Assaig de biografia musical

Darrerament s’ha esdevingut que per diverses connexions virtuals han tornat cap a mi records de músiques escoltades i en alguns casos escoltades obsessivament en determinades èpoques. Algunes m’acompanyaren al llarg d’anys i encara ho fan, d’altres només de tant en tant; n’hi hagué que s’establiren amb mi durant un curt període i després desaparegueren, i d’altres que no arribaren a marxar del tot i encara ressonen des del subconscient —si és que tal cosa existeix.

De la infantesa recordo encara els discos d’en Xesco Boix, i La pataqueta, i la música que s’escoltava a casa: els cantautors d’aquí i d’allí («Te recuerdo Amanda, la calle mojada, corriendo a la fábrica donde trabajaba Manuel», i Jara era només un de tants), força Nova Cançó (els Llach, Bonet, Rossell, Serrat, Raimon, Motta) i en un contrast eclèctic del qual no m’he deslliurat mai, la música disco (Boney M i Abba), i també música clàssica.

L’adolescència va portar l’aprofundiment en la clàssica, sobretot en l’òpera, i el pop: Madona, Mecano, Communards, Pet Shop Boys —ja he dit altres vegades que l’eclecticisme és marca de la casa. O la manca de gust, qui sap. Més endavant, superada l’etapa acneica, les «altres músiques» (altres? en relació a qui? o a què?): la protuguesa amb fado de Mísia, el folk de Madredeus, el pop (?) d’Ala dos Namorados, Zeca Afonso; la brasilera amb Caetano Veloso, Maria Bethânia, Gal Costa, la lletres de Vinicius de Moraes…; les «músiques del món» (aquestes, són «altres» de les «altres»? o també són «altres»? I són de quin món, si no són d’aquest?): música africana (Oumou Sangaré), aquell calaix de sastre anomenat «música de la mediterrània» (grega, etc.); música medieval, etc..

L’època de més efervescència nocturna va fer tornar el pop i la música disco, com més petarda millor, per passar l’estona i moure els ossos. Tot això sense abandonar l’òpera i reconciliar-me amb alguns cantautors dels quals no em perdia ni un concert —bé, bàsicament era una: Maria del Mar Bonet.

De mica en mica, però, el panorama es va reduint: els «favorits» sempre hi són, perquè saps que no et decebran, i de tant en tant els nous descobriments, sigui per casualitat o per recomanació, et fan pensar que no tot està perdut. I també hi ha els redescobriments —aquells cantants que havies arribat a avorrir i que, de cop i volta, tornes a trobar interessants. Poca música actual, pocs quaranta principals, però: ha arribat un moment en què tot em sona igual i només trobo l’originalitat en el passat o en alguns grups actuals que no formen part de segons quins circuits de «la música que s’escolta».

Background, que en diuen; o, més nostradament, substrat. Que no només de llibres viu el blocaire.

8 pensaments a “Assaig de biografia musical

  1. Anna

    Curiós això de la música. Tens raó. Hi ha èpoques de la vida que tenen una banda sonora molt concreta. De fet, algunes cançons et teletransporten a certs moments i situacions.
    A mi, certes cançons molt escoltades (sobretot als vuitanta) ara mateix em provoquen al•lèrgia. D’altres aguanten el pas del temps i em continuen semblant imprescindibles.
    I també em costa trobar alguna cosa nova que m’enganxi. De vegades hi ha alguna sorpresa, però, en general, tot sona tallat pel mateix patró.
    El que si he de dir és que cada cop aprecio més la bona música en directe. Em sembla un luxe trobar un artista que gaudeix amb el que fa, que ho comparteix i t’encomana aquest entusiasme.

    Respon
  2. kweilan

    Cada època té una música encara que hi ha cantants o cançons que sempre m’agradaen. La de Te recuerdo, Amanda, per exemple…sempre, sempre m’agrada.

    Respon
  3. La

    Totalment d’acord…jo, a més, sóc de les que quan m’agrada una cançó, l’escolto un cop i un altre, i després una altra vegada…fins que arriba un moment que….pum! cançó avorrida!!! 😉

    Respon
  4. Retroenllaç: Bellver, nou disc de Maria del Mar Bonet a Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *