Som un i som més d’un, segons on estiguem i qui ens acompanyi. Ho érem ja en la vida real, la que no està mediatitzada per una pantalla i un teclat, i ho som més ara: als diversos «jos» que cada dia havíem de controlar, ara hem sumat els diversos «jos» que tenim a la xarxa. «Jos» públics i «jos» privats, «jos» anònims i «jos» coneguts, «jos» professionals i «jos»lúdics, i embolica que fa fort. I a la xarxa els nostres «jos» es troben amb els «jos» dels altres, i uns i altres de mica en mica i tros a tros anem creant la imatge, la nostra imatge, de l’altre; una imatge virtual feta de paraules, sobretot, i d’alguna imatge escadussera.
Tanmateix, i digueu-me irreverent si voleu, a vegades la paraula es fa carn; ens desvirtualitzem i coneixem l’altre, en persona, cara a cara. Qui a hores d’ara encara manté que Internet és el refugi dels asocials, dels que no volen tenir contacte amb els seus semblants, no sap què és Internet: conèixer-nos, traspassar la frontera dels píxels, és fàcil. Només cal una mica de voluntat.
I a què ve tot això? Doncs al fet que divendres em vaig sotmetre a una desvirtualització: l’autor de [bauen] i l’un que passava van saltar fora de les pantalles i en Daniel i el Ferran es van trobar, amb l’excusa de fer un cafè, i així es conegueren finalment, després d’anys de llegir els respectius blogs. No cal ni dir que vam passar una estona molt agradable, mentre arreglàvem el món i la professió i ens coneixíem una miqueta més.
Retroenllaç: Twitter Trackbacks for Desvirtualitzacions « Un que passava [unquepassava.wordpress.com] on Topsy.com
Això de la multiplicitat de “jos” és un embolic. Me n’adono que cada dia convergeixen una mica més cap al meu “jo” real.
M’imagino que properament sortiràs d’estrella entrevistada al bloc “bauen”, oi?
No, no hi sortiré: ell entrevista “altres bibliotecaris”, no bibliotecaris amb contacte amb les biblioteques, Albert. I jo encara era bibliotecari quan he sortit de treballar…
Estic totalment d’acord amb tu quan dius que qui diu que Internet és el refugi dels asocials no sap què és…Pot estar més acompanyat algú físcament sol darrere del seu teclat escribint pel seu blog, que algú dins d’una festa multitudinària…
Pot ser-ho, La, però aquesta mena de fonamentalisme anti internet, anti xarxes socials i anti molts altres fenòmens que en deriven no els entenc ni els comparteixo: la meva experiència em porta a altres conclusions.
Per l’experiència que tinc, les relacions poden ser buides infructuoses o molt enriquidores independentment del mitjà. Però suposo que encara hi ha molt recel al tema “virtual” (tampoc ajuda que les notícies que acostumen a sortir relacionades amb les xarxes siguin estafes econòmiques, abusos , pederastes, virus informàtics i coses per l’estil…)
Quina gràcia posar cares a avatars virtuals!
(i quina esquizofrènia això dels “jos”múltiples …si…)
Si la premsa només parla del pitjor, no és estrany que la gent tingui aquestes opinions, Anna.
Doncs jo tmbé estic d’acord amb tu i les relacions sempre són gratificants. Això dels jos virtuals està molt bé però si penso en mi mateixa i tants jos, gairebé em faig un embolic.
He de confessar, Kweilan, que algun cop m’he identificat en un lloc amb la identitat d’un altre lloc.
Com a part implicada directament amb la desvirtualització del passat divendres, he de dir que va ser una trobada fantàstica, una conversa amena i distesa. Personalment em va fer molta il·lusió poder conèixer en Ferran, i després de tants mesos de coneixença virtual, ja tocava fer el salt a la vida real. Així que vaig aprofitar que pujava a BCN per a quedar amb ell… Ara només espero que no serà l’última vegada, no?
I tant que no ho serà, Daniel!
és cert, la xarxa ja no és per asocials, sinó al contrari
Tot i que n’hi ha, però ara és més aviat el contrari.