Chaleur humaine

Massa llarg per al Twitter, acaba aquí un comentari descobert a La clau mentre hi tafanejava (i mai millor dit, ja que hi he arribat per mitjà de La tafanera) sobre Facebook i els amics:

Moi, mes amis et amies, je leur serre la main ou je les embrasse. Je n’ai jamais trouvé de chaleur humaine sur les touches de mon clavier.*

L’escriu un (o una tal) tal Vianney de Cotlliure a l’article «Facebook permet de tenir més de 5000 amics i revoluciona la Comunicació» (6 de mar’de 2009).

*Jo, els meus amics i amigues, els dono la mà o els abraço. No he trobat mai escalfor humana a les tecles del meu teclat.

10 pensaments a “Chaleur humaine

  1. gamoia

    Doncs jo dec tenir molta sort perquè Déu n’hi do de l’escalfor humana que he arribat a trobar a la xarxa. La frase em recorda els comentaris sobre la fredor de llegir en pantalla enlloc d’ensumar la tinta del paper.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      Jo crec que es tracta més del concepte d’amistat, Gamoia, que d’una altra cosa, encara que sigui un concepte d’amistat clàssic (romàntic?). Com deies al Twitter, potser en entorns com aquests caldria parlar de contactes, no d’amics. És com allò tan vell dels “amics, coneguts i saludats”. Malgrat que a la xarxa hi poguem tenir amics (dels del món real) i fer-hi amics (amistat que es reforça -o no, d’acord- amb el coneixement al món real), no crec que les persones que només coneixem per mitjà de la xarxa siguin “amics” segons aquest concepte clàssic. Dius que la realitat també devalua el concepte d’amistat, i hi estic d’acord: m’has recordat un personatge d’una novel·la de Terenci Moix que sempre parla de les seves vuitanta millors amigues; com si fossin els cinc mil dels facebook, ningú no té vuitanta “millors” amics.

      Noves realitats porten noves formes de relació, el que cal veure és si realment els noms antics ens són útils per descriure-les o cal trobar nous termes que s’hi ajustin.

      Respon
  2. allau

    Si ens posem així, no podríem salvar ni els blocs i hauríem de traslladar la tertúlia al bar de la cantonada.

    M’ha recordat aquella portada de El Jueves, on un paio deia que tenia 3.500 amics a Facebook, però que a l’hora de pidolar una cigarreta no li servien de res 🙂

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      Per aquí entenc que va el comentari, Albert, i la portada de El Jueves no s’equivocava gaire.

      Quant a la tertúlia, em sembla que la conversa no és igual al món virtual que al món real. Al real, tindríem tota una sèrie de pistes visuals, auditives, fins i tot tàctils que donarien un sentit diferent a la conversa, cosa difícil al món virtual.

      Respon
      1. gamoia

        Parlant de tertúlies, a vosaltres no us passa que a la xarxa us és més fàcil mantenir converses centrades i argumentades que no pas en el dia a dia o al voltant d’una taula?
        Jo identifico a la xarxa l’efecte “llarga cua” en el fet de posar-me en contacte amb persones que tenen interessos similars o complementaris als meus, amb qui puc parlar de temes que ni als familiars ni als amics, i amb prou feines als companys, interessen gens ni mica. En aquest sentit la xarxa em proporciona una dimensió social inesperada i molt satisfactòria.

        Respon
  3. morenita

    El que és obvi és que no sempre es pot ser a tot arreu a tothora. Però qui no ha sabut saltar, quan ha calgut, de la xarxa al món físic i viceversa?

    Molt tímid ha de ser qui escriu només amb el teclat.

    Respon
  4. AlbertU

    Gamoia, hi estic totalment d’acord. Això passa en part perquè podem escollir en quines converses volem intervenir i, si no badem boca, ningú sabrà si hi érem o no. A la vida real, si estàs amb altres persones, no pots marcar el tema de conversa, cadascú fa les disgressions que li venen de gust, i si calles et prenen per associal. A més, aquí ningú no et pot interrompre (però sí censurar-te).

    Ferran, tornant a la cita inicial, no m’agrada, perquè denota una visió simplista i conservadora de tot plegat. És evident que en converses com aquesta també hi ha escalfor humana.

    Respon
  5. Ferran - Un que passava

    Estic d’acord amb vosaltres. Aquí no només pots triar en quines converses intervenir, com diu l’Albert, sinó també com intervenir-hi: en una tertúlia real hi ha la pressió de la immediatesa, no pots esperar mitja hora per pensar què dius, i en una de virtual com aquesta, pots aturar-te, pensar en el que has llegit i en què n’opines, pensar la resposta i escriure-la. En aquest sentit, és un mica fred, almenys jo l’hi trobo.

    Tens raó, Albert, el comentari és simplista i, com deia més amunt, em sembla que respon a una concepció determinada de l’amistat. Hi pot haver escalfor humana en una conversa com aquesta (que n’hi ha), es poden fer amics a la xarxa (jo n’he fet, i la Gamoia i jo ens hem conegut a la xarxa i després al món real), i es pot arribar a sentir una certa proximitat amb persones que no coneixes de res.

    Respon
  6. wimsey

    El meu cas és curiós, perquè em moc per la blogosfera catalana però resideixo al nord d’Europa, i per tant m’és impossible conèixer la gent en viu.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *