Sala de lectura, lxxxvi: Lili Marleen, de Rosa Sala Rose

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008.

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008. (cliqueu a la imatge per anar a l'editorial)

Comencem pel final? Per un final sorprenent o, més ben dit, una afirmació sorprenent que tanca el llibre —també sorprenent, d’altra banda. Diu Rosa Sala Rose al final de l’assaig: «Si la etérea Lili Marleen ha sido olvidada, dejemos que descanse en paz». I la trobo sorprenent per dues raons: perquè no crec que sigui una cançó oblidada i per la contradicció que hi ha en la frase: l’hem de deixar descansar… però en fem un llibre? Un llibre sorprenent, d’altra banda: no sembla que una cançó pugui donar lloc a un llibre de més de dues-centes pàgines. Però aquesta ho fa, potser perquè Lili Marleen no és una cançó qualsevol, no és una cançó més, sinó que és una cançó que va marcar tota una època i que, d’una manera o altra, s’ha mantingut viva fins als nostres dies.

I això és el que explica aquest llibre, la història d’una cançó que va néixer com un poema dedicat a dues dones, segons el seu autor, el poeta alemany Hans Leip, durant la Primera Guerra Mundial i que a la Segona Guerra Mundial va passar de ser l’himne dels soldats alemanys a ser l’himne de tots els soldats, d’ambdós bàndols, i una arma de propaganda i desmoralització utilitzada per tots els bàndols. Una cançó que va tenir dues intèrprets clau, Lale Andersen i Marlene Dietrich, que alhora representaven dues visions diferents de la cançó: Andresen, que popularitzà la cançó a l’Alemanya nazi i que arribà a ser considerada la Lili Marleen de què parla, fins a tal punt que se li prohibí cantar-la; Marlene Dietrich, que la popularitzà fora d’Alemanya. També representen dues relacions diferents amb la cançó: Andersen fou fagocitada per la cançó, Dietrich dominà la cançó i la va fer seva. I hi ha una tercera dona en joc, Lilly Marlé Freud, neboda del psicoanalista vienès, que intentà debades demostrar que ella era la Lili Marleen a qui Heip havia dedicat el poema.

No defuig, aquest assaig, parlar de l’ambivalència de la cançó i de les persones que hi tingueren relació pel que fa al nazisme. Si bé era la cançó de l’exèrcit alemany, no es pot negar que estigué lligada estretament a l’Alemanya nazi i que alguns dels personatges que hi tingueren relació (Heip, Schultze, Andersen) estigueren vinculats d’una manera o altra al Tercer Reich. La cançó esdevingué un èxit, de fet, amb la música de Norbert Schultze i la interpretació de Lale Andersen a partir de 1941.

En cierto modo, se puede considerar que Lili Marleen es una criatura nacida entre los lodos de la adaptación y el oportunismo en una época especialmente proclive a la flaqueza moral. En mayor o menor medida, los tres protagonistas de la canción  (Leip, Schultze y Andersen) se movieron en la ambivalencia, en ese extenso territorio de grises donde a pesar de lo que transmiten las películas y los mitos, suelen desarrollarse las actuaciones de la mayor parte de los hombres. Aunque sólo Schultze, el compositor, pueda ser abiertamente calificado de nazi, los tres, ya sea por ambición o por necesidad, hicieron concesiones al régimen de Hitler. [p. 57]

L’evolució de la cançó no s’aturà al final de la guerra, sinó que encara donà lloc a versions o reelaboracions de la cançó, sense comptar les nombroses traduccions que se n’havien fet. Bona mostra dels estadis pels quals passa és el CD que acompanya el llibre, amb deu enregistraments diferents de la cançó: des d’un en què canta el mateix Leip, a diverses versions amb música de Schultze, passant per la versió més liederística amb música de Rudolf Zink (que m’ha semblat molt més bonica que la de Schultze), fins arribar a dues cançons «inspirades» en Lili Marleen que poc hi tenen a veure.

El llibre està, a més, ben escrit, amb un estil fluid que no entorpeix ni fa pesada la lectura, i prou ben lligat perquè no es notin massa les transicions entre els diversos aspectes de què parla. La documentació, àmplia, i amb moltes referències a textos originals dels protagonistes principals.

En resum, una lectura força recomanable si teniu curiositat per saber què fa que triomfi una cançó com ho va fer Lili Marleen.

El llibre:

8 pensaments a “Sala de lectura, lxxxvi: Lili Marleen, de Rosa Sala Rose

  1. Ferran

    A part de l’inoblidable Marlene Dietrich, a mi m’agrada moltissim com la canta Ute Lemper.
    Està bé aquesta reflexió sobre les “concessions” al regim nazi. Qué es considera concessió? Votar-los, fer-lis la rosca, composar cançons per a ells, invitar-los a les estrenes, matar un jueu, matar-ne mil …

    Respon
  2. Robert

    …amb aquest post com a mínim has aconseguit una cosa: fer-me entrar unes ganes boges de llegir el llibre…ja he posat el teu blog a favorits i seguiré les teves recomanacions,…jo ara estic acabant Tocaia Grande de Jorge Amado i m’esperen tres contes de Gogol..salut i bon cap de setmana,….

    Respon
  3. La Intransigent

    Aquest no l’he llegit, però en tinc un de la mateixa autora que és molt recomanble:
    Diccionatio crítico y símbolos del nazismo (editat per El Acantilado).
    Segú que si t’ha agradat aquest, aquell et fascinarà. La Rosa Sala Rose sap del què parla.

    Respon
  4. Ferran - Un que passava

    La versió de la Ute Lemper no la conec, Ferran, però deu ser bona. Les concessions… bé, en aquest cas, la cantant va aprofitar per triomfar i el poeta es va limitar a no fer res, que també és una manera de fer concessions.

    Moltes gràcies, Robert, i benvingut. Ai, el gran Jorge Amado… no he estat capaç de llegir cap de les seves novel·les.

    N’he sentit parlar, del Diccionario. Segurament faré per llegir-lo, La intransigent, gràcies per la recomanació.

    Ho és, Deric… bé, a mi m’ho ha semblat 😉

    Respon
  5. Ivan

    M’apunto el llibre. Jo ara estic enmig de la biografia de Hitler i em sembla que aquesta és una bona continuació per entendre la psicologia del periode.

    Salutacions,
    Ivan.

    Respon
  6. Ferran - Un que passava

    Per evitar decepcions, Ivan: els capítols que parlen de l’època nazi no són tot el llibre, però poden ajudar una mica.

    De res, Morenita. De fet, el llibre el vaig guanyar al concurs que van fer a L’hora del lector aquell dia. 😉

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *