Els vostres bibliotecaris

Els camins de la vida són ben estranys. Jo, bibliotecari, no vaig trepitjar per primera vegada una biblioteca fins a una edat ben avançada, quan ja m’afaitava el bigoti. De petit, a part de la biblioteca de casa, només havia passat una hora setmanal a la modesta biblioteca de l’escola, on una bibliotecària francesa ens intentava introduir en els misteris de la classificació i la circulació —la catalogació i la indexació no, que devien ser considerades arcans massa complicats per a les nostres tendres ments. La primera vegada, però, que vaig entrar en una biblioteca «de debò» no puc dir que fos gaire satisfactòria: aquella immensa i fosca biblioteca, més semblant a una cova que a un temple de saber i cultura, m’espaordí de tal manera que fins que era ja a la universitat no vaig tornar a trepitjar-ne cap més. Després, temps a venir, una biblioteca es convertiria en el meu refugi —però mai no vaig arribar a tenir un bibliotecari de capçalera, un bibliotecari que pogués anomenar «el “meu” bibliotecari», com fa la Tina.

Sí, perquè tot això venia a tomb per ella, la Tina, que ha escrit el millor homenatge que ningú podria fer a un bibliotecari. No sé si un bibliotecari d’universitat arribarà mai merèixer un record així, però estic segur que tots nosaltres, els bibliotecaris i les bibliotecàries que estimem la nostra feina i intentem donar el millor de nosaltres en cada petita tasca que emprenem, voldríem poder deixar en alguna de les moltes persones amb les que hem tractat i tractarem al llarg de la nostra carrera una espurneta igual.

On havia posat els kleenex, jo?

19 pensaments a “Els vostres bibliotecaris

  1. SU

    Ferran,

    Tens tota la raó amb això que has dit de la Tina i la seva capacitat transformadora…

    Gràcies a tots dos pels vostres apunts!

    Petonet,

    SU

    Respon
  2. Ivan

    Doncs jo recordo claríssimament a la majoria de bibliotecàries que han passat per la meva vida. Tinc la sort de poder dir que sóc amic personal de dues, tot i que he d’admetre que amb ambdues havia algun nexe més.

    És fàcil establir una certa simpatia, perquè uns i d’altres ens trobem al voltant de quelcom que ens agrada molt, els llibres, i estar envoltats d’històries convida a somniar i a obrir l’esperit.

    Fins i tot a la biblio de la Universitat, un entorn molt més massificat.

    Però sempre li guardaré un record especial a aquella bibliotecaria amb monyo que, a la biblio que ara és a la Plaça de la Concòrdia, m’havia de rényer carinyosament quan jo em petava de riure amb les aventures d’Astèrix.

    Salutacions.

    Respon
  3. Retroenllaç: La primera vegada « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *