Els lectors a qui no agradaven les lectures dels altres

No falla: tan aviat un llibre es posa de moda i es llegeix massivament, i apareixen els antis amb els seus arguments d’autoritat (morals, com diu Antoni Puigverd a La Vanguardia, que és on he seguit la «polèmica» que va començar amb una columna de Francesc-Marc Álvaro i ha continuat amb cartes al director i altres intervencions dels columnistes habituals). Que no em sembla malament que hi hagi antis, al contrari: jo mateix he estat irracionalment anti (anti Forrest Gump sense haver-la vist, anti Forrest Gump des que la vaig veure…), però per això mateix crec que cal ser anti amb una mica de coneixement i de respecte als altres.

No tots els lectors llegeixen pels mateixos motius ni cerquen obtenir de la lectura el mateix. Hi ha qui només llegeix per plaer, hi ha qui llegeix per divertir-se, hi ha qui llegeix per informar-se; hi ha lectors que no llegeixen llibres llargs i n’hi ha que només llegeixen un gènere. I en conseqüència hi ha llibres per a cada tipus de lector. El que és un error és pensar que gaudir d’un tipus de literatura exclou gaudir d’altres. Oposar a determinades lectures els grans clàssics de la literatura occidental (molts dels quals, tot s’ha de dir, contenen parts avorridíssimes si no són completament soporífers del començament al final) només és una mostra d’una concepció tancada de la literatura i, també, d’un prejudici contra tot el que se surt del cànon; per no dir que demostra una absurda idea de superioritat envers els altres. I potser caldria recordar una altra vegada que algunes obres considerades avui clàssics es van publicar com a fulletons en diaris i revistes…

Criticar per criticar, tots ho hem fet en algun moment. Deu ser que tenim una innata tendència a desconfiar de tot allò que té èxit. No s’ha d’entendre això com una defensa del tot s’hi val o de la qualitat mesurada en vendes: hi ha molta porqueria venuda amb èxit després d’una bona campanya de màrqueting. És més una defensa de la lectura en un sentit ampli: jo no diré com un dels lectors de La Vanguardia en una carta al director que millor que la gent llegeixi que no que vegi la televisió tot el dia, però sí diria que millor que la gent llegeixi que no que no ho faci. Potser alguna d’aquestes lectures que tant semblen ofendre algunes ànimes exquisides (sense haver-les llegit, esclar, no fos cas que s’ho passessin bé fent-ho!) portaran aquests lectors a ampliar horitzons. I si no ho fan, tampoc no passa res: al cap i a la fi, cada lector cerca en la lectura una finalitat diferent.

Enllaços:

19 pensaments a “Els lectors a qui no agradaven les lectures dels altres

  1. allau

    No sé si tot plegat arriba a polèmica. L’Alvaro només diu que no té intenció de llegir-se’l, perquè li fa l’efecte que no l’interessarà. Té dret a fer-ho i equivocar-se, no té cap obligació de llegir Larsson per confirmar els seus prejudicis. No veig que en cap moment es carregui l’obra, en tot cas tira més contra l’actitud fels seus lectors.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      Per això he escrit polèmica entre cometes, Albert. Ell no es carrega l’obra, però la primera carta al director que va aparèixer com a conseqüència ho fa i sense conèixer-la. D’altra banda, a l’apunt jo no parlava de la columna d’Álvaro: els lectors-talibans tampoc no m’agraden… 😉

      Respon
      1. blaufosc

        Vaig llegir l’article d’Álvaro i ell carregava tintes contra determinats personatges que, sense llegir poc ni massa, a la que agafen un best-seller de moda van evangelitzant a la resta amb el fervor del convers. La decripció de la “lectora fervorosa” de Larsson no té desperdici. Al final Álvaro venia a sir que si, que Larsson pot ser molt bo, però que no està obligat a llegir-lo. A partir d’aquí, una sèrie de gent va començar a agafar el rave per les fulles… i la “polèmica” ha sortit de mare.

        Respon
  2. Wimsey

    Els llibres de Larsson em semblen bons, tot i que del gènere negre escandinau em quedo mil vegades amb Mankell i el seu Wallander. Avui ha sortit Donna Leon criticant el pobre suec, però aquesta sí que no m’agrada gens.

    Respon
  3. pere

    Només he llegit els dos darrers llibres (i he vist la peli -massa llarga, com els llibres), però em sembla que la trilogia fa una trobada interessant amb la Salander i el seu entorn.
    Em va resultar curiós l’article de l’Álvaro més que res perquè vaig pensar que devia anar molt escàs de temes o potser és que a l’estiu, amb la calor, hi ha tendència a la lleugeresa.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      La lleugeresa és un mal que afecta força els diaris, a l’estiu, Pere, només cal veure’n el nombre de pàgines (i el que contenen) i l’aprimament d’alguns suplements (els que no desapareixen amb l’excusa de l’estiu, esclar).

      Respon
  4. Ferran

    Jo, que quan era jove vaig deixar Cien años de soledad a la pàgina 30, només m’atreveixo a dir (com he llegit en algun blog): Tan a l’hivern com l’estiu: llegiu, llegiu!!!. Sempre es pot trobar una cosa adhient; i el que no t’agrada avui, potser et meravella demà.

    I quasi afeixiria: encara que sigui el Mein Kampf (que no he llegit, per cert).

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      Molt ben dit, Ferran. Aquesta me l’apuntaré, que no l’oblidi.

      El llibre que esmentes l’he tingut a les mans i n’he llegit algunes pàgines: és illegible, a part de força repugnant (almenys les pàgines que vaig llegir).

      Respon
  5. Francina

    Curiosament jo també he seguit aquest polèmica sobre què llegir. A banda d’aquests articles que menciones, a La Vanguardia i a d’altres diaris, també es van publicar d’altres centrats en el best sellerdel Larsson.Sóc molt dolenta per recordar dades així que no puc donar-te la referència. Però, el que realemnt és cert, el sorprenent és que els entesos sempre rebutgen els escriptors d’èxit i arriba un punt que no saps si ho fan en criteri o el criteri és dir que qui ven no val res. Hi ha moments per tot, així com hi ha llibres i pellícules per a cada moment. Segons si és estiu o hivern, si som a la platja o al sofà de casa o al nostre escriptori, el llibre que tinguem a les nostres mans seran diferent. ls gèneres, els autors no segueixen les mateixes pautes però, això no significa que haguem de descartar als escrptors de masses i apassionar-nos sols pels clàssics. Tots els autors poden agraar-nos, per què hem d’escollir? Per uè hem de triar entre dir si ens agrada un tipus de literatura o una altra? Per què no podem llegir libres que no passaran a la història de la literatura per pur divertiment?

    http://oratoriapolitica.com/2009/08/11/stieg-larsson-els-dimonis-del-paradis/

    Respon
    1. allau

      I és clar que sí, Francina, que cadascú llegeixi el que li vingui de gust, o que no llegeixi; estan en el seu dret.

      Curiosament, en el cas Larsson (fins avui que la Donna Leon se l’ha carregat a EL PAIS) no he conegut ningú, ni gent del carrer, ni crític a la seva torre d’ivori que n’hagi dit cap mal, ans el contrari. Tanta unanimitat pica la curiositat, de segur que ha de ser una obra molt distreta i engrescadora. Ara, no sé si em puc permetre 2.000 pàgines de pura distracció.

      Respon
      1. Ferran - Un que passava

        D’això es tracta, Francina: que cadascú llegeixi el que li vingui de gust. D’altra banda, sí que a vegades és sospitosa la unanimitat dels crítics (tan si és en positiu com en negatiu): només la nostra curiositat com a lectors (crec que el lector ha de ser sobretot curiós) pot ajudar-nos a discernir el gra de la palla.

        Tens raó, Albert: hi ha hagut molta unanimitat en aquest cas. I crec que és més per l’encert dels personatges principals, perquè hi ha alguns fragments de la trilogia força avorrits (al tercer és on més he tingut aquesta sensació).

        Respon
  6. darabuc

    Sóc mandrós de mena per llegir tot el que dicta la moda, i més aviat tendeixo a pensar que si una obra s’ho val, temps tindré. Però l’article de l’Álvaro em va fer grima, sincerament, amb el seu to d’elit que no es rebaixa a llegir el que llegeix la majoria perquè només navega per pàgines selectes. Una novel·la negra contemporània d’èxit es pot llegir o no, és clar que som lliures de fer-ho o no! Però sortir a comparar-la amb un llibre de màximes, un volum sobre la filosofia del Renaixement i una autora que soni ben exòtica, o com l’altre lector, amb obres d’autors morts tots ells fa més de cent anys (o gairebé), és no voler entrar en la conversa però no per això callar, sinó replicar amb l’aire de qui empapera la casa amb els diàlegs de Plató i no té temps (pronuncieu-ho afrancesadament) per les coses de la plebs. Per mi, cadascú pot llegir el que més li abelleixi en cada moment, per descomptat; però recomanar Montaigne a qui demana per Larsson és sobre tot presumpció, al meu parer, i dubto que contribueixi en res a difondre els clàssics.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      Al final ha escrit una altra columna dient que alguns lectors no van entendre el que havia escrit… i avui surt una altra carta parlant també d’exquisits escriptors desconeguts. En fi, tan fàcil que seria aplica allò de “llegeix i deixa llegir”…

      Respon
      1. darabuc

        Imagino que hagués estat diferent si hagués dit “no m’ha agradat, què voleu” o “l’he deixat a la pàgina 100, mort d’avorriment”. Però sortir a declarar en veu alta en un diari que un llibre que atrapa molta gent a tu no t’interessa gens ni mica (i ho saps ja abans de llegir-lo) em sembla un acte de supèrbia, que el nou article potser accentua més (no hi ha autocrítica, és només la gent, que no l’ha entés).

        Però bé, també és en el seu dret, de menysprear si vol. Li han pagat amb la mateixa moneda i tampoc no passa res de greu. És cert que les modes literàries poden arribar a fer molta pressió, sobre tot si un es mou entre llibres. Però per escrit, desempallegar-se d’un pesat és més difícil que a l’escala de veïns; sembla que, enlloc de quedar-se feliçment sol amb els seus clàssics, ha trobat molta gent a qui la sàtira ha molestat.

        “Llegeix i deixa llegir” em sembla una bona màxima.

        Respon
  7. Ivan

    M’afegeixo al llegeix i deixa llegir. El contrari és una concepció exclusivista de la Cultura, o una visió limitada de l’entreteniment i, francament, què hi ha de bo en limitar-se?

    Salutacions.

    Respon
  8. Laura

    Em fa gràcia això dels anti…n’hi ha tants! Però digue-li tonto, que només li deu passar amb els llibres. Moooolta gent menja pernil, pà amb tomàquet, vi o xocolata: també n’ha deixat de menjar, per no ser com la majoria…Ai, senyor…

    Respon

Respon a allau Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *