Sala de lectura, 112: Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara

He de confessar que he trigat una mica a llegir aquesta novel·la per mandra: mandra provocada per la intensa campanya publicitària que l’ha acompanyada. Tinc un defecte (o una virtut, qui sap) que afecta diversos àmbits de la meva, entre ells com reacciono davant la publicitat, i que té molt a veure amb la tossuderia: com més algú insisteix perquè faci una cosa, més m’hi nego. Però finalment vaig caure-hi, i he de reconèixer que valia la pena.

A hores d’ara em sembla una mica sobrer resumir l’argument de la novel·la, que tampoc no és senzill. La novel·la narra les vivències d’una sèrie de personatges units per un espai comú, una colònia tèxtil, durant els anys cinquanta del segle passat, i a partir d’un fet que farà els canviï la vida: la mort de l’escrivent principal de la fàbrica durant un incendi. A partir d’aquí, anem coneixent els diversos personatges que viuen a la colònia, les posicions que ocupen, les relacions amb els altres personatges, en un ambient tancat, opressiu, de submissió al poder encarnat pels directors i els majordoms, delegats dels amos, la presència angoixant i fanàtica de l’Església, i la por a la revolta i al que hi ha més allà dels límits de la colònia.

De mica en mica, capítol a capítol, anem coneixent cadascun dels habitants de la colònia, les seves ambicions, les enveges, les petites mesquineses a què es veuen abocats sense que hi hagi res que els pugui aturar; i veiem com es va teixint una teranyina de complicitats i dependències que acaben provocant un altre daltabaix al cap dels anys. És un ambient angoixant, i l’autora ha sabut transmetre molt bé aquesta angoixa, aquesta mena d’ofec provocat per l’organització jeràrquica de la Colònia i per la impossibilitat de canviar el destí dels seus habitants, nascuts a la Colònia, crescuts a la Colònia, morts a la Colònia. Només la tragèdia, la crisi sobtada i inevitable farà que aquesta roda pugui deixar de girar i els habitants de la Colònia se n’alliberin. No diré a quin preu, que seria desvetllar massa detalls, però no espereu un final feliç del tot.

El llibre:

  • Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-92040-21-4.

8 pensaments a “Sala de lectura, 112: Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara

  1. Anna

    Per mi ha estat llegir un serial , un culebrot sobre les vivències dels habitants d’una colònia tèxtil (però molt ben escrit, això si). Totalment d’acord: molt ben transmesa la sensació d’asfíxia i d’opressió patida pels personatges. Crec que és un llibre per recomanar. Només un però: al cap de 150 pàgines encara tenia problemes per identificar els personatges (Tot i que no sé si és un problema del llibre o la meva mala memòria per recordar noms)

    Respon
  2. Miquel

    Jo l’he començat a llegir aquesta setmana i subscriuria paraula per paraula la frase que encapçala l’apunt. Ara bé, potser sóc jo que estic un poc desconnectat però em penso que de campanya publicitària més aviat poca, si no és que considerem el que en diuen “boca-orella” com a campanya publicitària.

    Respon
  3. kweilan

    A mi em va agradar i així ho vaig reflectir al meu bloc. Bon apunt i se n’ha parlat…però perquè els lectors de la novel.la sempre l’han deixat molt bé.

    Respon
  4. L'Espolsada

    És una novel·lassa! Cert que potser costa seguir els personatges però recrea l’ambient a la perfecció, la sensació d’ofec… És una novel·la que es va texint a poc a poc.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *