Avui fa cent anys que va néixer Rosa Leveroni, bibliotecària i poetessa, i sembla que ningú no ha pensat a fer-li un homenatge. Potser perquè continua essent una poetessa poc coneguda, d’obra petita i, tal vegada, no gaire important dins la nostra literatura —o sí, aneu a saber; sembla, però, que Gabriel Ferrater no li’n concedia gaire, com podíem llegir fa uns dies a cal Pere de Provisionals: «Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir» («Cànons i anticànons, 2»). És una figura, deia, potser no gaire coneguda, amagada a l’ombra dels pesos pesants amb qui va tenir més tracte: Ferran Soldevila, l’historiador, amb qui mantingué una llarga i clandestina relació, i Carles Riba, el poeta, que la guia en el camí de la poesia i qui, sembla, sentí en algun moment alguna cosa més que amistat per la poetessa.

No recordo quina casualitat em féu arribar, a mi, no lector de poesia, fins a Rosa Leveroni, però amb el temps s’ha convertit en una presència força constant en la singladura d’aquest bloc, si més no en els darrers anys: no només en apunts en què parlava d’ella, fossin de llibres sobre la poetessa o anècdotes relacionades amb ella, sinó que també m’ha servit d’excusa en altres homenatges que hem fet a la catosfera. Avui, escriure un apunt dedicat a Rosa Leveroni no m’era gens fàcil, corria el risc de repetir paraules ja escrites. I he optat per la via més fàcil, recopilar els diversos apunts que he escrit en relació amb l’escriptora o en què ella aparegués. Aquí els teniu:

• «La Fira i les casualitats» (26.09.2007)
• «El que ha de ser l’amor» (5.10.2007)
• «Més Rodoreda encara…» (26.10.2007)
• «Nihil novum sub sole?» (7.11.2007)
• «El fantasma de la bibliotecària» (16.11.2007)
• «Sala de lectura, lix: Confessions i quaderns íntims, de Rosa Leveroni» (4.12.2007)
• «Rosa Leveroni, flâneuse» (7.03.2008)
• «Sala de lectura, lxxvi: Rodoreda. Exili i desig, de Mercè Ibarz» (30.05.2008)
• «Homenatge a Carles Riba» (12.07.2009)
• «Homenatges» (24.02.2010)

Ara només falta que li faci el millor homenatge que podem fer a qualsevol escriptor: llegir (d’una punyetera vegada) el que va escriure i deixar d’espigolar com he fet fins ara.