Un que passava al País de les Al·lucinacions

L’Un que passava havia decidit recuperar l’abandonat costum d’anar al cinema els caps de setmana i sense pensar-s’ho dues vegades se n’ha anat a veure Alícia al País de les Meravelles, que encara no havia vist. Com sempre, hi ha anat amb temps, ha fet cua i ha entrat a la sala quan tocava. Al cap d’uns minuts han apagat els llums, s’ha posat aquestes incòmodes ulleres de veure-hi en tres dimensions i s’ha posat còmode al seient. I llavors han arribat ells. Tard, quan ja estàvem a mig tràiler de la nova versió de Tron —quantes bones pel·lícules més estan disposats a carregar-se, a «la meca del cinema»?— i xerrant en veu altra. I a l’Un que passava li ha tocat la grossa.

Literalment. Sobreeixia. S’ha tret la jaqueta, l’ha plegada, s’ha assegut, s’ha tornat a alçar, s’ha assegut una altra vegada i quan l’Un que passava ja creia que podria començar a gaudir de la pel·lícula, ha començat el viatge: però no al país de les meravelles, com Alícia, sinó al de les al·lucinacions. Sí: s’ha passat l’estona al·lucinant, i no per la pel·lícula de Burton, sinó per l’espectacle que tenia lloc al seient del costat.

Un cop asseguda, la veïna ha començat a remenar una bossa que havia deixat a terra —deixo a la vostra imaginació el so pertinent— d’on ha tret una bossa de ganchitos, doritos o alguna cosa semblant: bossa sorollosa, producte cruixent i pudent… mastegades ben sorolloses, no fos cas que algú de la sala no se n’adonés, i abans d’agafar una altra cosa de la bossa, s’eixugava la mà al camal del pantaló. Així durant una bosa estona, fins que ha parat i hem començat a respirar alleujats. Però només era una parada tècnica per hidratar-se: tetra brick de suc de litre i mig, ben remenat, i gola avall. I a per la segona bossa.

El martiri ha durat una bona estona. Un que passava s’ha encomanat a tots els sants, oblidant que no és creient; s’ha sentit Michael Douglas a Un dia de fúria; ha pensat a agafar el coi de bossa de les provisions i llançar-la tres fileres més endavant; ha començat a patir al·lucinacions allymacbealianes en les quals deia les barbaritats més grosses a la menjadora compulsiva; ha bufat; ha tornat a bufar; s’ha girat cap a l’altra costat, apartant-se de la dona; ha resat perquè aquesta no confongués les cames i s’eixugués al camal dels pantalons d’Un que passava; i finalment ha respirat alleujat quan la dona ha deixat de menjar.

I quan tornava a gaudir de la pel·lícula, ha vist un moviment estrany a la seva dreta. El braç carnós de la veïna baixava cap a la bossa, d’on n’ha tret un paquet petit, pla, platejat; i un altre de més ample, i els ha obert. I, quan ja havia fet aquestes operacions i la sala començava a fer olor d’embotit, ha tret de la bossa un panet, rodó i tou, que s’ha posat a la falda. I s’ha fet un entrepà.

L’Un que passava ni tan sols sap si la dona se l’ha menjat o si li preparava a algun dels seus acompanyants. No ho ha volgut veure. A aquelles alçades de la pel·lícula només pensava en menjar i en demanar a l’Alícia que li deixés una estoneta l’espasa vorpalina, per poder liquidar aquella mena de Jabberwocky afamat que se li havia assegut al costat.

Però per sort s’ha acabat la pel·lícula i Un que passava ha pogut sortir de la sala, tan de pressa com de pressa queia Alícia pel cau de conills.

12 pensaments a “Un que passava al País de les Al·lucinacions

  1. Eli Ramirez

    Jo, si m’haguès posat en plan histèric, hagués sortit, reclamat la pasta i fer una queixa. La culpa no és del cinema, és cert, però bé se n’han d’assebentar si al seu local passen coses d’aquestes, no?

    Respon
    1. Ferran - Un que passava Autor de l'entrada

      Sí, Eli, però si al cinema mateix venen crispetes i llaminadures i begudes, què pots fer-hi? I la veritat és que estava tan emprenyat que només volia marxar i oblidar-me de «l’anècdota». 😉

      Respon
  2. skaps

    I és per això que els equips de “home cinema” continuen tenint molta sortida… :(((
    Jo encara recordo una vegada que al Comedia de Passeig de Gràcia (hi anava a veure BELLE EPOQUE, fixa’t si fa temps), a mitja pel·lícula, es va aixecar un senyor enfurismat i va cridar a la platea en general si és que pensaven que s’estaven al menjador de casa seva… Jo no em vaig sentir al·ludit, per descomptat! 😉

    Respon
  3. Replicant

    Aquest és un país de ben educats…Encara no sé com no li has dit res!!.I suposo que amb aquest estres no pots valorar gaire la pel.lícula…
    En fi, jo la vull anara a veure, espero tenir més sort

    Respon
    1. Ferran - Un que passava Autor de l'entrada

      Per sort, i malgrat ser home, puc fer dues coses a la vegada :-p La pel·lícula no està malament, fluixeta en relació amb altres pel·lícules de Burton (podria tenir més mala llet i ser una mica més «gòtica»). Això sí, no cal anar-la a veure en 3D… i si ho fas, recorda que no cal que t’apartis cada cop que la Llebre llança una tassa cap al públic 😛

      Respon
  4. Sendaque

    I després s’estranyen quan veuen que la gent deixa d’anar al cinema… Cada vegada que hi vaig em repeteixo a mi mateixa que és la última vegada. A casa els espectadors són més educats!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *