El que ens empeny a no parlar-ne

Que algú n’hagi parlat abans. No creure’ns capaços d’aportar-hi res de nou. Pensar que no en sabem prou per parlar-ne. Que el tema ja sigui molt conegut, o molt vell. No saber què dir sobre allò. No voler posar-nos en evidència. Voler evitar que algú arribi a pensar que ens hi estem referint —sigui veritat o no. La prudència, la vergonya, la falsa modèstia o la modèstia a seques. Saber que no serem capaços d’evitar els estirabots. Que ens faci sortir de polleguera. Que no ens interessi gens ni mica. Que ens ultrapassi. Que ens aclapari.

El dinar de dijous, solitari i ràpid d’habitud, es converteix en una llarga conversa, interessant i animada, gràcies a una companyia molt agradable. Del que ens és comú passem al que no ens n’és tant, però els blogs —el seu, el meu, els que llegim— entren a la conversa i en surten, inevitablement, sense forçar-ne la presència. I un interrogant: per què a vegades no parlem de determinats temes. I ja acabat el dinar i després d’haver-nos separat, a la seva explicació vaig afegint altres raons per les quals, a vegades, no he parlat al blog d’alguns temes, n’he esborrat apunts o no hi he publicat els que havia escrit.

No he descobert la sopa d’all, però era l’excusa perfecta per parlar d’unes quantes coses sense gairebé ni esmentar-les. I d’escriure alguna cosa, que sembla que aquesta setmana les tecles se’m resisteixen una mica i al final se m’ajuntaran els diumenges.

5 pensaments a “El que ens empeny a no parlar-ne

  1. El Llibreter

    En el meu cas, l’important és no tenir pressa. No cal parlar de tot o de les coses que creus que creuen que cal se’n parli; si apareix el pretext per parlar d’alguna detall, endavant, però si en una setmana o deu dies o més no apareix cap pretext per escriure, tampoc no passa res.

    Salutacions cordials.

    Respon
  2. Albert

    Ferran, crec que entenc el que vols dir (i potser endevino quin fet concret l’ha motivat); de totes maneres, encara que tothom hagi dit la seva i no et vegis amb cor de dir-ne res de nou, sempre pots escriure una nota testimonial d’impotència o un enllaç amb una pàgina que reflecteixi el teu pensament. Si alguna cosa t’angunieja, és important no callar.

    Respon
  3. Ferran - Un que passava

    No em prenc pas com una obligació escriure cada dia, Llibreter, però sí, almenys, dos o tres cops per setmana. Però la conversa em va fer pensar, això és tot (i per mi qualsevol excusa és bona per escriure quatre línies al blog quan no acabes de trobar la inspiració). 😉

    En aquests moments no m’angunieja res, Albert, més aviat m’he de fer una mica el “locu” amb alguns temes. Sí que hi ha coses de les que no parlo al blog, potser aquesta en què penses, si és la que crec, n’és una, però no és per cap de les raons de dalt.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *