a la primera ha cantat acompanyat de clavicèmbal i a la segona de piano (tocats els dos per Tamar Halperin), però el nexe de totes les peces que ha interpretat ha estat l’amor, en un recorregut que anava del segle XVI al XVIII, amb un afegitó de cançó popular —a la que s’ha dedicat força. Per mi, la part més esperada eren les àries d’òperes de Händel, de les qual només n’ha ofert tres: «Ombra mai fu», de Serse; «Dove sei, amato bene?», de Rodelinda i «Se parla nel mio cor», de Giustino. El recital, emocionant de començament a final, també ha tingut el seu moment divertit: Scholl ha introduït la darrera cançó del primer bloc explicant que era una cançó de taverna d’una obra de Purcell, i que segur que a l’època el públic acompanyava els cantants… i això ha demanat: que cantéssim la tornada. I el respectable —i el no tant respectable, que també «n’hi havíem»— ens hem posat a cantar… (segur que més d’un liceista-dels-de-tota-la-vida devia estar pensant: «On hem anat a parar!»). La cançó, «Man is fot the woman made», per cert, l’ha cantada amb el seu timbre real: baríton.

Malauradament només ha ofert dos bisos, l’ària «Oh, Lord» de l’oratori Saül de Händel, i una de les cançons que havia cantat al primer bloc del recital, «Music for a while», d’Henry Purcell.

Llàstima que el bo s’acaba, i que no hàgim insistit gairé més —qui sap si ens hauria ofert algun bis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *