Sala de lectura, 117: Una tempesta, d’Imma Monsó

Em feia una mica de recança tornar a llegir una novel·la d’Imma Monsó i que em passés amb la darrera que vaig intentar llegir: que l’abandonés. M’havia agradat molt Un home de paraula però no vaig ser capaç d’acabar de llegir Tot un caràcter, malgrat que m’atreia força la seva protagonista. Per sort no s’ha repetit amb Una tempesta, i si bé no puc dir que m’hagi entusiasmat, tampoc no puc dir que no m’hagi agradat.

Tota la novel·la gira a l’entorn de la por, de les nostres pors, que es resumeixen en una única por: la por a morir. Sara Surp, la protagonista, escriptora, té por de moltes coses, com ara a no poder escriure: encarna l’escriptor posseït per un geni creador que li dicta les paraules, paraules que ella es limita a polir. També té por, sembla, a implicar-se massa amb els seus lectors; i això la porta a jugar una mena de joc de les mil i una nits, on ella fa que els lectors que s’han reunit per comentar el seu llibre xerrin i xerrin, allargant la reunió més enllà del necessari, només per evitar que un d’aquests lectors rebi una mala notícia a la qual ella ha tingut accés accidentalment. És un personatge que no pot parar de pensar en la literatura, no en el fet d’escriure, sinó en la literatura i en com influeix (o no) en els lectors.

La novel·la, a semblança d’Un home de paraula, està construïda en capítols que es van alternant: allà s’alternaven el passat i el present, i aquí s’alternen els personatges que acaben esdevenint els protagonistes de la història. D’una banda, Sara Surp, l’escriptora, que va a participar en xerrada sobre la seva darrera novel·la; d’una altra, Hug, el jove que havia intentat establir una relació amb Sara i que ella se l’emporta per poder-li deixar clar que no li interessa. Hug és un personatge interessant i antipàtic —a mi, almenys, se’m féu antipàtic des de bon començament, quan només semblava ser un inofensiu fan carregat de manies— que arriba a resultar una mica carregós. I, finalment, Sergi, el parapentista que, tot i l’afany de volar, no havia volgut mai destacar sobre els altres. Tots tenen una por o una altra: Hug al rebuig, Sergi a mentir. Les vides de tots tres convergeixen i arriben a un final poc previsible.

Tots tres personatges comparteixen una altra característica, que podríem dir que és universal: el desdoblament de la personalitat en determinats moments. Així, Sergi és d’una manera davant la seva xicota —a qui amaga algunes coses— i d’una altra davant dels seus amics. Hug també practica el desdoblament (i no puc explicitar-ho més sense espatllar la novel·la a qui no l’hagi llegida encara). I qui ho manifesta i n’és del tot conscient és l’escriptora, que havia excel·lit en la pràctica del desdoblament des de petita:

I tant bon punt comença la recitació de les seves obres, mèrits i efemèrides, ella inicia el ritual de l’escapada, se’n va, se’n va lluny, cosa en la qual té una gran pràctica fruit d’una llarga experiència de desdoblaments. Sovint, quan li toca parlar, encara no ha tornat. I es converteix en ventríloqua d’ella mateixa, recitant de memòria unes coses mentre pensa en unes altres, no en una altra, no…, sinó, sovint, en unes quantes, perquè té aquesta estranya capacitat de pensar simultàniament en diverses coses alhora amb diversos graus d’intensitat. Sempre li ve al cap la imatge d’una nina russa: la matriuska gran, la que conté les altres, simbolitza la presència corporal, els gestos, la veu, la que sempre es queda a fer veure que hi és. Però després hi ha la següent, de la qual en surt una altra i així successivament. De vegades se’n van lluny, les nines, circulen de paisatge en paisatge, pensen en això i en allò, sempre, però, alertes a retornar, si cal, i posar-se de cop dintre de la nina principal que és el seu embolcall, de la nina gran a qui ella anomena carinyosament el Ninot. [p.  73-74]

I qui no ha fet de Ninot en alguna ocasió?

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8.

Un pensament a “Sala de lectura, 117: Una tempesta, d’Imma Monsó

  1. Retroenllaç: Sala de lectura, 2010 « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *