Primaveres

Ens recordava Gamoia fa uns dies en una conversa a LibraryThing, que avui és el Dia Mundial de la Poesia, dia que se celebra amb tot d’actes arreu d’això que ara en diuen territori i que sempre s’havia anomenat país, o Catalunya. Aquí, que també ens considerem territori, encara que virtual, també ho celebrem a la nostra manera: i a manca d’una ària dominical adient (que no era cosa de repetir la de diumenge passat), hem optat per dues poesies primaverenques que ens serveixen per: 1) celebrar el dia mundial; 2) celebrar que ahir començà la primavera; i 3) començar a celebrar. Què? El públic lector d’aquest bloc segur que ho endevinarà quan llegeixi les poesies i els noms dels seus autors.

Primavera. Presència

I

Reposen uns núvols blancs

dalt de tot de la carena.

Amoroseix els carrers

la sentor de brisa fresca

i dins la gàbia l’ocell

del cel blau es meravella.

La ciutat ofrena avui

la seva millor tendresa.

Has arribat dolçament:

Déu te guardi, Primavera!…

II

Vigilo cada matí,

oh presseguer, la florida

que enlaires com un trofeu

per damunt la paret grisa

d’aquell carrer ciutadà

on tu poses claror viva.

¡Si sabessis, arbre lleu,

quina música més fina

escampa el teu vel rosat

en la ciutat adormida!…

III

S’encanten uns núvols fins

en el repòs del migdia.

Tremola el vol de coloms

damunt la mar adormida.

Ve de lluny una cançó

que s’atura, enyoradissa.

Sospira suau el vent

besant una vela pia…

És el teu encís tan bell

en aquesta pau marina,

Primavera… Quin enyor

d’aquell amor que tenia!…

«Presència» és la segona part del cicle de quatre poemes «Primavera» de Rosa Leveroni a Presència i record.

Abril

Lliris morats, prada de trèvol,

núvols de neu, cel matinal.

Fullosles noves s’emmirallen a l’

estany d’aigua verge, benèvol.

És càndid el vol dels coloms.

Sàvia, la primavera crea

l’ombra rosa dels arbres de Judea,

l’ombra grisa dels cinamoms.

S’han acabat les violetes.

Cap al tard, la boira s’esmuny.

Xopes de blau, arribaran lluny,

un vespres càlid, orenetes.

El sol, un vell sense esperança,

tímid com un infant s’acosta;

i cada tarda, quan se’n va a la posta

té una mica més de recança.

I un de Màrius Torres, encara que abril no hagi arribat encara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *