El coco

Me’n recordo de quan, al Nadal, les estrelles de les festes eren les fruites exòtiques. A casa eren sempre les mateixes i cadascuna tenia el seu lloc a taula i el seu ritual. Avui sembla fins i tot estrany que tres fruites tan comunes fossin tan especials: n’hi ha tantes al nostre abast durant tot l’any a les fruiteries, que fins i tot sembla absurd que continuem anomenant-les «exòtiques».

Les de casa, en aquells temps de televisió en blanc i negre, màquines d’escriure mecàniques i telèfons amb dial, eren la pinya, la xirimoia i el coco. En aquella època, dels kiwis, els mangos, les papaies i els litxis només n’havíem sentit a parlar, i encara no coneixíem els cumquats, les caramboles, els alquengis ni altres fruites que han envaït mercats i fruiteries. No, per nosaltres, fruita exòtica era sinònim de pinya —«tropical», en dèiem—, xirimoia i coco.

La pinya la menjàvem a casa, fos per postres o amb pernil com a entrant. La xirimoia apareixia primer a casa de l’àvia, que n’era una fanàtica i ens hi va avesar: menjàvem a cullerades aquella polpa blanca, untuosa, plena de grosses llavors de color d’atzabeja que llepàvem goludament per treure’n fins el darrer bri de carn abans d’escopir-les al plat. I el coco. El coco tenia el seu ritual: armats d’un martell i un tornavís, primer li foradàvem un ull per on trèiem l’aigua de coco; després, l’esberlàvem a martellades, i en desengaxàvem la carn amb l’ajut d’un ganivet. Aquella carn, remullada en aigua, l’anàvem assaborint a trossos el dies següents, fins que ja no en quedava gens…

No recordo en quin moment el coco va desaparèixer de la nostra vida. Ni tan sols recordo veure’n habitualment a les fruiteries. Potser és per això que, en veuren una pica plena en una parada de llaminadures de la fira de Reis, no em vaig poder estar de comprar-ne una mica. I mentre passejava entre la gentada, assaborint-lo lentament, vaig tornar a ser per un instant aquell nen que per Nadal menjava coco i que, una nit de reis, va veure entrar el rei Melcior per la finestra de la seva habitació. Però aquesta és una altra història…

2 pensaments a “El coco

  1. Anna

    Aquest Nadal li he donat la tabarra a ma mare dient que jo volia menjar coco, que volia un coco…
    Nostàlgia gustativa!
    (quin escrit més maco, Ferran!)

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *