Sala de lectura, lxxxvii: Una lectora poc corrent, d’Alan Bennett

He de confessar que tenia moltes ganes de treure aquesta novel·leta de la pila i llegir-la, i més encara després d’haver-ne llegit tantes i tan bones crítiques. I he de confessar també que després d’haver-la llegida em sento decebut i he vist, una vegada més, com les expectatives que me n’havia fet se n’anaven pel forat de l’aigüera.

El punt de partida és molt interessant: algú que no llegeix mai descobreix de cop i volta els plaers de la lectura i s’hi lliura plenament. Aquest algú no és algú qualsevol: és ni menys que la reina d’Anglaterra, i el seu nou hobby tindrà conseqüències. El que de bon començament pot semblar un elogi de la lectura (la reina, a mesura que llegeix, es torna més humana) no deixa de ser-ne també una crítica (i no dic més per no espatllar la lectura a qui encara no l’hagi llegida), però a part d’algunes anècdotes i d’algunes frases amb suc, m’ha semblat força superficial i amb un final precipitat que tot i jugar amb el cop d’efecte, no produeix —millor, a mi no m’ha produït l’efecte que es podria esperar d’un final com aquest.

Poques vegades parlo de les lectures que no m’han agradat, però aquesta vegada em salto aquesta norma no escrita (al cap i a la fi, si les poso jo per què no hauria de saltar-me-les?) i ho faig, empès per aquest sentiment de decepció. Em quedo, no obstant això, amb una frase del llibre:

El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir tot el que volia llegir. [p. 20]

El llibre:

  • Alan Bennett. Una lectora poc corrent. Tr. Ernest Riera. Barcelona: Empúries ; Anagrama, 2008. 95 p. ISBN 978-84-9787-289-8.

17 pensaments a “Sala de lectura, lxxxvii: Una lectora poc corrent, d’Alan Bennett

  1. Grine

    Siempre me pasa lo mismo cuando espero mucho de cualquier cosa (un libro o una película de los que me cuentan maravillas), la decepción es casi inevitable ante demasiadas expectativas.

    En este caso concreto me gustó este libro pero tampoco voy a decir que sea la novela del siglo, agradable y entretenido.

    Respon
  2. tina

    Per cert, abans m’he deixat de dir (la neu m’ha ofuscat) que a mi em va passar el mateix amb aquest llibre: les expectatives eren tan altes que no em va agradar tant com m’esperava, esclar. Fa la sensació que ha cremat un tema interessantíssim (la reialesa lectora i les seves conseqüències) en un no res, sense treure’n tot el suc possible…

    Respon
  3. Josep

    Potser sí. Potser l’excés d’expectatives genera finals infeliços. Però -que ja fa temps que la vaig llegir- i m’he tornat un incondicional de l’A. Bennett vaig riure, em vaig emocionar i em va commoure. Potser, insisteixo, és només una qüestió d’expectatives (o encara més senzill, de gustos).

    Una abraçada

    Josep

    Respon
  4. AlbertU

    Llàstima que no us hagi agradat, perquè a mi em va semblar una joieta. Evidentment és una obra lleugera, però en cap moment em va semblar superficial. Jo crec que, més que humanitzar-se, la reina descobreix la capacitat de pensar per si mateixa (em va fer molta gràcia allò de la república de les lletres)i per això el final em va semblar conseqüent i gens precipitat.

    De tota manera, no farem sang per una qüestió de gustos.

    Respon
  5. Ferran - Un que passava

    I ara, no arribarà la sang al riu, Albert, i menys per una lectura. I no és tant que no m’hagi agradat, sinó que me n’havia fet una imatge que no ha coincidit amb la realitat. Té raó en Josep: l’excés d’expectatives genera finals infeliços. La deixarem reposar i, qui sap, potser en una relectura li trec més suc.

    Aix uix, la Tina és dels esclars! Crec que hauré de fer una reunió amb mi mateix per tractar dels esclars, els sisplaus i els deunidós -que encara m’entesto a escriure és clar, si us plal i déu-n’hi-do- 😉 (perdona l’estirabot, però com tenim la mateixa opinió tampoc no hi havia gaire res a dir!).

    Respon
  6. Josep

    Ferra: et demanàvem des d’un altre bloc (per frivolejar una mica) si ens deixes fer-nos una samarreta amb el teu LOGO. No pateixin, sense cap inscipció, només el logo (jo diria icona) “Ferran”.

    Petons

    Josep

    Respon
  7. Imma C

    Hola,
    estic molt d´acord que el llibre és molt superficial, em va decebre com a molts de vosaltres. El que s´ha de reconèixer és que aquest llibre ha tingut molt bon marketing, i sempre hi ha qui liagraden els llibres amb poques pàgines

    Respon
  8. Retroenllaç: Sala de lectura, 2008 « Un que passava

  9. Retroenllaç: Sala de lectura, lxxxviii: Tretze tristos tràngols, d’Albert Sánchez Piñol « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *