Sala de lectura, lxxxii: Les benignes, de Jonathan Littell

Les benignes, de Jonathan Littell

Les benignes, de Jonathan Littell (enllaç a Quaderns Crema)

(Atenció: al text hi ha alguns detalls de l’argument. Si no heu llegit la novel·la, no seguiu endavant)

No crec que començar explicant de manera molt resumida l’argument d’aquesta novel·la estigui de més, encara que suposo que aquestes alçades és prou coneguda tant pels nombrosos lectors que ha tingut com pels que no l’han llegida però estan una mica al cas de les novetats literàries. Nombrosos lectors, sí; un dels quals va pujar al mateix avió que jo quan tornava de vacances: ja veus quina cosa, direu. Sí, no té importància, però és la primera vegada que em passa que en un avió puja algú portant a les mans el mateix llibre que jo he tret de la bossa per anar llegint durant el viatge. Per acabar-ho d’adobar, sèiem a la mateixa filera. Bé, prou anècdotes sense solta ni volta i anem per feina.

Les benignes és el relat de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust jueu des del punt de vista d’un dels seus protagonistes: Maximilian Aue, alemany, doctor en dret, membre de les SS que gairebé sense moure un dit va recorrent els principals escenaris europeus d’aquella guerra i de l’extermini de jueus, gitanos, homosexuals, malalts mentals, criatures, dissidents, etc., al mateix temps que va ascendint en la jerarquia de les SS. Arriba, finalment, a trobar-se davant Hitler mateix, que el condecora. Aue és una persona de gran cultura i aparent sensibilitat, però que posa tot el que sap al servei de la justificació de la matança de tots aquells que no són aris. Una matança davant la qual només sent, de tant en tant, una lleugera incomoditat —a no ser que interpretem que els vòmits, marejos i dolors que sent al llarg de bona part de la novel·la siguin una manifestació física del seu rebuig… exercici força difícil de justificar, d’altra banda. Aue ja es mostra des del començament com una persona sense remordiments i d’una fredor malaltissa, capaç de justificar amb xifres que la matança no va ser tan greu. Al llarg del seu periple, no només l’anem coneixent millor, sinó que també coneixem a través d’ell altres protagonistes d’aquells fets i les teories en què es basaven, els motius i les excuses que es donaven per tirar endavant aquella barbaritat.

Dit així no sembla gran cosa, però per la complexitat de la novel·la i la seva longitud és difícil resumir en poques paraules. Aue és protagonista i alhora testimoni de la guerra, i el que pretén es deixar-ne testimoni, un testimoni objectiu, perquè se’l pugui jutjar. I Littell no estalvia detalls en la descripció d’Aue i de les seves accions, des de les més banals a les més perverses; d’aquí que no fa gaire em preguntés en una altra entrada («Poti-poti», del 16 de setembre) si la novel·la no era «només un gran muntatge per épater le bourgeois amb aquesta davallada a l’infern protagonitzada per la freda i insensible criatura que és Aue». Perquè Aue és repulsiu i alhora fascinador; o, més aviat, la novel·la és fascinadora, d’aquelles que no pots deixar de llegir.

D’aquí la necessitat de deixar passar un temps abans de parlar de la novel·la, que s’esvaís una mica la fascinació que m’havia provocat. Si una de les funcions de l’art és trasbalsar-nos, obligar-nos a pensar, arrancar-nos de la indiferència amb què passem els dies, Littell ha reeixit amb aquesta novel·la. Dubto molt que ningú que l’hagi llegida no s’hagi sentit incòmode —si més no, incòmode— davant d’algunes de les descripcions que hi trobem. Per això deia, a la mateixa entrada que esmentava més amunt, si no era un muntatge per épater le bourgeois; perquè has seguit llegint i quan creus que has superat tot l’horror, encara et surt amb unes escenes que, suposo, han de servir per ajudar-nos a acabar el retrat de Maximilian Aue: un personatge repugnant, amoral (i immoral?), pervers i que sembla que es vulgui fer perdonar amb el relat de la seva infantesa.

No sé quina sensació hauran tingut altres lectors mentre llegien aquesta novel·la. He volgut mantenir-me una mica al marge de crítiques i anàlisis, ressenyes i comentaris, per no acabar oferint sense adonar-me’n opinions mediatitzades. La meva ha estat d’incomoditat: d’haver de deixar-la de banda aclaparat per les escenes i les accions d’Aue, i de reprendre’n de seguida la lectura per la fascinació que em produïa la novel·la. La qual, malgrat algunes caigudes de ritme, alguns episodis inexplicables (com pot trigar tant, Aue, a adonar-se de qui són els bessons?) i que tantes trobades casuals no semblen gaire versemblants (inclòs el deus ex machina del final), m’ha semblat una gran novel·la (i no ho dic, només, per l’extensió).

També n’han parlat, entre molts d’altres, en Dav a Des de Sants“Les benignes” (2007)»); en Fausto a Món de llibresLes benignes. Radiografia del mal en set conclusions»), qui per cert, també comença parlant de la reacció que li ha provocat el llibre; en Valentí Torra («Llegiu Les benignes de Jonathan Littell»); i, sobretot, el meu homònim Ferran a Max Aue.

El llibre:

  • Jonathan Littell. Les benignes. Tr. Pau Joan Hernández. Barcelona: Quaderns Crema, 2007. 1162 p. ISBN 978-84-7727-181-9.

4 pensaments a “Sala de lectura, lxxxii: Les benignes, de Jonathan Littell

  1. valentitorra

    Hola Ferran! Estic conten de que a la fi t’hagis decidit a escriure sobre Aue, ja començava a pensar que no ho faries.

    Un gran post, sí senyor! Jo sóc més inocent que tu i les novel·les crec que me les crec. Així vaig passar tota l’obra “atrapat” pel primer capítol. Ja sé, ja sé… ja m’ha han dir alló del pacte pervers. Però què hi vols fer? Jo sóc així d’inocent i ara tot rellegint-la a estones em passa el mateix.

    Aue és doncs per mi el de les primeres pàgines i passo la història horroritzat i sense entendre com pot… sobreviure o, millor, com pot viure encara.

    Agraït per la citació del meu Bloc. a veure i amb el teu “spot” aumento les visites!

    Respon
  2. Ferran

    La novel.la és indubtablement impactant, molt imptactant. Suposo que qualsevol que l’hagi llegit ha d’haver sentit la sensació d’abisme de la que parles. I tots els seus components diria que estan dirigits a crear aquesta sensació: primer l’estil literari, dur i sense concessions; després les referències filosòfiques i artístiques que justifiquen el “tinglado”; els personatges, alguns detestables, però d’altres molt entranyables i que també s’han vist ficats en una roda que ni tan sols es planteixen aturar; en fi, en Littell ha muntat un puzzle genial que, al menys a mi, em va colpir com no ho havia fet cap altra novel.la en molt de temps.

    Hi ha una petita reflexió en el teu post que és interessant: en Max es amoral o inmoral? Jo crec que aquest és el gran joc en el que es velluga la novel.la. Ell vol fer-nos creure que és amoral: ell no fa judicis de valor sobre el que està succeïnt, només hi és, i fa el que li han dit que és el seu deure perquè el volk li ho exigeix.

    Però, ¿no creus que, en el seu fur intern, ell sap que és inmoral tot el que ha fet? Si no, perquè la necessitat d’escriure-ho?

    Respon
  3. Ferran - Un que passava

    De res, Valentí. Si et sóc sincer, ja no recordo com era Aue al començament: l’impacte posterior és tan fort, que se m’ha esborrat. Com pot sobreviure, com pot viure encara? Potser perquè tan li fa tot el que ha passat?

    Bona pregunta, Ferran, i no sé si tinc una resposta. Crec que al començament ell justifica que es decideixi explicar la història dient alguna cosa com ara que si altres que hi van ser, l’han explicada, perquè ell no ho hauria de fer? I insisteix que la seva no serà una versió “maquillada”. Escriu per purgar un remordiment? O només escriu per dir-nos: vaig ser-hi, vaig participar-hi, i me’n vaig sortir, com una mena de desafiament? Ja he dit que no tinc respostes; és una mica ambivalent, tot plegat; com quan lamenta la mort del noi jueu que tocava el piano: no ho lamenta perquè hagi mort un noi jueu, sinó perquè ja no podrà escoltar algú que toqui la música que li agrada.

    Respon
  4. Retroenllaç: Sala de lectura, 2008 « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *