Una professió tranquil·la

Una de les queixes habituals en els fòrums de bibliotecaris és la imatge que la societat té de les biblioteques i dels bibliotecaris. Tots els bibliotecaris ( m’atreveixo a dir tots amb tota la tranquil·litat del món) hem hagut de sentir alguna vegada, quan diem que treballem en una biblioteca, allò tan simple (i ximple) de: «llavors deus tenir molt temps per llegir!». La darrera vegada que m’ho van dir, no m’ho vaig pensar dues vegades abans de respondre: «sí, quan estic a casa; a la biblioteca tinc massa feina per posar-me a llegir».

Un altra imatge habitual és la de la biblioteca com un lloc tranquil, sense conflictes, plena de gent educada llegint o estudiant. Quan expliques que un usuari t’ha insultat, o que un dia has passat por perquè un usuari s’havia posat tan agressiu que creies que t’anava a clavar un cop de puny, o que un lladre al que s’havia expulsat de la biblioteca havia tornat i, de la porta estant, se t’havia quedat mirant com per advertir-te que sabia qui ets, la majoria de la gent et mira com si els haguessis dit que aquell matí havies vist aterrar un ovni i que un extraterrestre la mar de trempat t’havia convidat a fer un volt per la galàxia.

Però tot això són minúcies, detallets sense importància. No ho és en canvi que una biblioteca hagi de tancar perquè els bibliotecaris que hi treballen siguin víctimes d’agressions, com la que va patir un bibliotecari extremeny a la porta de la biblioteca on treballava («Cierra la biblioteca municipal de Cerro de Reyes por agresión a su responsable»).¹

La valoració de la notícia l’ha feta l’Enric Pineda a Frikitecaris i com que la subscric, us convido a llegir-la allà mateix: «Y el bibliotecario dijo basta».

1. Publicat a Hoy.es, el 24 de gener del 2009.

13 pensaments a “Una professió tranquil·la

  1. tina

    Coi, al·lucino. Que la feina de bibliotecari no és tranquil·la i que no dediqueu la jornada laboral a llegir el que us rota ja ho tenia clar. Sóc usuària de les biblioteques de Sant Antoni (la Joan Oliver) i del Raval (Sant Pau i Santa Creu), i abans ho havia estat de la de Mataró (Pompeu Fabra) i de la de Premià de Mar (Can Manent), i n’he vist de tots colors a les biblioteques. Per no parlar de les biblioteques universitàries, com ara la del barracó de Romàniques de la Central, que quan vaig començar la carrera el 1994 em pensava que era un barracó provisional i ara que fa deu anys que l’he acabada segueixen allà, si no és que el vent se’ls va endur l’altre dia!? Treballar de cara al públic té els seus riscos i la gent s’esvera igual a tot arreu!? Santa paciència teniu, Ferran!

    Respon
  2. Ferran - Un que passava

    Quins records, els del barracó, Tina. Quan jo vaig començar (dos anys abans que tu, pel que veig), ja feia uns deu anys que era provisional em sembla… i encara dura!

    Treballar de cara al públic té de tot. En general, per sort, la gent és educada; hi ha bons i mals moments, i qui més qui menys té un mal dia i pot respondre malament. Però hi ha gent que és maleducada i t’has d’aguantar. Ara d’aquí a arribar als insults i a les agressions, hi va un bon tros.

    Respon
  3. Grine

    Cuántas veces habré oído eso de “leerás mucho” o “qué trabajo más tranquilo el de la biblioteca, ¿no?”. Tampoco me muerdo la lengua al contestar: “bueno, si atender más de 300 personas diarias te parece poco, te invito a venir cualquier tarde y vemos la tranquilidad que hay”.

    Desde luego que hay que soportar maleducados, también hay gente agradable (que existe, doy fe de ello), pero llegar hasta las agresiones físicas me parece que es pasarse de todos los límites imaginables. Ojalá que no vuelva a suceder esto nunca más.

    Respon
  4. Ferran

    Però la gent que fa aquestes coses, son realment usuaris? Perquè el que jo tinc claríssim és que si he de buscar qualsevol cosa o demanar ajut o el que sigui, sempre és molt més productiu fer-ho amb un somriure i demanant disculpes per molestar.
    Ser maleducat no és una opció.

    Respon
  5. Josep

    Per referències (vàries): jo al barracó del qual parleu, amb “carinyo”, li dic “pavelló”, “l’edifici”, “l’obra”. Però de totes maneres i com que resulta que ens estimem el que fem, el cuidem, per molt defectuós que sigui. Si, fa vergonya. Però el cuidem (veus quin remei). Bastant sovint sembla que les biblioteques només tenen un pretenent, nosaltres, els que hi treballem.

    Pel que fa al vandalisme del que parleu, alguns exemples amenaçadors(frases escollides): “si te rompen las piernas que sepas que los he enviado yo (…)”, “les he pegado porque me tapaban la luz” (com extret d’un llibre de Camus), “un personatge com Vostè no hauria de ser en un espai públic..” (homòfob), etc, etc.
    Misògins, lladres, xeringues en el servei, el que es creu Déu, el que vol cremar els llibres perquè “son lo peor”. Sí, són espais de pau i ens grada treballar-hi. Molt.

    Respon
  6. Ferran - Un que passava

    Esperemos que no vuelva a pasar, Grine, pero viendo lo que hay suelto por el mundo, no me extrañaría que se repitiera.

    Doncs no sé què dir-te, Albert, potser tens raó i tot 😉

    Alguns ho són, Ferran, més i tot dels que es pot pensar, i fins i tot en biblioteques universitàries (on sembla que la gent hauria de ser més “civilitzada”, oi?).

    Josep, déu n’hi do vosaltres també amb el que heu de “lidiar”. Si no ens agradés treballar-hi, malament aniríem. I parlant del barracó, coi, que m’hi vaig passar quatre anys, jo també li tinc “carinyo”! 😉

    Respon
  7. Ferran

    Jo vaig sovint a les bilioteques de la UB (a Filosofia i a Matemàtiques, normalment). Clar que no em fixo en el que fa (o li fan) al bibliotecari, però no m’ha semblat mai veure mals rotllos. I el tracte que sempre he tingut jo ha estat molt cordial sempre (per les dues bandes, vull dir).

    Respon
  8. morenita

    És una professió que demana molta més mà esquerra de la que es pot sospitar a priori. Mà esquerra per parar els cops, i per fotre un bon guerxo, si convé.

    Amb això tenim un problema corporatiu: més d’un de nosaltres la va triar perquè s’havia empassat que fóra una professió tranquil·la (no parlo per mi 😀 ), i va i mentrestant el concepte de “respecte al proïsme” va anar canviant… i ens trobem amb el que hi ha. Que una biblioteca i un pàrquing és un si fa no fa, i els lectors que l’aprofitarien o bé es carreguen de paciència o bé fugen, deixant més lloc (i no els ho retrec) per a usuaris incivilitzats.

    I quan aquesta massa crítica d’incivilitzats es desmadra de veritat de la bona… –res que no ens hagués explicat Canetti.

    O ens limitem a exclamar “on anirem a parar”, que és una gran idea, o ens arremanguem per fer créixer la “nostra” massa crítica. Fent girar la cintura amb movimientu sexi, cal fer entendre a l'”usuari” que no sempre té raó.

    Respon
  9. Aina

    A mon pare li encantaria llegir el que has escrit. Ell també treballa a una biblioteca. Molt a sovint també has de fer callar a persones adultes, i tindre molta paciència. És curiós, per no dir altra cosa.

    Respon
  10. Ferran - Un que passava

    Per veure-ho t’hauries d’estar tota l’estona al costat del taulell tots els dies de la setmana, Ferran, i no trigaries gaire a trobar-t’hi.

    Això el movimientu sexi m’ha agradat, morenita. Tot i que a vegades el moviment que se t’acut no és precisament sexi…

    Gràcies, Aina. Això que dius dels adults és tema a part, perquè se suposa (si més no la societat en general sembla presuposar) que els maleducats són els joves. I hi ha alguns adults que haurien de tornar a rebre una mica d’educació…

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *