Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…

Llegeixo a Vilaweb que avui* fa vint anys que va morir Manuel de Pedrolo i de seguida em vénen al cap les primeres paraules de Mecanoscrit del segon origen. Corro als prestatges a cercar el llibre, perquè em balla l’edat d’Alba: eren setze anys? N’eren divuit? Miro i remiro i corro a consultar el catàleg per veure on coi l’he posada, i no hi és. No hi és. El Mecanoscrit no hi és.

No me’n sé avenir. No sé si encara és lectura obligatòria, però a la meva època tots hi vam passar i hauria de ser a casa. Potser es va quedar a casa dels pares, vés a saber. Fou la primera novel·la de ciència-ficció que vaig llegir, quan encara no sabia ni que hi havia un gènere literari com aquest, i com a molts altres la història em va quedar gravada ben endins —fins al punt que encara en recordo vivament força episodis. Era, és, una història tendra i tràgica de dos nens condemnats a ser uns nous Eva i Adam, i a aprendre a viure en sense altre guia que ells mateixos en un món que ha desaparegut en un no-res; de dos nens obligats a madurar abans d’hora. Fins i tot hi hagué una versió televisiva, els primers anys de TV3, interpretada per Àgueda Font, Guillem d’Efak i Moisès Torner i dirigida per Ricard Reguant, de la qual en recordo més aviat poca cosa.

Però Pedrolo, en el meu cas, va quedar aquí, reduït a una única obra. No sé si va ser un efecte semblant al rebuig que vaig sentir per Rodoreda després de la lectura obligatòria de La plaça del Diamant, però no he llegit cap altra obra de l’autor. Potser el millor homenatge que se li pot fer, com a qualsevol altre escriptor, és fer l’esforç de llegir-lo i decidir llavors si ha valgut la pena o no.

PS. L’apunt s’havia de titular «No donem l’abast», perquè sembla que la catosfera, tan celebradora ella, tampoc no ha pensat en Manuel de Pedrolo. Ara, que espero equivocar-me i haver d’esborrar aquestes dues línies. [Em diu l’Allau que la Júlia Costa ja hi havia pensat: «Vint anys sense Manuel de Pedrolo (26/6/90)»]

*Segons l’AELC, el 25 de juny; ara, l’Enciclopèdia diu que fou el 26 de juny. Tan se val, dia més dia menys no deixen de ser vint anys.

4 pensaments a “Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…

    1. Ferran - Un que passava Autor de l'entrada

      Bona pregunta, Allau, naixement o mort? Em sembla que fins ara n’hem recordat tant dels primers com dels segons. Quant a les dates, a mi em sembla que el més lògic és celebrar les «rodones»; els 37, per exemple, em semblaria fer-ne un gra massa… Gràcies per l’enllaç de la Júlia.

      Respon
  1. Ana

    Mecanoscrit de segon origen va ser una de les lectures que se’m quedà ben endins de les que recomanaven en l’institut. Recorde l’encisament que em va produir. Enguany l’hem posada com a lectura per als xiquets de 4t ESO en l’Institut on treballe, junt a una altra que també ens encantà en l’època: Cròniques de la veritat oculta del Calders.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *