Sala de lectura, 115: ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!, de Harry Harrison

Coberta de la novel·la ¡Hagan sitio!¡Hagan sitio!Una crítica que sovint es fa a la literatura de ciència ficció és que el temps, a vegades, la fa esdevenir anacrònica. És una crítica que es fa a novel·les d’anticipació que han situat l’acció en una època determinada que ha arribat sense que s’hagués acomplert el que la novel·la vaticinava. ¡Hagan sitio! ¡Hagan de sitio!, de Harry Harrison, seria una d’aquestes novel·les.

Escrita el 1966, la novel·la presenta un futur en què la Terra està superpoblada, els recursos energètics i alimentaris s’han esgotat, molts territoris són improductius i la gent s’amuntega —literalment— a les ciutats. Nova York, on transcorre la història, té 35 milions d’habitants que han de lluitar per aconseguir un lloc on aixoplugar-se i alguna cosa per menjar, sempre sota l’amenaça de les restriccions i de la disminució del racionament. Andrew Rusch és un policia que comparteix apartament amb un home gran, Solomon Kahn; és el mes d’agost, i Andrew és enviat per investigar un assassinat que hi ha hagut en un dels complexos d’habitatges de luxe de la ciutat: un mafiós anomenat Mike O’Brien ha estat trobat mort al seu apartament. Allà, Andy coneix Shirl Greene, l’amistançada d’O’Brien, de qui s’enamora i a qui s’emportarà a viure amb ell i Solomon. Però l’assassinat, que podria ser un dels molts que hi ha a la ciutat cada dia i que la policia no pot resoldre, desperta les sospites dels socis d’O’Brien, gent poderosa que pressiona perquè es trobi l’assassí. Aquest, un refugiat xinès anomenat Billy Chung, s’ha amagat i Andy haurà de fer més hores que un rellotge per trobar-lo i complir la resta de les seves obligacions. Tot això enmig d’una ciutat cada dia més afamada, on comencen a aparèixer malalties que no hi ha mitjans de guarir, i on la calor de l’estiu deixa pas a la pluja i al fred de l’hivern.

A través d’aquests quatre personatges anem coneixent la situació de la ciutat —del món—, abocat a l’escassetat i a l’augment de la mortalitat per culpa de la imprevisió dels polítics. Les cues per aconseguir aigua als punts autoritzats, les persones que es dediquen a robar l’aigua dels altres, les lluites per aconseguir menjar o un lloc per viure, les malalties derivades de la desnutrició —car la majoria de gent s’alimenta de succedanis obtinguts del processament d’algues, de llegums, de caragols…

I tot això quan passa? Doncs l’any 1999. De fet, la novel·la acaba amb la celebració de l’any nou i potser l’única tret que coincideix amb el nostre canvi de 1999 al 2000 és l’aparició de fanàtics religiosos que creien que el món s’acabaria en acabar el 1999. Perquè la resta no s’ha acomplert, afortunadament, i malgrat que el camí que seguim sembla ser el que predeia la novel·la: si més no, la producció de petroli té data de finalització, els recursos hídrics s’esgoten a molts llocs, i la població continua creixent. Solomon Kahn, el company de pis d’Andrew, ho té clar:

—No … tengo una mejor opinión de la raza humana. Lo que ocurre es que nadie se lo ha hecho comprender, han habido demasiadas personas que han nacido animales y han muerto animales. La culpa, a mi entender, es de los corrompidos políticos y de los llamados conductores de masas que han eludido el problema porque era muy conflictivo, y porque no querían complicarse la existencia con algo cuyos efectos, si se producían, tardarían años en dejarse sentir. De modo que el género humano devoró en un siglo todos los recursos que la Tierra había tardado millones de años en almacenar, sin que nadie en las altas esferas moviera una ceja ni prestara oído a las voces angustiadas que clamaban en el desierto. Permitieron que nos entregásemos a la superproducción y el superconsumo, y ahora el petróleo se ha agotado, el suelo se ha hecho improductivo, los árboles han sido talados, los animales se han extinguido, y siete mil millones de personas luchan por las migajas que quedan, viviendo una existencia miserable… pero procreando todavía sin control. De modo que creo que ha llegado el momento de ponerse de pie y ser contado. [p. 247-248]

No explicaré com acaben ni la història d’amor de Shirl i Andrew, ni Solomon, ni la novel·la; només dir que el missatge no és gens esperançador. Val la pena llegir-la, i sentir l’angoixosa presència contínua de milers de persones al teu voltant.

La novel·la inspirà una pel·lícula l’any 1973, Soylent Green, protagonitzada per Charlton Heston, Leigh Taylor-Young i Edward G. Robinson. S’estrenà aquí amb el títol Cuando el destino nos alcance —quan l’emeteren per TV3, recuperaren el títol original. La pel·lícula té poc a veure amb la novel·la —hi ha un complot governamental per eliminar Thorn (Anrew a la novel·la) perquè està a punt de descobrir un secret força inquietants: a la novel·la, s’esmenten sovint les galetes que mengen els soferts habitants de Nova York, però no se’ls dóna més importància. A la pel·lícula, les galetes ho són tot: el títol és el nom de les galetes, que al final descobrim que tenen un ingredient secret inesperat. Un ingredient provinent de la política de control de la població que no existeix a la novel·la.

I no diré res més. Si us he excitat la curiositat, us recomano tant la lectura de la novel·la com que veieu la pel·lícula.

El llibre:

  • Harry Harrison. ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!. Tr. José M. Aroca. Barcelona: Acervo, 1976. 320 p. ISBN 84-7002-205-9

6 pensaments a “Sala de lectura, 115: ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!, de Harry Harrison

  1. esther

    Vaig veure la peli fa uns anys per la tele i no fa gaire que me la vaig “baixar”. Aquests temes de ciencia ficció sempre m’han interessat encara que aquesta ha suportat malament el pas del temps. Ben al contrari de Blade Runner que continua siguent magnífica…
    No sabia que estaba basada en un llibre però no sé si el llegiré…
    De la peli recordo sobretot l’escena de la mort del company de pis rodejat d’imatges de flors i escoltant música de Beethoven.

    Respon
  2. pere

    De tota manera, els fets que presenta la novel·la no són tan diferents de l’estat en què es troba actualment alguna ciutat o algun territori. A la versió cinematogràfica, que a mi encara em continua agradant i trobo molt efectiva, hi ha sobretot algunes exageracions truculentes innecessàries.
    Curiosament, la majoria d’obres de H. H. són més aviat de tipus humoristic, com Estafador interestelar (1961) o Bill, heroi galàctic (1965)

    Respon
  3. Ferran - Un que passava

    Tens raó, Pere, alguna ciutat es trobar així i fa un parell d’any hi va haver problemes d’escassedat en alguns països, però el panorama no és tan esfereïdor com en la novel·la.

    Ja m’he apuntat l’autor a la llista d’autors per conèixer millor, aquesta és la primera novel·la seva que llegeixo.

    Respon
  4. Retroenllaç: Sala de lectura, 2010 « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *