Sala de lectura, lxxxix: Planta cara a la mort, de Francesc Torralba

No hi ha vida autèntica, real, veritablement humana si s’amaga la certesa més gran que hi ha, la de la mort. Cal pensar-la, però no per angoixar-se; no per obsessionar-s’hi, sinó per a viure més plenament, per a fruir més intensament de tot el que se’ns dóna a cada instant. Com escriu Marcial, «no és de savi dir: “viuré”. És molt lluny la vida de demà. Viu avui». [p. 21]

Francesc Torralba. Planta cara a la mort. Ara Llibres, 2008

Francesc Torralba. Planta cara a la mort. Ara Llibres, 2008

Feia temps que cercava, sense gaire insistència tot s’ha de dir, algun llibre que parlés de la mort. No pas una història de la mort i dels ritus funeraris, ni un assaig que intentés respondre a aquella pregunta que l’home no ha deixat de fer-se des que va començar a pensar (si l’home pensa o desbarra és una qüestió que podríem discutir en una altra ocasió): què hi ha després de la mort? No, el que cercava era més aviat un llibre que parlés de la mort d’un punt de vista més terrenal: què és, com la vivim, com ens hi enfrontem… I no fa gaire el vaig veure anunciat al diari: Planta cara a la mort, de Francesc Torralba.

El llibre està dividit en tres apartats. Al primer, «Contrastos», parla de la mort en si. No només la mort dels altres, sinó també de la nostra pròpia mort. Si fins no fa gaires decennis el gran tabú a la cultura occidental era el sexe, comença, ara ho és la mort. Hem deixat de parlar-ne, hem deixat de reflexionar-hi, malgrat que és present a les nostres vides constantment: no només perquè néixer és començar la cursa cap a la mort, sinó perquè assistim constantment a l’espectacle de la mort a través dels mitjans de comunicació i d’entreteniment, que l’han banalitzada fins al punt que, realment, no hi pensem com una realitat que ens ha d’afectar un dia o altre.

El segon apartat, i el més breu, es titula «Actituds» i el dedica a parlar de la reacció davant de la mort, tant de la persona que sap que ha de morir com de la persona que s’enfronta a la mor d’un ésser estimat. Fuga, rebel·lió, angoixa, desesperació, alliberament, calma i esperança són, segons l’autor, les set reaccions més habituals quan hom s’enfronta a la mort. Reaccions que poden ser úniques o que poden combinar-se o succeir-se.

El tercer apartat està dedicat completament a l’art de consolar («L’art de consolar» n’és el títol). Hi reflexiona l’autor sobre el consol, què és, qui pot consolar, com s’ha de consolar i, sobretot, dedica força a espai a la que potser és la conclusió més dessassogadora del llibre: en realitat, no hi ha res que ens pugui consolar de la mort d’una persona estimada. Ni la filosofia, ni l’art, ni la ciència, ni la tecnologia no sóc capaços d’oferir-nos consol, un consol del qual, segons l’autor, tenim una necessitat és insaciable. Però, tanmateix, n’hi ha un de consol: una raó per viure, un sentit. Però això segons un escriptor suec, Stig Dagerman, que va dedicar un text de dotze pàgines abans de suicidar-se a parlar del consol, perquè segons l’autor

l’únic que realment consola és que es faci realitat l’esperança d’un anhel, la cristalització d’un desig que batega en el fons del cor humà; que hi hagi una nova naixença, que l’ésser que ha creuat el portal de la mort torni a néixer, que torni a viure, però no en aquesta vida, sinó en una vida més gran. [p. 177]

El llibre avança barrejant l’assaig, amb l’autoajuda i el testimoni personal, sense que el segon element enterboleixi el contingut dels altres dos. El testimoni personal no és sobrer i està introduït amb cura, si més no fins al darrer capítol on la cosa comença a lliscar cap a terrenys dels quals l’autor semblava haver defugit amb força èxit durant bona part del text. Torralba parla de la mort en general, i no en circumscriu els plantejaments a una única religió, sinó que intenta oferir allò que té de comú la idea de la mort. És, crec, un llibre vàlid per a tothom, encara que molts dels exemples de pensadors que posa són de la tradició grecoromana i cristiana. Al llibre hi ha moltes preguntes, però també respostes i suggeriments sobre com ens hem d’enfrontar a la mort —a la mort d’algú estimat i a la idea de la nostra mort.

Però cap al final, al darrer capítol, malgrat que no ho digui clarament, sembla que aquell «anhel d’una nova naixença» de la citació de més amunt es refereixi a la vida eterna promesa per determinades religions. O potser és només que, en tractar-se d’una idea tan subtil, no li he sabut captar l’essència. Davant d’aquesta conclusió, jo no he pogut estar de preguntar-me a quina nova naixença es refereix, si hom no creu en la ressurrecció ni en la vida eterna ni en la transmigració de les ànimes, quina és la nova naixença? No tenim consol davant de la mort, els no creients?

Jo tinc la meva resposta. O almenys crec tenir-la i molt del que he llegit en l’assaig de Francesc Torralba m’ho confirma. Excepte el darrer capítol, que o no he entès, o traspua una determinada concepció religiosa de la vida… sense dir-ho. Però tampoc no ho puc afirmar perquè no conec l’autor i, com ell diu, és la seva resposta, el que ell pensa.

I acabo amb una altra citació del llibre (l’he deixat ple de subratllats i paràgrafs marcats):

Contràriament al que sempre pensem, la mort ens fa, alhora, preciosos i patètics. Preciosos perquè la mort futura és com un segell que de caducitat que dóna valor a cada ésser. Patètics perquè aquest futur implacable ens commou. [p. 67]

El llibre:

  • Francesc Torralba. Planta cara a la mort. Badalona: Ara Llibres, 2008. 188 p. ISBN 978-84-92406-97-5.

8 pensaments a “Sala de lectura, lxxxix: Planta cara a la mort, de Francesc Torralba

  1. gamoia

    Alliberament, en molts casos, especialment quan ve precedida de malalties greus i duradores.
    Enyorança per part del qui viu la mort d’un ésser estimat. Ni l’acceptació d’aquesta com a fenomen natural evita sentir-ne la manca definitiva.
    Por per part de la persona vella que veu com es va estenent al seu voltant i no sap quan sortirà el seu número en aquesta rifa macabra.
    Rebel·lia quan la mort es presenta de forma sobtada i inesperada.
    Aquestes són les reaccions que jo he anat sentint o observant fins ara. És cert que no se’n parla de la mort o bé es va deixant anar un reguitzell de tòpics, més o menys bondadosos, més o menys vitriòlics.

    Respon
  2. Ferran

    El fenómen social de convertir la mort en un tabú, és molt indicatiu. El progrés tecnològic ens ha dut a sentir-nos deus i a ignorar que no sóm pas tant diferents d’aquell primat de fa un milió d’anys que va ser el nostre ancestre.
    Però, si no hi hagués mort, ¿tindria sentit el terme vida?

    Respon
  3. Ferran - Un que passava

    Una de les coses que més m’han agradat del llibre és trobar-hi reflectida la pròpia experiència davant de la mort, Gamoia. Aquestes reaccions que has sentit, també les he sentit jo, i també surten al llibre.

    Ferran, has resumit perfectament una de les idees del llibre. D’aquest sentir-nos immortals gràcies a la tecnologia també en parla, l’autor.

    Gràcies per la recomanació, Xavier. He llegit el teu comentari hi ha una frase que em sonava molt… i no és estrany, a la bibliografia del llibre de Torralba hi ha un dels llibres d’Elisabeth Kübler-Ross.

    Respon
  4. Retroenllaç: » Enlazes - javier leiva aguilera: empresario, profesor, inquieto digital...

  5. Retroenllaç: Sala de lectura, 2009 « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *