Vet aquí que avui tocava escriure alguna cosa en record de la mort de Jesús Moncada fa cinc anys i, al final, poc més i ho he de deixar córrer. Havia pensat fer una mena de sala de lectura aprofitant la lectura fa poc de Calaveres atònites i confiant que hauria pogut acabar a temps de llegir Estremida memòria, però no ha pogut ser.
Ja quan vaig llegir Camí de sirga, ara fa quatre anys, em va sorprendre la riquesa del llenguatge que utilitzava Moncada i, sobretot, el sentit de l’humor que traspuava la novel·la, sentit de l’humor que és gairebé un protagonista més de Calaveres atònites. El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic; sobretot, en aquesta reconstrucció de la mítica Mequinensa de Moncada, ja desapareguda, a partir del retrat d’alguns dels seus habitants. Tragicòmic perquè malgrat el somriure, o la riallada fins i tot, que arranquen algunes de les peripècies dels mequinensans que conegué el secretari judicial barceloní Mallor Fontcalda, en el fons, en molts dels casos, hi ha una petita tragèdia al darrere: la solitud, la vellesa, l’enveja, l’odi… i tot en el marc opressiu de la postguerra, on encara està viu el record de la guerra civil i del que significà per al poble i els seus habitants.
D’Estremida memòria poc en puc dir encara. Em sembla, però, que poc d’humor hi trobaré: més aviat, la via tràgica de la reconstrucció de la memòria. Però d’això caldrà parlar-ne un altre dia; ara, us deixo amb dues recomanacions: llegir Moncada si encara no ho heu fet, i donar un cop d’ull al web Jesús Moncada. Espais literaris, on, entre d’altre coses, trobareu fragments de les seves obres. En copio un aquí de Calaveres atònites i enllaço la versió llegida del fragment:
El 1931, quan la República, el món va trontollar, i val més que no parlem de guerra. Un desastre, cregui’m. Amb la victòria de Franco, les aigües van tornar a mare: vam separar un altre cop el cementiri religiós del civil. Ara, vam haver de fer els ulls grossos amb els descreguts que s’havien esmunyit on no els corresponia durant aquells anys de confusió i desgavell. Costa d’empassar, jove, però, ¿com destries els ossos d’una bona persona dels d’un republicà? Tret d’això, gràcies a Déu, ja podíem tornar a viure i a morir-nos com abans.
La iniciativa de l’homenatge, aquesta vegada, partia d’en Pere de Provisionals («i Jesús Moncada, què?»).
Apunts relacionats:
- Sala de lectura, 107: Totes les baranes dels teus dits, a cura de Jesús M. Tibau
- Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…
- Sala de lectura, 99: Les veus del Pamano, de Jaume Cabré
- Sala de lectura, 117: Una tempesta, d'Imma Monsó
- Rosa Leveroni, 100 anys
Etiquetes: Calaveres atònites, escriptors catalans, homenatges, Jesús Moncada, literatura catalana, novel·la
Tragicòmica és la nostra història. Per tant és normal que els autors trasllueixin aquesta realitat en les seves novel·les.
Ens queda molt per llegir de Jesús Moncada i el web que destaques és excel·lent!
Gràcies a en Pere que va posar el web al seu bloc. I gràcies pel comentari. No tots els autors, però, destaquen el costat tragicòmic de la vida, o no ho fan tan bé com Moncada.
“Camí de sirga”, a la llista de pendents des de fa temps. I mira que en tinc ganes. A veure si ara quan el tregui d’alguna de les milers de caixes que tinc per obrir l’enganxo…
Anima’t i fes-ho, Anna, i amb calma, que s’ha d’assaborir
Algun dia haurem de parlar del Moncada deutor de Calders. Bon homenatge.
Gràcies, Pere, i enhorabona per l’èxit de la convocatòria.
[...] 13 de juny, incitats per saragatona, la blocosfera bull d’apunts en memòria de Jesús Moncada, ara que fa cinc anys que ja no és entre [...]