Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya

Carme Sansa i Julia Möller

Carme Sansa i Julia Moller (foto: David Ruano / TNC)

Encara em balla pel cap la musiqueta amb què entonen a l’Aloma en versió musical la frase leitmotiv de la novel·la: l’amor em fa fantàstic. És clar que encara m’esgarrifo cada vegada que recordo que en aquesta mateixa cançó feien rimar «tonto» amb «toronto»… que no una és mala rima, d’altra banda, només que no és català (podríem dir que és «jonosóctontès»). I tractant-se de l’adaptació d’una novel·la d’una escriptora que estimava i cuidava tant la seva llengua, aquest tonto i algun altre barbarisme dels grossos que s’hi poden sentir tenen més de poca cura i falta de respecte per l’obra de Rodoreda (i pel català) que d’altra cosa. Com deia en Joan Solà aquest dissabte al suplement Cultura de l’Avui: si nosaltres no respectem la nostra llengua, com volem que la respectin els que no hi tenen cap interès?

Però deixem enrere aquest atac de rabiola lingüística i anem per feina. Mentre veia l’espectacle divendres passat no podia deixar de pensar en el prejudici que em va portar, quan vaig saber que es faria un musical sobre Aloma, a pensar que era una idea de bomber i que seria un desastre. I això sense tenir en compte que hi ha grans musicals basats en no menys grans novel·les (pensava en Cabaret, però també en La Traviata… va, deixeu-me passar bou per bèstia grossa i ficar l’òpera al sac dels musicals). I pensava en tot això mentre no podia deixar de repetir-me que Aloma, el musical, és un bon espectacle.

I ho és. Un bon espectacle i una bona adaptació de la novel·la. Curiosament, amb el mateix recurs que es va veure a Un dia. Mirall trencat, de posar en escena alhora el mateix personatge en dos moments de la seva vida. A Aloma, l’Aloma gran que ens explica la història (Carme Sansa) i l’Aloma jove que la viu (Julia Möller); molt ben acompanyades per Josep Julien (Joan), que em sembla que és l’únic que no canta; Anabel Totusaus (Anna); Carlos Gramaje (Robert); Gisela (Coral); Ferran Farruca Frauca (el vell Cabanes); Anna Moliner (Maria), Marc Pujol (Daniel) i la nena Maria Codony (el petit Dani). L’escenografia està ben aconseguida i mostra el petit món d’Aloma (les quatre parets de casa seva) i el vestuari també evoca els diferents mons (el d’Aloma i la seva família, per una banda; el de Coral, per l’altra). I que la música sigui en directe encara fa l’espectacle més interessant. Música (d’Alfonso de Vilallonga) que ret un homenatge als musicals de tota la vida (spoiler: el número de ball d’Aloma i Robert imitant Ginger Rogers i Fred Astaire a Roberta) i a la música popular, amb un cuplet amb totes les lletres i totes les lectures que se n’espera.

Una de les coses que més em va sobtar fou com de diferent havia vist el personatge de Joan quan vaig llegir la novel·la respecte de com el representen a l’obra. Per mi, en Joan és un pobre home que fracassa perquè no es pot enfrontar a unes responsabilitats que li vénen grans; a l’adaptació de Lluís Arcarazo, en canvi, és un personatge més aviat cínic al qual només li importa el que li passi a ell, i que li és igual sacrificar la família si ell se salva. En fi, lectures diferents que no afecten l’essència del drama d’Aloma.

Si no l’heu vista encara i el que hi ha al web del TNC us enllamineix, no us la perdeu. Aquí en teniu un tast: La pantomima de l’amor, cantada per Anna Totusaus, Carlos Gramaje i Julia Möller.

Enllaços relacionats:

12 pensaments a “Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya

  1. Ivan

    No crec que el “tonto-Toronto” sigui tant greu.
    De les classes a l’escola recordo que en el génere líric s’admetien certes llicències donada la dificultat evident de conjugar rima i sentit alhora.

    Salutacions,
    Ivan.

    Respon
  2. Ferran - Un que passava

    Llicències poètiques a banda, Ivan, el problema, per mi, no és que facin rimar tonto amb Toronto; el problema és que tonto és un barbarisme, molt arrelat, sí, però que no cal. Posats a rimar, per què no beneit amb Beseit? O alguna combinació, només era un exemple.

    De tota manera, no perdem de vista que el musical és molt reeixit i val la pena veure’l, amb barbarismes inclosos.

    Respon
  3. tina

    A mi tonto no em fa nosa, però Toronto… Què hi té a veure Toronto amb Aloma? No ho entenc i em sembla que no ho vull entendre. Quan passin el musical pel 33 ja me’l miraré…

    Respon
  4. AlbertU

    No voldria posar-me “farruco”, però l’actor que fa de vell Cabanes es diu Ferran Frauca.

    Apart d’això l’obra em va agradar més del que m’esperava, però continuo pensant que és una empresa un xic marciana.

    Respon
  5. Ferran - Un que passava

    Toronto era la rima… “necessària”, Tina. 😉

    Gràcies, Mariaina. A mi també em va agradar el musical, encara que sembli que vaig estar buscant per on poder-lo criticar.

    Veus, veus, AlbertU, això em passa per parlar massa (o, com se sol dir, qui té boca s’equivoca. I no parlo de no veure’s el gep que encara l’embolicarem més). Tens tota la raó, es diu Frauca. Ho corregeixo de seguida. Gràcies per avisar-me!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *