El mite del silenci

Moving library, 06Una de les idees que habitualment hom associa al terme «biblioteca» —i parlem de biblioteques universitàries— és la idea de silenci, i la majoria de queixes que rebem els bibliotecaris les motiva la manca de silenci —un silenci, d’altra banda, que no sempre podem imposar, perquè massa sovint depèn, precisament, de qui més el reclama: l’usuari. I aquest no sempre està disposat a deixar de xerrar amb el seu veí de taula.

Però, les biblioteques són realment (o haurien de ser) un espai de silenci? Amb el pas del temps, les biblioteques s’han convertit cada cop més en les sales d’estudis que, massa vegades, les facultats no proporcionen als seus estudiant, amb l’argument que ja hi ha la biblioteca. I qui estudia vol i necessita silenci per poder-se concentrar. I potser la biblioteca no és el millor lloc per fer-ho, ja que no només s’hi va a estudiar. A la biblioteca s’hi investiga, s’hi fan consultes puntual, s’hi après a utilitzar recursos, s’hi fan treballs (individuals o en grup), s’hi fan fotocòpies, s’hi imprimeix, s’hi digitalitza, s’hi treballa.* I per moltes d’aquestes activitats cal parlar. El silenci absolut, doncs, no sembla que hi sigui possible —ni desitjable, tal vegada: una biblioteca on només s’hi va a estudiar, una biblioteca els fons i els recursos de la qual no s’utilitzen, per molt silenciosa que sigui no és una biblioteca.

L’ideal fóra que la biblioteca disposés d’espais diferenciats, amb espais de silenci absolut —no faig cap gran descobriment, que ja hi ha biblioteques al nostre país que tenen espais de silenci absolut, i d’altres que ho intenten… Per aconseguir-ho, però, no calen només bibliotecaris disposats a fer callar els més xerraires. Cal, d’una banda, la voluntat i el compromís dels usuaris de mantenir el silenci —parlem d’estudiants universitaris dels quals es poden esperar** uns determinats comportaments socials sense que hàgim de fer-los de papa i de mama, no parlem de criatures. I, de l’altra, cal que els locals destinats a les biblioteques no es dissenyin, com es fa massa vegades, sense escoltar els bibliotecaris, que són els que saben què necessiten. Perquè en un àmbit en evolució contínua com el de les biblioteques universitàries, dotar-les de locals que no puguin créixer ni puguin adaptar-se a les necessitats canviants dels usuaris i dels bibliotecaris és condemnar-les a convertir-se en espais sense futur. Silenciosos, sí, però inútils.

* També hi ha qui es dedica a activitats eroticoludicofestives, però això ara no ve al cas.

** Sí, els reis mags existeixen.

PS. «Silenci a la biblioteca», al Bloc de Dret (24.03.2010)

8 pensaments a “El mite del silenci

  1. Christi

    El que és cert és que hi ha pocs llocs on es pugui gaudir de la tranquil·litat i recolliment necessaris per, no sé, tantes coses, però entre elles el treball intel·lectual i en ocasions també creatiu, perquè crec que també es pot crear amb la ment. No et sabria dir si aquesta ha estat mai una de les funcions de les biblioteques, però almenys aquesta dimensió de silenci i recolliment hi era. Malauradament, però, s’està perdent, entre altres coses perquè ni els mateixos bibliotecaris la tenen en gran consideració, com si portés un regust de cosa rància i passada de moda.
    Jo conec de prop algunes de les biblioteques considerades “grans” i no amago que m’agrada molt el model de les biblioteques anglosaxones. No sé si és correcte dir que m’agrada aquest model, sinó més aviat que n’és un dels molts existents dins del camp de les biblioteques i et puc assegurar que a les biblioteques universitàries irlandeses i, suposo, britàniques, el silenci és encara un valor ben considerat. Dublín està ple de pubs, vorejant l’edifici històric del Trinity College se’n poden compter més de deu. Així, qui tingui ganes de gresca, que se’n vagi al pub. I qui tingui ganes d’estar tranquil/recollit/concentrat, a la biblioteca (a algunes d’elles o a algunes zones d’elles, m’és igual, però que es puguin garantir espais silenciosos).
    I no estic tan segura que les necessitats creixents dels usuaris aconverteixin en espais inútils les biblioteques. Si del que es tracta és d’abaixar el nivell com es fa a tantes produccions culturals o als mitjans de comunicació de massa, anem ben apanyats… Al cap i a la fi, el nostre país es caracteritza per una alta massa de població amb titulació universitària… però amb els que t’és impossible mantenir una conversa mínimament interessant, intel·ligible, intel·ligent…
    Comentari poc popular, suposo…
    Muàs.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava Autor de l'entrada

      No, no, no dic que les necessitats dels usuaris les tornin inútils, Christi, sinó la poca flexibilitat dels espais a què ens condemnen els qui les construeixen. Quant al silenci, tampoc no dic que les biblioteques s’hagin de convertir en mercats; només que el silenci absolut no és possible en uns espais en els quals hi ha altres activitats… i que no estan preparats per al silenci. Però si ni les aules de treball en grup estan insonoritzades!

      Respon
  2. Aniues

    Totalment d’acord, Ferran. Potser la biblioteca silenciosa ha esdevingut obsoleta en el seu camí cap al CRAI; és a dir, que sembla que el concepte del centre de recursos per l’aprenentatge i la investigació no és equivalent a centre d’estudi.
    La solució més senzilla i pràctica que se m’acut passaria per mantenir una bona comunicació amb els arquitectes per tal de poder distribuir millor els espais. (se me ha visto el plumero?).
    La més complicada i a llarg termini seria la de saber educar/ensenyar els alumnes sobre l’ùs que es pot i s’ha de fer d’una biblioteca.

    Respon
  3. Miguel

    Jo crec que l’usuari fa segons l’ambient del local, i en aquest sentit és un error construir espais tan grans i amb l’accés principal i espais de circulació tan poc diferenciats de les zones de lectura o estudi. A més, tenim les aberracions arquitectòniques que responsables poc amatents amb els seus governats han permès.Concretem, a BCN on jo visc:

    BP Sagrada Familia : construida a sobre d’un mercat, te una estructura al voltant d’una escala metàl·lica que comunica amb espais oberts a 3 plantes, una d’elles infantil: se sent tot des de qualsevol pis tret de les sales tancades amb portes de vidre addicional. L’aula d’estudi, a la planta baixa, se’n salva.

    BP Jaume Fuster: un espai obert i fins i tot guardonat, crec. Un infern de cridòries i xisclets infantils a segons quines hores de segons quins dies. Però no només els nens: sortint de l’Auditori a la planta baixa, l’altre dia els assistents a unes jornades bibliotecàries feien safareig oblidant-se de on eren, malgrat ser professionals.

    El premi per mi se l’emporta la BP del carrer Comte Borrell, tota ella feta de metall fosc mig rovellat, cadires, taules, escales i grades (sí, grades) incloses. Super-chachi, super moderna i força incòmoda i sorollosa. Premi per l’arquitecte i pel responsable :-P

    Quant a les Univ., la del Raval (UB), deu n’hi dó el tràfec que hi ha, sobre tot els cap de setmana. Tot i que la de Dret (o Econòmiques?), l’altra que obre més hores, és encara pitjor: una sala gran i plena de taules on per pura força probabilística sempre hi ha corredissa i moviment de gent.Només per arribar a trobar un lloc ja molestes sense voler…

    I com no citar l’escandalós terra de fusta de la Gran Biblioteca Senyera de Catalunya? Aquí algú es va quedar ben a gust. Entres allà amb tot el respecte i les teves passes t’impedeixen passar desapercebut perquè cruix el terra com si les ànimes dels difunts a l’antic Hospital volguessin comunicar-nos algun missatge… una mica ridícul, tot plegat.

    La Biblioteca de les Aigües (UPF Ciutadella), la més bonica de BCN, EMHO, és per mi la més tranquileta, tot i que el terra també pateix de mancances de previsió, i trontolla i fa soroll si no trepitges amb compte. El que se surt de mare ja és l’entrada per la biblioteca normal: els alumnes de la UPF directament criden i passen de tot, sense cap respecte pel venerable costum de no distreure el veí…

    Respon
    1. Ferran - Un que passava Autor de l'entrada

      Alguna de les biblioteques que esmentes la conec prou bé: hi he treballat, Miguel, i els errors de concepció es repeteixen en altres biblioteques construïdes més tard. A públiques no sé com va la relació arquitectes-bibliotecaris, però en altres no n’hi ha gaire, i la que hi ha és problemàtica. Tens raó en el que apuntes al començament: un dels grans problemes és la poca diferenciació dels espais. I les escales de fusta ;-)

      Respon
  4. Ivan

    Uf, a la meva época universitària em dedicava a aquestes activitats eroticoludicofestives a la biblioteca, però amb molta discreció … depén de quins siguin els teus gustos eroticoludicofestius, eren territori i tàctica … adients.

    El de les dificultats arquitectòniques. Hi ha biblioteques on la zona infantil és a una planta diferent de la resta, i les hi ha com la del carrer Garcilaso de Barcelona, on convieuen en harmonia.

    Salutacions.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava Autor de l'entrada

      Vaja, vaja, Ivan, així que tu eres d’«aquests», eh? :-P Quan a l’arquitectura, podríem fer un bon catàleg d’aberracions en edificis de biblioteques; és cert que també hi ha encerts, però em sembla que són «anecdòtics».

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>