La línia 67 i els bucles temporals

L’home és un animal de costums, de rutines. Només cal enfrontar-lo dues vegades a la mateixa activitat perquè a la tercera repeteixi exactament el mateix que ha fet la primera vegada i la segona. Només cal observar les persones que cada matí es congreguen a la parada de l’autobús per comprovar que actuen sempre de la mateixa manera.

Servidor de vostès, per exemple. Hom és incapaç de sortir de la rutina «autobusera» si no és amb molt d’esforç. Com que per anar a treballar, si hi va en autobús, ha d’agafar un autobús amb una freqüència de pas diguem-ne gasiva (si tenim en compte que freqüència és la «repetició reiterada i a curts intervals d’un acte o un esdeveniment», podem dir que l’autobús és gasiu, perquè els intervals de pas no són precisament curts, com si volgués estalviar-se’ls…), segueix tot un ritual per estar segur de no perdre’l: abans de sortir de casa, hom envia un missatge SMS per saber quan passarà el proper autobús, acaba de preparar-se per marxar, surt al carrer, arriba a la parada sempre pel mateix costat, només arribar-hi mira a la pantalla quan falta perquè arribi l’autobús, mira l’hora al rellotge, mira carrer avall per si de cas, torna a mirar la pantalla i llavors es posa a llegir mentre s’espera.

No és l’únic que segueix una rutina: la senyora pèl-roja una mica distreta que sempre per l’autobús, també arriba a la parada sempre pel mateix costat, mira la pantalla, mira carrer avall i es posa a passejar carrer amunt i carrer avall. La noia rossa que agafa el mateix autobús que un servidor, arriba a la parada, mira la pantalla i s’asseu al banc, on pot fer dues coses: o es retoca el maquillatge o es posa a fumar. El noi de la bossa d’esport i vestit de corbata fa el mateix cada dia, i podria continuar amb tots els que agafem un autobús o altra a la mateixa parada més o menys a la mateixa hora.

Però de tots ells, només nosaltres, els que esperem el 67, patim cada matí els mateixos fenòmens de dejà vu i de bucles temporals. Perquè el 67,  a més de ser gasiu, és entremaliat i li agrada jugar amb nosaltres. Hom arriba a la parada i mira la pantalla: falten 20 minuts perquè arribi el proper autobús. Es distreu mirant al voltant, llegint o fent el que acostumi a fer i, quan torna a mirar la pantalla, falten 15 minuts. Cinc minuts més tard, encara falten 15 minuts perquè arribi. I deu minuts després, encara en falten 15… Hom comença a pensar que allò no funciona, que s’ha quedat aturat, que no rep bé el senyal… I llavors comencen els fenòmens temporals: quan torna a mirar la pantalla, falten 10 minuts («Al·leluia, s’ha acualitzat la informació», pensa). Cinc minuts més tard, en falten 19, de minuts. I només cinc minuts després, falten 24 minuts perquè arribi l’autobús.

I hom ja no sap què fer. Si mira la pantalla, es desespera; si mira carrer avall, no veu res. Torna a mirar la pantalla i… això ja ho ha vist abans: falten 15 minuts. I embadocat mirant la pantalla, no s’adona que el 67 acaba d’aturar-se davant de la parada i per poc que no el perd.

I tot això, què ho provoca? Les obres del carrer Balmes, segur, que a part de fer emergir exèrcits de rates, deuen haver provocat alguna alteració en el contínuum espai-temps de les línies d’autobusos de Barcelona. O això, o que el 67 pot «aparetre» i «desaparetre» a voluntat i fer tornar boja la pantalla d’informació.. serà que el 67 és la línia de Hogwarts i no ho sabíem?

6 pensaments a “La línia 67 i els bucles temporals

  1. La.

    Les rutines/manies de cadascú… Aquestes sí que deuen tenir un espai-temps paral·lel! I deuen anar justets d’espai perquè no en tenim pas poques de manies…entre la sobreocupació de manies i les obres del carrer Balmes del món paral·lel de les manies, imagina’t quin caos!

    Respon
  2. Gabriela235

    Ventajas y desventajas de la modernidad, que le dicen…
    Acá no existen las pantallitas que te digan cuando pasa el próximo, para que hablar de mandar un SMS quizás a quien o donde para que te digan cuando viene y poder calcular la salida de casa.

    Así que a mirar calle arriba si viene el bus, la micro le decimos en mi ciudad, (por microbus), y rogar que no venga muy llena. Yo espero otro que venga más vacío, por lo menos la frecuencia es de 10 minutos app y hay 2 o 3 líneas que me sirven.

    Entre los que esperamos micro tb hay rutinas diarias, en mi caso no me siento, me quedo un poco fuera hasta que venga la que me sirva y no demasiado llena.
    Hay personas que se amontonan en el paradero, sentados, parados, mirándose y se abalanzan sobre la que les sirve.
    Parece que mi metro cuadrado en estas situaciones es muy grande, http://www.fayerwayer.com/2009/09/identifican-zona-del-espacio-personal-en-el-cerebro/ o mis amígdalas cerebrales muy grandes…
    JAJAJA

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      Vaya, Gabriela, cuando no tengo prisa también espero al siguiente, si el que llega va demasiado lleno. Tanto en el autobús como en el metro, prefiero esperar unos minutos a ir estrujado entre la multitud.

      me gusta el primer comentario del artículo que enlazas: “depende de quien se acerce”. Cuánta razón tiene!

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *