Ara

Al llarg de la vida he llegit diversos diaris i ben diferents. Hi ha hagut El Periódico, molt abans que tingués versió catalana, i El País; hi ha hagut La Vanguardia; hi ha hagut l’Avui, i encara El Punt abans que fagocités l’altre. N’hi ha d’altres que no he llegit —si més no del començament al final, potser un o dos articles que ja me n’han donat el to— ni llegiré. Pot semblar estranya aquesta trajectòria de lector de premsa, però no m’ho sembla tant: arriba un dia que comences a copsar de quin peu es dol cadascun i quin et «molestarà» menys. Perquè amb els anys, la lectura de premsa ja molestava: titulars exagerats o directament tendenciosos, articulistes que ja no llegies perquè no deien res que m’interessés (o el que deien era tan ofensiu que preferia ignorar-los), notícies buides, seccions aparentment enginyosíssimes i del tot banals…

I ara? Doncs ara, vet aquí, que hi ha un diari nou. Un diari que potser té els mateixos defectes que criticava al paràgraf anterior, però que ha aconseguit que torni a llegir un diari del començament al final —menteixo: no hi ha diari per bo que sigui que «em faci» llegir la secció d’esports— i que el llegeixi amb ganes, amb atenció i, perquè no dir-ho, amb il·lusió. I un diari, a més, ben escrit en aquesta llengua nostra tan amenaçada per tots els «bilingüistes-no-nacionalistes» que corren per casa nostra. Passeu-me l’entusiasme inicial: qui sap si d’aquí a uns dies començaré a exercir de barrufet remugaire també contra el nou diari, però mentrestant en penso gaudir tant com pugui.

Benvingut, Ara.

14 pensaments a “Ara

  1. Retroenllaç: Tweets that mention Ara « Un que passava -- Topsy.com

  2. julianen

    si nen, estic d’acord amb tu, jo també des de el primer numero l’he llegit quasi tot, com tu, sports ufffffffff
    la part que m’interessa molt que es la cultural i artistica, és ben pobre, pero potser rectificaràn amb el temps
    de moment estic enganxat a moltes seccións periodiques i això és molt positiu
    petons

    Respon
  3. Cristina

    ben escrit en aquesta llengua nostra tan amenaçada per tots els «bilingüistes-no-nacionalistes» que corren per casa nostra.

    Ui, ara em sento com el diable…;)

    Encara no he tingut el plaer de llegir-lo, a veure si un dia cau 😉

    Respon
      1. Cristina

        Doncs sí, però amb l’etiqueta més que no pas amb els que se l’otorguen (que teeela); vaja, que jo aspiro (que no sé si aconsegueixo) a ser tot el bilingüe que pugui sense ser nacionalista, tot i que ja saps per on circulen els meus camins i de quin peu calço.

        Ara és quan he de començar a fugir? 😛

        Respon
  4. Anna

    Totalment d’acord que la part de cultura i espectacles és un pelet fluixa. I també tocaria posar-se una mica amb la pàigna web.
    Però no pinta malament, les coses com són.
    Això si, espero que tinguis clar quin és el departament de documentació de premsa “més millor”… 😀

    Respon
  5. Ivan

    Encara no he tingut oportunitat de llegir-lo, només de fullejar el seu primer número, però li donaré una oportunitat.

    Quan et sobri el temps, et recomano li facis un cop d’ull als articles d’esports d’El País, especialment dimarts. Surten de la típica crònica d’actualitat que entenc que és avorridíssima pels que no els agraden els esports, i es poden trobar molt bones peces sobre relacions humanes, gestió d’empreses, gestió d’equips, … perquè l’esport és un sector força obert, informativament parlant.

    Salutacions,
    Ivan.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava Autor de l'entrada

      Recullo la recomanació, però no dic que la seguiré: em fa tanta mandra el tema! I més quan en molts casos la gestió de l’esport té molt de compra-venda d’esclaus… per fer un símil una mica exagerat.

      Respon
  6. Retroenllaç: Biblioteques: que se’n parli, sí; però que se’n parli bé « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *