Nits d’Òpera, 71: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck

La temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu comença amb una òpera barroca passada per sedàs de l’experimentació que, darrerament, és tan habitual als teatres d’òpera d’arreu: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck. Al Liceu ja hem vist experiments curiosos —com ara un Ariodante en què s’havien convertit els cantants en titelles— i no és cap novetat que un o més cantants apareguin fora de l’escenari, però que jo sàpiga (i la meva «memòria històrica» de temporades del Liceu no va més enllà de la temporada 2000-2001) no s’havia vist mai una òpera en què els cantants i el cor haguessin estat desallotjats de l’escenari, ocupat únicament per ballarins (al Liceu i que jo sàpiga; és una reposició d’un espectacle concebut el 1973). I és que aquesta Iphigenie auf Tauris tenia direcció d’escena i coreografia de Pina Bausch.

Barroc i dansa contemporània (passeu-me la imprecisió, si us plau); si ja habitualment aquests dos termes buiden el teatre, combinats encara el buidaren més: els dos laterals del Liceu, a la funció de dissabte 4 de setembre, estaven pràcticament buits. I és una llàstima, perquè l’espectacle val la pena. L’escenografia és més aviat tirant a minimalista —això tampoc no és cap novetat— deixant el màxim d’espai per als moviments dels ballarins, que segueixen en tot moment la música i el text de l’òpera. Algunes de les escenes claus de l’obra es perceben clarament (l’arribada d’Orestes i Pílades captius, el relat de l’assassinat d’Agamèmnon o el reconeixement dels dos germans, Ifigènia i Orestes) i estan molt ben resoltes amb la coreografia.

Els cantants, mentrestant, han estat exiliats als proscenis de l’amfiteatre, i el cor encabit com s’ha pogut al fossat amb l’orquestra. A la funció de dissabte, la soprano Elisabete Matos cantava el paper d’Ifigènia; el baix-baríton Gerd Grochoswski, el de rei Thoas; el baríton Christopher Maltman, el d’Orestes; i el tenor Nikolai Shukoff, el de Pílades. La situació dels cantants als proscenis em sembla que no els afavoreix gaire: quan tenia Elisabete Matos de cara, podia sentir la seva veu amb tota potència, però quan la vaig tenir al prosceni del mateix lateral on m’estava, la veu semblava més apagada, tot i això, la seva interpretació, juntament amb la de Nikolai Shukoff, va ser de les més aplaudides —tot i que aquest, al segon acte, va començar a cantar una mica escanyat. Els que no semblaven tenir cap problema, ni d’emissió ni de to, foren Maltman i Grochowski.

Un dels peròs, que n’hi ha, a aquest muntatge, és l’absència de sobretítols. Segons el Liceu,

Per les especials característiques del ballet de Pina Bausch i les exigències de la coreografia, s’ha optat per prescindir dels habituals sobretítols, ja que en aquesta ocasió la seva presència no contribueix a una millor comprensió de l’obra.*

Això ho diuen ells, però la meva experiència és més aviat el contrari: no sabent alemany, em va costar una mica interpretar algunes escenes. Com que, a més, era la primera vegada que escoltava Iphigenie auf Tauris, no sabia si el tenor era Orestes o Pílades, i fins ben avançada l’obra no els vaig poder distingir. Els sobretítols haurien ajudat força a poder seguir plenament la trama.

… i una senyora amb pamela

Feia temps que no em veia provocat a parlar del públic del Liceu. El tema dels estossecs ja avorreix —malgrat que continuï essent igual d’empipador—, i darrerament no hi he vist l’aplaudidor compulsiu del cinquè pis. Però dissabte, de sobte, vaig trobar motiu per tornar-ne a parlar: pel segon pis apareix de cop i volta una senyora amb pamela. És cert que segons quines persones encara «es vesteixen» per anar al Liceu, però l’uniforme més habitual és, enparaules de Martirio, que la gent hi vaig «arreglá pero informal»: les funcions de gala han passat a la història, i el Liceu no deixa de ser un teatre. Ara, que tampoc no entenc que s’hi vagi amb pantalons curts i xancles, però això ja són manies meves… Ara bé, si hom es vol arreglar per anar a l’òpera, que almenys intenti que no sembli que ha tret de l’armari els vestits del darrer casament al qual va assistir: a part de la senyora de la pamela, hi havia una família sencera vestida de casament… i m’estaré de posar-hi adjectius o procedències per no ofendre ningú, però «quiero y no puedo» podria ser una bona manera de descriure l’efecte que feien. Apa, ja he satisfet la vena criticaire, que també em surt de tant en tant…

* Nota al fullet de mà de la funció.

6 pensaments a “Nits d’Òpera, 71: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck

  1. Fuguillas

    Ai, que no comentes res de la magnífica coreografia de la meva “estimada” Pina Bausch i de la meravellosa feina dels ballarins: Ruth Amarante (Ifigènia) i Pablo Aran (Orestes). Aquests dos increïbles ballarins em van emocionar molt. No oblidaré mai el duo de Pablo Aran i Fernando Suels (Pílades) i la tensió que provoca l’escena quan Ifigenia (Ruth Amarante) procedeix a sacrificar a Orestes (Pablo Aran). Així com quan la música s’atura i, en un silenci esgarrifador, apareix una nena, acompanyada de més ballarines i amb un pom de flors, s’apropa lentament , puja per una escala i, al lloc on Ifigènia sacrificarà Orestes, diposita les flors. Impressionant!

    És fantastic poder veure aquesta coreografia i que provoqui tantes emocions. He vist moltes obres de Pina Bausch i et puc ben assegurar que és una de les millors que he vist, després de “Cafè Müller” i sobretot la fantàstica “Consagració de la primavera”.

    Llàstima que, com has comentat, moltes butaques estiguessin buides. Tot i que a nosaltres ens va anar de perles i vam seure en unes localitats més bones i pel mateix preu, hehehe!

    Llarga vida a la companyia Tanztheater Wuppertal!!!

    I recordeu, amants de la dansa contemporània, que tenim una nova oportunitat per veure un altre espectacle de Pina Bausch (“Kontakthof”) al Mercat de les Flors, els dies 21, 22 i 23 de gener de 2011. Potser no estarà al nivell d'”Ifigenie auf Tauride”, però valdrà la pena veure-la.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava Autor de l'entrada

      Hahaha! Fuguillas, no m’esperava un comentari teu, ja era hora! :-p No he comentat res de la coreografia perquè no és que hi entengui molt, i perquè creia que ja quedava clar que m’havia agradat i molt; la veritat és que no m’ho esperava.

      Per cert, dono fe que el senyor Fuguillas no rep res a canvi de fer propaganda dels espectacles de Pina Baushc 😉

      Respon
      1. Fuguillas

        Hehehe! Quan puc llegeixo el teu bloc perquè estàs fent una feina impressionant! Ja m’agradaria tenir la teva energia per mantenir un espai com aquest. I tot s’ha de dir, també la intel·ligència. Bé, millor que pari perquè sembla que t’estic ensabonant.

        Ah, i no cobro res per fer propaganda dels espectacles de dansa de la meva Pina Bausch, però no m’importaria.

        Per cert, a veure si em trobes una paraula equivalent catalana per traduir “fuguillas”. He trobat expressions, però cap paraula. I com que tu la llengua la domines. Vull dir la catalana. Hahaha!

        Respon
          1. Fuguillas

            Doncs aquí tens el significat de la paraula: http://buscon.rae.es/draeI/SrvltConsulta?TIPO_BUS=3&LEMA=fuguillas

            El sobrenom me’l van posar els amics de Madrid i crec que m’escau molt bé i alhora em defineix amb precisió.

            Per cert, acabo de sentir l’ària “La fleur que tu m’avais jettée” de l’òpera “Carmen” i m’ha encantat. És un crac aquest paio, no? Crec que alguna vegada t’he sentit parlar d’ell. Tot i no tenir bona oida musical, m’ha semblat molt ben cantada i interpretada. Sobretot quan acaba dient-li “Je t’aime” i li apropa la mà a la cara i toca els seus llavis. Ets un sibarita del bel canto!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *