Sala de lectura, 95: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury

De tant en tant apareix en fòrums especialitzats i en mitjans no especialitzats també la pregunta si la ciència ficció continua tenint sentit, si no ha estat superada per la realitat. Obres com aquesta sembla que responguin rotundament la pregunta amb un no clar i fort: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, en la meva humil opinió, continua mantenint la vigència i la força que podia haver tingut com a distopia futurista quan es va publicar.

L’argument, aparentment senzill, és el descobriment de Guy Montag, un dels bombers encarregats de cremar els llibres que encara queden a les poques cases que no estan dominades per les omnipresents pantalles de televisió, que potser allò que fa està equivocat, que potser aquella felicitat fictícia basada en no pensar en què viuen no és l’autèntica felicitat. Els pocs que intenten sortir dels límits imposats pel govern i per la massa, són controlats, perseguits i, quan arriba el moment, eliminats. Però Guy comença a dubtar de tot el dia que coneix Clarisse, una noia esbojarrada i considerada antisocial, la primera que li diu que, en el passat, els bombers no encenien focs, els apagaven. Montag ja havia començat a robar llibres d’amagat de les cases que anaven a cremar, però mai no s’havia plantejat el seu paper fins a conèixer Clarisse.

—Vull dir antigament, abans que les cases fossin a prova de flames… —de cop semblava com si una veu molt més jove parlés a través d’ell. Va obrir la boca i la Clarisse McLellan preguntà—: ¿Els bombers no prevenien el foc, en comptes de mantenir-lo i alimentar-lo? [p. 55]

La societat en què viu Montag és una societat tornada estúpida per la televisió, on qualsevol forma de pensament i de creació s’ha eliminat i es persegueix ferotgement. El llibre, no tant com a objecte sinó pel que transmet, és un perill per al poder: fa que la gent pensi, que tinguin idees estranyes, que es preguntin per què les coses són com són i no  són d’una altra manera.

—Una darrera cosa —va dir en Beatty—. Tot bomber té, com a mínim un cop al llarg de la seva carrera, una mena de coïssor. «¿Què diuen els llibres?», es pregunta. I quines ganes es té de gratar aquesta coïssor, ¿oi? Però, Montag, pots ben creure’m, jo he hagut de llegir alguns llibres quan era jove, per saber què duia entre mans: ¡els llibres no diuen res! No res que puguis ensenyar o coses en què creure. Si són de ficció, parlen de gent que no existeix, fantasies de la imaginació. I, si no ho són, encara és pitjor; un professor dient-li ximple a un altre, un filòsof xisclant contra un altre. Tots corrent per tot arreu, apagant les estrelles i extingint el sol. Acabes ben perdut. [p. 93]

Malgrat la pressió del seu superior i de la seva muller, Montag sucumbeix i es descobreix: es converteix així en un perill per al sistema i, com a tal, ha de ser eliminat. Però Montag aconsegueix l’ajuda d’un dels pocs resistents que resten a la ciutat, que l’ajuda a fugir als boscos més enllà de la ciutat, on Montag es reuneix amb una colla de persones que també han desafiat el poder i han fugit: persones que han memoritzat cadascuna un llibre, un fragment d’un llibre, amb l’esperança que arribarà el dia que podran tornar-los a escriure i que seran útils a la societat.

Aquesta novel·la, que es pot llegir en una tarda, és una crítica a la censura i al poder, a l’estupidesa de la societat provocada per uns mitjans de comunicació de masses cada vegada més banals, i l’abandó dels ciutadans de la seva responsabilitat d’oposar-se als abusos dels governants. I és, també, un cant a la importància de la literatura, de la llibertat de pensar per un mateix (fins i tot corrent el risc d’equivocar-se) i de la imaginació, que és una forma de llibertat.

I el missatge manté tota la seva vigència, en una època, la nostra, en què encara hi ha llistes de llibres prohibits; en què determinats programes de televisió han abdicat de qualsevol consideració moral a l’hora de tractar els temes més delicats i d’altres ha apostat per l’entronització de l’estupidesa i de la droperia com a models de comportament que porten a l’èxit; en què la censura encara campa i la llibertat d’expressió està amenaçada a molts països o es coarta a cop de talonari; on el ritme de vida accelerat que es porta a molts llocs no deixa ni temps de pensar en un mateix.

—Hi ha moltes hores que no treballem, sí; però ¿i temps per pensar? Si no estàs conduint a cent cinquanta per hora, a una velocitat que no et deixa pensar en altra cosa que el perill, llavors jugues a alguna cosa o t’estàs assegut en una sala on no pots discutir amb el televisor de quatre parets. ¿Per què? Perquè el televisor és «real». És immediat, té dimensió. Et diu què has de pensar i et bombardeja fins a ficar-t’ho a dins. Ha de tenir raó. Sembla tan raonable. Se t’endú tan de pressa cap a les seves conclusions que la teva ment no té temps de protestar: «¡Quina animalada!». [p. 121]

M’he posat una mica apocalíptic, potser. Per sort, la nostra societat encara no ha arribat als extrems de la que descriu Bradbury a Fahrenheit 451, en què viu immers Montag. Però hi ha esperança: per nosaltres per evitar arribar a això, i per Montag i la resta d’habitants d’aquest món futur seu: l’esperança del fènix, però, renéixer d’entre les flames que ho hauran consumit tot.

I algun dia, o algun any, quan la guerra s’acabi, els llibres podran ser escrits una altra vegada, la gent serà cridada, d’un en un, per recitar el que sap i ho tornarem a imprimir fins que no arribi una altra edat obscura i potser haguem de repetir tot aquest maleït procés. Però això és el que l’home té de meravellós: mai no es descoratja o s’enutja prou per no tornar a fer el que està fent, perquè sap molt bé que allò que fa és important i s’ho val. [p. 215-216]

Si l’heu llegida, feu-ho. Que no us espanti o us faci enrere l’etiqueta de ciència ficció, ni els cinquanta-quatre anys que fa que es va publicar. I si ha l’heu llegida, rellegiu-la: potser descobrireu amb sorpresa, com jo he fet, que és d’aquelles novel·les que es llegeixin les vegades que es llegeixin no perden força ni capacitat de sorprendre una altra vegada.

PD. Les paraules subratllades a les citacions estan en cursiva a l’original. Com que aquí tota la citació és en cursiva, he optat pel subratllat per destacar-les.

El llibre:

  • Ray Bradbury. Fahrenheit 451. Tr. Jaume Subirana. Barcelona: Edhasa, 1993. 231 p. ISBN 84-350-3364-3.

16 pensaments a “Sala de lectura, 95: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury

  1. Anna

    A mi la lectura d’aquest llibre em va deixar ben tocada (tot i saber l’argument i què passava…)
    També és molt recomanable el visionat de la pel•lícula de François Truffaut. Un bon exemple de com fer una adaptació cinematogràfica respectant l’esperit de l’obra original.

    Respon
  2. Mireia

    Al llibre el vaig llegir d’adolescent i em va impactar bastant, és un gran llibre. La pel·lícula també la vaig trobar una mica lenta. Però potser és un problema meu, no acostumen a agradar-me les quan he llegit el llibre abans

    Respon
  3. La intransigent

    Estic amb l’Anna, la peli és una obra mestra. Tant bona com el llibre.

    Jo diria que amb el pas dels anys els antics llibres de cinència ficció cada vegada són més vigents. Ja ho va dir algú que la realitat a vegades supera la ficció, encara que s’hagin d’esperar 50 anys.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      En canvi hi ha qui pensa que precisament com que la realitat ha superat qualsevol previsió feta abans, en llibres de ciència ficció o no, la ciència ficció ha perdut importància. Però em sembla, La Intransigent, que com que el futur no està escrit, encara hi ha molt lloc per a l’especulació.

      Respon
  4. Ferran

    Molts cops m’he preguntat el perquè de les utopies (o distopies, com els dius tu) del segle XX, si totes son tan negatives. Recordem Aldous Huxley i el seu Món feliç o Zamiatin i el seu Nosaltres.
    Eren premonitoris tots aquests paios?

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      En diuen, Ferran, en diuen: distopia es va encunyar com a antònim d’utopia. Com que no he llegit els senyors que anomenes, no els puc recordar, però els apuntaré a la llista de coses que faran l’Un que passava una mica menys totxo 😉 Suposo que que les utopies es van anar fent més negatives a mesura que s’anava descobrint la nostra capacitat d’autodestrucció i de fer mal al proïsme: quin lloc podien tenir utopies de mons feliços després de l’Holocaust, per exemple? Es creia que l’ésser humà no podria arribar més avall, i quants genocidis no hem tingut, des de llavors?

      Respon
  5. Manel

    Ferran,

    És veritat que aquest és un llibre pel qual no han passat els anys, i que té un missatge que crec que avui en dia encara és més ajustat que quan el varen escriure, i això que no vull ser alarmista!

    Però la ciència-ficció de veritat, la bona, és atemporal: sota la disfressa de la tecnología o de la ciència plana sempre un fons de filosofía, de problemes morals o de situacions que són comunes a tots els temps: la ètica, la preocupació per la cultura o el futur de les societats, la influència de la ciència i la tecnología en l’individu i vice-versa…

    Llegeix-te 1984 i Un món feliç i, perquè, no i en una línia similar: El planeta dels simis, el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo o l’informe de la minoría, de Philip K. Dick.

    Respon
    1. Ferran - Un que passava

      El problema és que per molta gent (que suposo que no llegeix gaire ciència ficció o associa ciència ficció a pel·lícules com La guerra de les galàxies) la ciència ficció és un gènere menor que parla d’homenets verds i viatges interestel·lars, quan això només és una part de la ciència ficció.

      Vaig apuntant recomanacions (com més llegeixo més m’adono que tot el que no he llegit… qui ho va dir això?)… Dick? Tinc un trauma amb aquest home, Manel, però ho intentaré. 😉

      I parlant de distopies, faig una recomanació: Els deposseïts, d’Ursula K. Le Guin.

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *