Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner

O, com se n’ha dit tota la vida, «els mestres cantaires de núremberg». O, aiaiai que patirem. O, menys vuit, ja que hi som…

Acte tercer, escena cinquena

Acte tercer, escena cinquena*

Dilluns, dilluns tocava Wagner. Havia escoltat a casa l’enregistrament de 1970 amb direcció de Herbert von Karajan amb Theo Adam, Geraint Evans, René Kollo i Helen Donath, i m’havia semblat que era un Wagner una mica diferent als que havia escoltat o vist fins ara; fins i tot hi anava amb ganes: el preludi (cosa ben normal, d’altra banda) i alguns fragments dels dos primers actes m’havien agradat força. L’únic que fa una mica de recança és la durada: cinc hores i mitja «aproximades» segons el web del Liceu, que són en realitat sis hores de teatre, amb un mega-acte de dues hores al final… i això es nota: teatre gairebé ple al començament, i gairebé només la meitat del públic inicial al tercer acte, amb força gent fent una dormideta. Potser la direcció del Liceu s’hauria de replantejar una altra vegada l’hora d’inicia dels Wagners i altres òperes llargues, i deixar sortir el públic a les 12 h en lloc de fer-ho a la 1 h.

Però anem al que toca: Die Meistersinger von Nürnberg de dilluns, amb Véronique Gens (Eva), Stella Grigorian (Magdalene), Albert Dohmen (Hans Sachs), Reinhard Hagen (Veit Pogner), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther von Stolzing) i Norbert Ernst (David). No esmento la resta no perquè no tinguin gaire presència a l’escenari ni perquè no m’agradessin, sinó perquè no acabaríem i prefereixo centrar-me en els personatges principals. Que recordi —memòria de blog—, d’aquests ja havia escoltat Véronique Gens (a La clemenza di Titto), que dilluns em va agradar molt, i això que em va semblar que té una veu més fosca que el que el personatge sembla demanar; Albert Dohmen, de qui em vaig tornar a emportar una molt bona impressió, com a Elektra, i Bo Skovhus, a qui ja he vist tres vegades pel cap baix i que fa molt bé el paper de Sixtus Beckmesser. De la resta, em va agradar molt Norbert Ernst, en el paper omnipresent del perepunyetes de David, l’aprenent de sabater de Hans Sachs, i també Reinhard Hagen. Deixo per al final Robert Dean Smith; que em va agradar molt, tot i que em va semblar que tenia una veu una mica curta; segurament devia ser cosa de l’efecte de la música, potent malgrat que l’orquestra no era gaire gran, ja que Smith té uns quants Wagners a l’espatlla. El cor, com ja és habitual al Liceu, impressionant.

En resum, que tot i el cansament, vaig sortir del Liceu com aquell personatge de Viqui el víquing: «en-tu-sias-mat», però sense saltironet. Fent abstracció, això sí, d’una escenografia que, sense ser lletja i tenint prou relació amb el que es veu a escena, no em va semblar pas res de l’altre món (i això que em va fer l’efecte que, tècnicament, deu ser cosa complicada de manegar), i d’alguns moviments a escena que resolts com estan resolts no acaben de funcionar: Sachs descobreix l’intent de fuga d’Eva i Walther, però dilluns no ho vaig veure per enlloc. L’aldarull al final del segon acte també em va semblar una mica caòtica, però ja és això, suposo. En canvi, la missa del començament, la prova de cant i el concurs em van semblar molt eficaços i ben coreografiats. I paro, que a petits detalls que vaig recordant no acabaré mai; només queda afegir uns quants enllaços d’altres blogaires que n’han parlat:

*En la mudança de web, el Gran Teatre del Liceu ha perdut els crèdits de les imates, o estan tan amagats que, per ara, no els he trobats. Així que no els poso, tot i que els drets són del Liceu i del fotògraf, el nom del qual no estaria malament que constés en algun lloc…

8 pensaments a “Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner

  1. Ferran

    Doncs a mi l’escenografia em va semblar prou eficaç, encara que estic amb tu que l’aldarull del final del segon acte pot ser una mica exagerat. Em va semblar especialment il·lustrativa la inversió del escenari entre el primer i el segon acte per a diferenciar el món dels jutges, del món del poble.
    Jo havia vist l’escenografia classicorra de Mestres Cabanes (fa vint anys, al menys) i aquesta em sembla molt més suggerent.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      Potser és que ja he vist tantes escenografies blanques que no hi paro esment, Ferran. Almenys, no em va semblar lletja, que ja és alguna cosa. Veus, a mi m’agradaria veure la del Mestres Cabanes, ni que fos per variar una mica de tanta modernor com hi ha darrerament a l’escenari del Liceu…

      Respon
  2. AlbertU

    Després de veure-la la nit passada, estic fent una campanya gamberra amb l’únic propòsit de constatar que Wagner va escriure òperes més ben acabades (i començades) que aquesta.

    Respon
  3. Francesc

    Estic d’acord amb l’Albert. Wagner va escriure operes molt més vent acabades.
    Fins el passat dia 8 el “Mestres” era una opera que no m’havia agradat mai. El dia 8 vaig canviar de parer. Vaig seguir la partitura del primer y segon acte però al tercer ja no la vaig poder llegir tot i que vaig gaudir de la representació.
    El problema dels “Mestres” es que el tercer acte és massa llarg. El primer dura uns 80 minuts, el segon 60, i el tercer uns 126. Aquesta diferència de temps entre el 2 i 3 acte és el que fa mermar el resultat final. Si els temps dels tres actes fos de 90 minuts cada unt el resultat seria molt diferent. O si el segon dures 2hores i el tercer 1 també el resultat seria molt més satisfactori. Mireu que els temps de durada es pràcticament el mateix.
    Una altre cosa que trobo desencertada es el pamflet final que fa de la poètica alemanya.
    Amb recorda el final del “Gran Dictador” d’en Charlot que tot i les circumstàncies en que es va filmar la pel•lícula el final es massa pro americà.
    En quant al muntatge tot i ser minimalista el vaig trobar agradable i molt encertat eixís com la direcció del Weigle fent tocar a l’orquestra sense tapar als cantants i fen-nos gaudir dels matisos de música de wagner alliberada del ferro carregós (Excessiu so del metall). Les últimes posades en escena de Wagner per Weigle es caracteritzen per tocar més fluix i poder apreciar els matisos que d’altre manera no es poden sentir.
    Crec que si escoltéssim les operes de Wagner amb una orquestra de “cambra” (uns 60 musics) amb tots els metalls reduïts però posant les trompes en sib mib fa etc per poder sentir tots els colors de la música. Tindríem veritables sorpreses. Tot això se’m va ocórrer després de sentir a l’Uri Kein amb un grup de 9 músics tocant peces de Wagner a la Plaça de sant Marc a Venècia. Si aconseguiu el disc veureu com gaudireu d’un altre Wagner, un Wagner molt més intim.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *