L’ària del diumenge: «Ah, je ris, de me voir si belle» (Bianca Castafiore)

Un Que Passava: Pst, pst, tu! Ei, tu! No facis l’orni que t’estic veient a l’altra banda de la pantalla…

El Que Mou Els Fils (aka Ferran): Qui? Jo?

UQP: No, Cleòpatra ressuscitada, si et sembla. Esclar que et parlo a tu!

EQMEF: I bé, què vols? T’escolto.

UQP: M’escoltaràs i em sentiràs, i tant. Que et sembla bonic això? Tenir-me abandonat i tenir abandonats els teus lectors?

EQMEF: És que…

UQP: És que, és que… Només saps dir això o què: és que tinc poc temps, és que no estic inspirat, és que naps, és que cols… I un be negre, home! Almenys podries continuar les seccions fixes, que tampoc no et costa tant… no hi has de pensar gaire.

EQMEF: Què insinues?

UQP: No res, no res. Que estem tots desficiosos per llegir una altra de les teves perles de saber immarcessible i incommensurable…

EQMEF: Poca conyeta que t’esborro. Que la ironia encara l’entenc, tu.

UQP: Més que ironia era sarcasme. Però en fi, deixem-ho que encara em tocarà el rebre. Què, escriuràs alguna cosa avui?

EQMEF: Cony, no ens passéssim! Que avui és diumenge i és dia de descans!

UQP: Dia de descans, diu. Que no n’has tingut prou, de descans, des de divendres? Au, coi de mandrós, posa’t les piles. A més, vas ser tu qui em va obligar a treballar els diumenges, amb aquest coi d’àries del diumenge que et vas empescar.

EQMEF: Ostres, l’ària del diumenge!

UQP: Ostres, l’ària del diumenge! A vegades em pregunto què faries sense mi.

EQMEF: Els diumenges descansar, t’ho asseguro. I ara calla. Benvolguts amics, arriba diumenge i toca l’ària del diumenge.

UQP: No serà la de dissabte, dic jo.

EQMEF: (Tu, millor que callis). I avui, un que podem recordar cada dia quan ens rentem la cara per tenir un bon dia…

UQP: Segons qui, no amb això tindria un bon dia.

EQMEF: No li feu cas. Del Faust de Gounod, l’ària de les joies: «Ah, je ris, de me voir si belle». Cantada per l’única, la insuperable, la inabastable… Bianca Castafiore!

http://www.youtube.com/watch?v=S7l9FL-SD1o

(vídeo pujat per richardmarseille).

La veu és la d’una altra «artista», Florence Foster Jenkins, una soprano totalment mancada per de facultats per cantar però que es va entestar a convertir-se en una cantant d’òpera reconeguda.

(EQMEF fa una figa a UQP i es retira fent-li llengotes. UQP, vermell de ràbia, torna a amagar-se rere la pantalla posant-se uns taps a les orelles).

Actualització 01.04.2010: el vídeo ja no està disponible a Youtube.

10 pensaments a “L’ària del diumenge: «Ah, je ris, de me voir si belle» (Bianca Castafiore)

  1. mina.

    D’això… tu has fet com jo: has vist l’Ignasi Guardans a l’últim full de El País d’avui (qui em manava fixar-me en aquest diari, precisament?) i se te n’ha anat la pinça, com a mi. Benvingut al club.

    Respon
      1. Ferran - Un que passava

        I els haurem de demostrar que tot el que tenim instal·lat als ordinadors té la seva llicència i que no fem ús indegut de cap material, etc. Aix! O potser no, qui sap, que a l’adolescència es tornen rebels…

        Respon
    1. Ferran - Un que passava

      Gràcies a aquest Richard Marseille en tot cas, Anna. La veritat és que m’ha fet gràcia. N’hi ha un altre amb la veu de la Callas, però se suposa que la Castafiore no cantava precisament com la Callas, encara que sembla que Hergè si hauria inspirat per crear el personatge…

      Respon
  2. lola

    L’única semblança que -espero- guardo amb el Guardans és l’amor incondicional al Tintin, i a la Castafiore; tot i que el meu preferit és el capità Hadock.
    M’ho he passat molt bé amb aquesta ària del diumenge-

    Respon
  3. Ferran

    Hahahaha. Què divertit! No coneixia el fenómen musical d’aquesta dona: segurament era una bomba. i, a més, cantant en anglès! Impagable!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *