Sala de lectura, 105: La zona, de Serguei Dovlàtov

[Per causes alienes a la meva voluntat i més aviat relacionades amb la malaptesa de què som capaços a vegades, aquest apunt s’havia publicat incomplet]

Al tren, començo a escriure unes línies sobre La zona, de Serguei Dovlàtov, però de seguida ho deixo córrer: no m’agrada què dic. Les rellegeixo uns dies més tard i em dic que tenia raó de deixar-ho córrer: hi faig una comparació que no ve a tomb, amb una novel·la amb la qual comparteix ben poc, per no dir res.

A La zona s’hi barregen la narrativa amb el gènere epistolar, la ficció amb l’autobiografia. A través d’una sèrie de narracions, cadascuna independents, el protagonista ens explica la seva experiència com a vigilant en un gulag per mitjà d’anècdotes relacionades amb diferents personatges i moments que formen un retrat no només de la dura i absurda vida dels camps de treball estalinistes, sinó també de la fragilitat de l’home i de la facilitat amb què pot arribar a deshumanitzar-se. El narrador, en tant que vigilant, està en una posició de poder: però després de llegir el llibre ens adonem que és un presoner més, capaç d’arribar al mateix nivell d’abjecció o de noblesa que qualsevol dels presoners del camp (delinqüents barrejats amb dissidents, presoners polítics, intel·lectuals contraris al règim, etc.).

L’home per a l’home és… com podia expressar-ho de la millor manera: una tabula rasa. Per dir-ho d’una altra manera: qualsevol cosa. Depèn de la concomitància de circumstàncies.

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendeixin al bé… [p. 112]

Entre narració i narració hi ha intercalada una carta de l’escriptor al seu editor, cartes en les quals no només reflexiona sobre l’escriptura i el paper de l’escriptor, sinó que també ens explica les aventures (i desventures) per les quals ha passat la narració: treta de Rússia clandestinament, a trossets microfilmats, cal anar-la reconstruint a partir de fragments que li van arribant i de la memòria.

El relat es construeix amb la combinació de narracions i cartes, ja que aquestes serveixen tan de contrapunt com d’aclariment a les idees que l’escriptor vol transmetre a la narració.

Lectura divertida a estones, per obra i gràcia d’algunes de les absurdes anècdotes del camp que explica, però també angoixant i desassossegadora, en veure els nivells de baixesa a què pot arribar l’home enfrontat a la lluita per la supervivència. I també pel fet que es tracta d’un relat basat en la realitat, ja que l’autor havia fet el servei militar com a vigilant d’un camp de presoners.

El llibre:

2 pensaments a “Sala de lectura, 105: La zona, de Serguei Dovlàtov

  1. El Llibreter

    Em va impressionar sobretot la manera com s’estableixen les relacions de poder, la relació entre l’individu —presoner o vigilant— i les lleis més o menys explícites que mantenen un equilibri que en qualsevol moment pot explotar. La reflexió sobre el llenguatge del camp, o la mena d’històries amb què fantasiegen els presoners, són símptomes d’aquesta teranyina de relacions de poder.

    Salutacions cordials.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *