Nits d’Òpera, 58: L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi

Llarga i lenta. Si mai em convidessin a una coronació, cosa que no crec que passi, espero que no sigui tan llarga i tan lenta com aquesta incoronazione di Poppea monteverdiana. A més, com més hi penso, menys moments —musicals— destacables en recordo, malgrat que en general tots els intèrprets van cantar molt bé: el duel de Fortuna (Marisa Martins) i Virtut (Judith van Wanroij) al començament; força intervencions de Poppea (Miah Persson) i de Drusilla (Ruth Rosique); alguna d’Ottavia (Maite Beaumont), sobretot l’adéu a Roma del darrer acte; a part de les Sèneca (Franz-Josef Selig), les de Valetto (William Berger) i, sobretot, les dels personatges que interpretava Dominique Visse (Arnalta, la dida d’Ottavia i un dels familiars de Sèneca). Pel que fa a Sarah Connolly (Nerone), fora del tercer acte no em va cridar l’atenció en cap moment i Jordi Domènech (Ottone) em va semblar molt monòton, cantant igual quan expressava el seu amor per Poppea que quan enganyava Drusilla. Tot i això va valer la pena aguantar fins al final i poder escoltar el duet final de Poppea i Nerone, Pur ti miro, pur ti godo, un dels duets més bells que he sentit i que Connolly i Persson van cantar amb una subtilesa i una delicadesa que semblava gairebé impròpia dels dos personatges que representaven.

Fora d’això, una escenografia sense gaire interès, a la que només donaven una mica de color les aparicions de Dominique Visse, que no només feia el que volia a l’escenari, sinó també amb la seva veu; a més d’unes deïtats que semblaven drag queens en decadència (la Virtut embarassada, a més, tenia un punt irònic), amb un toc xaró força notable, i alguna pseudobieitada en alguna escena que només provocava el lleuger avorriment del dejà vu repetit massa vegades.

Potser sí que, com va dir-me en Ferran en acabar la funció, no estem acostumats a aquesta mena d’òperes; però potser també es podrien plantejar, amb títols amb què pot costar atraure el públic (era la tercera funció i només hi havia la meitat del teatre ocupat, més o menys), optar per muntatges una mica més vistosos. La lectura irònica i fins i tot grotesca del text, podria haver-se exagerat una mica més, no limitant-la només a un Visse transvestit i a unes deïtats amb sabates de plataforma.

Almenys no em vaig avorrir, que ja és molt.

13 pensaments a “Nits d’Òpera, 58: L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi

  1. AlbertU

    Entre la confessió gairebé universal d’avorriment que es troba a ‘In fernem Land’ i la tebior de la teva crítica, aniré a veure-la amb tanta aprensió que és possible que m’agradi i tot.

    Respon
  2. Ferran

    Està clar que no és la mena d’òpera a la que estem acostumats. A mi m’agradaria saber com es representava aixó en el segle XVII. Potser es feia en teatres on la gent anava bebent vi i xerrant amb el veí; i l’espectacle només era una remor de fons. Així no s’hi val!
    Em fa l’efecte que la parquedat acùstica de l’orquestra (la majoria del temps només les tiorbes acompanyàven la veu) també hi te molt a veure.
    En fi, a mi em passa una mica com al AlbertU: com que ja havia llegit el In fernem land ja hi anava amb certa aprensió.
    De totes maneres, tinc un amic que és professor de musicologia, que em diu que sense Monteverdi potser la mùsica no hagués estat el que és. O sigui, que com a mínim em fet una mica de cultureta.

    Respon
  3. OLYMPIA

    És un pel llarga però, pel que a mi fa, el so de les veus s’ho valia tot. Ja he deixat escrit en un altra blog que mentre el primer acte es copsa massa el recitatiu, el segon i el tercer creiexen en musicalitat.
    Els intèrprets em varen agradar tots: La Connolly és una mezzo molt distingida i la Parssons té una veu angèlica i sembla la Grace Kelly, sobretot a l’escena de la coronació.
    Potser no és una òpera per veure sovint però s’ha de comptar amb ella ja que prefigura l’òpera que anirà venint en els segles següents.
    En Dominique Visse, sempre sobreactuant, però, amb quina traça i quin domini del cant! També em varen agradar en Domènech, la Beaumont i el baix i l’acabada de crear, Orquestra Barroca del Liceu.
    Res, Ferran, que, excepte la forçada decoració o, no sé si dir-ne, atmosfera escènica, em va agradar força l’espectacle i en vaig sortir contenta.
    Salutacions!

    Respon
  4. llibreter@hotmail.com

    Veig que em toca dissentir: vaig assistir a l’assaig general i no em va semblar ni llarga ni lenta. Potser perquè el to d’una bona interpretació de música antiga el donen els recitatius i els d’aquesta versió em semblen molt ben dirigits, amb tot de matisacions. Poppea em va deixar meravellat. Dominique Visse estava molt bé en el seu paper, les seves interpretacions de música sacra solen ser lamentables, però a la funció de diumenge només va espatllar la cançó de bressol, una cançó que demana contenció i senzillesa, coses que ell desconeix.

    És veritat que l’orquestra —perfecta— no omple el Liceu, però com que estava ben a prop, no em importar.

    Salutacions cordials.

    Respon
  5. Ferran - Un que passava

    Moltes gràcies, Jaume, i benvingut!

    Albert, no em facis cas! Que ja se sap que sobre gustos, cadascú hi diu la seva.

    Això sí, Ferran, i la cultureta mai sobra. Suposo que n’esperava més perquè els fragments que recordo de l’Orfeu eren més brillants. Potser la parquedat de l’orquestra, com diu, hi va tenir força a veure.

    Contra les veus no hi tinc res a dir, Olympia, excepte el que ja vaig dir sobre la Connolly i el Domènech.

    Ja veig que l’he de tornar a escoltar, Llibreter, ni em vaig adonar que hi havia una cançó de bressol! Com que demà la retransmeten per la ràdio, intentaré escoltar-la amb el text al davant.

    Respon
  6. AlbertU

    Ferran, n’he sortit quasi entusiasmat, o sigui que revisa els teus prejudicis. L’obra en si (ara prescindeixo de la posta en escena) és gairebé tan moderna com Wozzek. Si voleu òpera, comenceu a respectar el llibret, no tot pot ser “Simon Boccagrossa”.

    Respon
  7. Ferran - Un que passava

    Pots ser tan “gamberro” com vulguis, Albert, que ja t’esborraré els missatges si no em semblen adients :-p Els meus prejudicis els reviso periòdicament: el problema és que creia que trobaria en L’incoronazione una cosa semblant a l’Orfeu monteverdià que tenia en ment, i no era la mateixa cosa, evidentment. Ara… Wozzek? No em posis Wozzek com a exemple, que acabarem malament: llegeix-te això Wozzek. (He de dir que de llavors ençà l’he escoltada un parell de vegades més i encara no li trobo el què). 😉

    Respon
  8. Francesc

    Feia un temps que no entrava al bloc per diversos motius, principalment manca de temps.
    L’opera barroca és sempre emocionant , però com la música contemporània s’ha d’escoltar amb certa freqüència, un cop cada dia almenys com el plàtans de canàries, sense exagerar.
    Aquesta Popea és sens dubte el millor que s’ha fet en el que portem de temporada i mira que el Simon va ser interesantíssim, Era el tercer muntatge que he vist al Liceu d’aquesta preciosa òpera de Verdi.
    Escoltar l’opera barroca comporta entrar en un altre tipus de llenguatge musical que ens queda molt llunyà , ja que som hereus de l’òpera romàntica, es una altra convenció de formes i la gent quan l’escolta, o la veu en representació, no sap gaudir de la seva riquesa expressiva.
    Una convenció del barroc es tenir un text amb moltes vocals perquè sobre de cada vocal el cantant i pot fer totes les floritures possibles. Floritures que no estan escrites a la partitura, ja que només hi ha la nota principal i el cantant va col•locant totes les notes d’adornament sobre la marxa. Hi havia una manera de col•locar-les que els cantant de l’època coneixien però que avui en dia s’ha d’aprendre.
    La partitura només te escrita les quatre veus instrumentals i també tots els adornaments es fan seguin una sèrie de convencions a més que la instrumentació pot ser efectuades per diversos tipus d’instruments que tampoc està fixada.
    La partitura de la Popea ocupa un escàs centenar de planes com l’Orfeo o el Juli Cèsar de Haendel.
    L’emissió de la veu en l’opera barroca es totalment diferent també. Es una altra sonoritat a la qual no s’està acostumat i sona estranya. L’espectador s’ha d’acostumar a aquestes sonoritats que ens es tant exòtica.

    Respon
  9. Ferran - Un que passava

    Francesc, bentornat! Trobava a faltar els teus comentaris, de debò. Esmentes Händel, que estic força, per no dir molt, acostumat a escoltar-ne òperes, i em sembla que Monteverdi és tot un altre món. De tota manera, i malgrat que sempre hi haurà alguna cosa que no ens agradi a tots igual, crec que el gust musical s’ha d’anar educant, i jo, malgrat els anys d’òpera que ja tinc acumulats (no gaire, en comparació amb altres, tot s’ha de dir), encara estic en procés d’educació.

    Respon

Respon a llibreter@hotmail.com Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *