Poti-poti

Com valquíries en plena cavalcada, un tropell d’idees confuses m’assalten aquests dies sense que hi pugui fer res; ni per aturar-les, ni per ordenar-les, ni per reflexionar-hi una mica. S’empenyen, es prenen el lloc, s’amenacen… Una d’elles té nom propi, Maximilian Aue. Però em sembla que hauré de deixar per a més endavant escriure sobre Les benignes de Littell, per reposar-les una mica i deixar que s’esvaeixi una mica la fascinació que provoca un personatge tan repugnant com aquest i decidir si la novel·la és el que és o només un gran muntatge per épater le bourgeois amb aquesta davallada a l’infern protagonitzada per la freda i insensible criatura que és Aue.

I que ningú no es molesti si dic que em fa pensar en una de les citacions que darrerament ens ofereix Sfer al seu blog, en què discutíem si la lectura és bona per si mateixa o si només és un instrument que ens permet ser millors o no («Exceso de libros»). Malgrat que fa temps que els comentaris dels blocs han deixat enrere les limitacions dels inicis (encara recordo quan no hi podies escriure més de mil caràcters), tampoc no són l’espai adequat per exposar-hi idees amb totes les seves derivacions i peròs. Però durant la discussió que vam encetar amb motiu d’aquella citació no podia deixar de pensar en llibres com Les benignes i en el que s’hi reflecteix: que la cultura no és un antídot contra res (com deia Littell mateix en una entrevista que ja vam esmentar fa temps). Esmentava la Sfer les lectures que inciten al racisme, a la xenofòbia, etc., com a lectures que no ens fan millors i en llegir-ho a mi em sortia el tic totalitari que porto dins: llavors… la censura estaria justificada? Només en uns casos determinats? Qui hi posaria els límits? Per sort, Sfer em donava poc després la clau de volta per rebutjar la censura: l’important és la lectura crítica, fomentar-la, ensenyar a llegir críticament… N’hi hauria prou? No ho sé ni tinc la resposta. Però millor això que posar-se a cremar llibres, condemnar escriptors pel que escriuen i esporgar el contingut de les biblioteques amb criteris que no tenen res a veure amb la biblioteconomia.

Acabo amb una citació a l’entrada d’avui mateix d’en Pere a Invasió subtil, que il·lustra força bé una sensació que tinc de fa temps: que encara que passi el temps, la incertesa es manté i els tics no només no es curen, sinó que s’enquisten i es fan més evidents i «[q]ue l’esforç enorme d’escapar d’un dubte és, únicament, la manera d’entrar-ne en el següent, i sense haver-hi après gaire» («Setembres»).

5 pensaments a “Poti-poti

  1. Ferran

    En Max Aue no pot deixar indiferent ningú. Jo no crec que només sigui un muntatge de Littell per épater le bourgeois. Em fa l’impressió que personatges com en Max continuen existint: són els personatges que tenen la mateixa amoralitat intrínseca que els permet escalar dins la piràmide social aprofitant totes les seves avantatges i trepitjant a qui faci falta. El senyor Mario Conde, per a mi, no és gaire diferent, en essència, d’en Max.

    Respon
  2. Susanna

    Avui també m’he aturat a Invasió subtil i he estat temptada de deixar-hi un comentari. M’ha semblat una reflexió d’aquelles que fa pensar (massa!). Que es mantingui la incertesa no és dolent… Només passa que hem de saber conviure amb les nostres limitacions (cadascú les seves, eh!).

    En seguim “parlant”…

    Respon
  3. sfer

    Jo hi estic molt acostamada a viure entre “potser sís – potser nos”. El que em sorprèn és que encara quedi gent que defensaria a mort els seus ideals. Conec els perills del relativisme, però no en puc escapar…

    I no, no volia ni de lluny dir que haguéssim de cremar els llibres moralment reprobables. Potser sí que n’haurem de parlar “largo y tendido” algun dia, enlloc d’a cop de click via blog 🙂

    (Ei… “acopdeclickviablog”… no trobeu que sona molt bé? XD)

    Respon
  4. Ferran - Un que passava

    Tens tota la raó, Ferran, amb l’exemple que poses. I no sé si els que darrerament li estan fent publicitat són gaire millors. Ja miraré d’explicar-me millor sobre l’épater quan escrigui sobre la novel·la.

    Amb les nostres limitacions, amb els nostres dubtes, amb els nostres dilemes… Suposo que madurar no deixa de ser això, Susanna.

    Hehe, Sfer, que hi tornem! Jo no he dit que tu diguessis, només que la teva reflexió em va provocar aquest pensament. És un tema interessant, d’altra banda, però que no acabo de controlar del tot. Per cert, “acopdeclickviablog” sona a nom de blog :-p

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *