Sala de lectura, lxxvii: Diari, d’Anna Frank

No fa gaire em van preguntar per què m’estava llegint aquest llibre i només vaig ser capaç d’adduir un motiu: em faltava un llibre que pogués associar als Països Baixos en el Repte 2008. Un altre comentari em féu veure com, en certa manera, es considera que aquesta ha de ser una mena de lectura obligatòria, ja que algú donava per suposat que no l’estava llegint per primera vegada sinó que el rellegia. I no: mai no havia sentit gaire curiositat per un llibre el valor del qual era més testimonial que literari. I com que el desenllaç i molts dels detalls són àmpliament coneguts, no n’havia emprès mai la lectura. Fins ara.

Com deia, la història és prou coneguda: la família Frank (matrimoni i dues filles), jueus alemanys establerts a Asmterdam arran de les lleis antijueves alemanyes, s’amagà en una casa que estava situada darrere l’edifici de l’empresa que havia dirigit el pare d’Anna a mitjan 1942. Amb ells s’amagaren una altre família (el Van Daan del llibre) i un dentista. Durant quatre anys, aquestes vuit persones compartiren espai, pors, estretors, gana, alegries i dubtes sobre el futur que els esperava. A fora, els amics cristians que els amagaven també patien la seva ració d’incertesa i maldecaps. L’agost de 1944, però, quan començaven a creure que potser se salvarien, els vuit amagats i dos dels seus protectors foren detinguts: aquests aconseguiren salvar la vida, però dels vuit habitants de la casa del darrere només se salvaria Otto Frank, pare d’Anna.

La «Casa del darrere» és com anomena Anna la casa on s’amagaven. I és, de fet, el títol original del llibre (Het Achterhuis), un llibre que va començar Anna en forma de diari epistolar i que només més endavant, en escoltar a la ràdio un ministre holandès que deia que en acabar la guerra es recollirien tots els testimonis escrits possibles, va començara a reescriure per donar testimoni de tot el que estaven passant. L’Anna és conscient que està deixant un testimoni vàlid, però també que els testimonis personal poden ser poc interessants:

Anit, per Ràdio Orange, el ministre Bokenstein va dir que després de la guerra es farà una recollida de diaris i cartes relatius a la guerra. Per descomptat que tots es van llançar sobre el meu diari. Imagina’t que interessant seria editar una novel·la sobre la «Casa del darrere»! El títol faria pensar que es tracta d’una novel·la de detectius.

Però parlem seriosament. Segur que deu anys després que hagi acabat la guerra, resultarà còmic com hem viscut, menjat i parlat vuit jueus amagats [p. 276]

I és cert que algunes anècdotes que explica serien força còmiques, sobretot si el desenllaç hagués estat un altre. Anna no sembla perdre en cap moment l’esperança de refer la seva vida un cop acabarà la guerra i podran sortir de l’amagatall, i de refer-la per mitjà de la literatura:

A més d’un marit i fills necessito una altra cosa a què dedicar-me. No vull haver viscut per a res, com la majoria de les persones. Vull ser útil i una alegria per als que viuen al meu voltant, tot i que no em coneguin. Vull continuar vivint, fins i tot després de morta! I per agraeixo tant a Déu que m’hagi donat des que vaig néixer l’oportunitat d’instruir-me i d’escriure, d’expressar tot el que porto dintre meu. [p. 282-283]

Algunes de les paraules d’Anna semblen premonitòries i converteixen la lectura en un acte desassossegador i angoixant. El diari es convertí en testimoni del que havia passat i en la vida després de la mort d’Anna, aquest continuar vivint després de morta que tan important semblava ser per ella. Alguns fragments són especialment punyents, coneixent el desenllaç:

Almenys em queda un consol, tot i que sigui petit: la meva estilogràfica ha estat incinerada, tal com vull que facin amb mi quan arribi el moment. [p. 170]

La seva mort va ser diferent, però no menys terrible. Les seves paraules romanen, vives.

El llibre:

  • Anna Frank. Diari. Tr. Esther Roig. 6a ed. Barcelona: DeBolsillo, 2006. 381 p. ISBN 84-9759-419-3.

Enllaços relacionats:

10 pensaments a “Sala de lectura, lxxvii: Diari, d’Anna Frank

  1. Alba

    doncs jo me’l vaig llegir de ben petita, i ara tinc ganes de tornar-me’l a llegir (en part perquè ara tinc la sensació que no el vaig acabar d’entendre, en part perquè després de llegir-me “La Lladre de Llibres”, de Markus Zusak, em va agafar la dèria de rellegir tots els llibres que corren per casa relacionats amb el tema, i en vaig trobar molts, però el Diari, justament, no).
    Doncs això, que em va agradar bastant… El final no el sabia, jo. De fet, el llibre va caure a les meves mans gairebé per casualitat i el vaig llegir mig d’amagat perquè em feia vergonya (no preguntis per què, no ho sé xD) i a l’arribar al final recordo que em va saber moltíssim greu T.T
    A veure si el trobo i aprofitant que aquesta setmana acabo el curs el llegeixo ^^
    Un petó:)

    Respon
  2. Ferran

    Jo, he de confessar que no l’he llegit. Bé, al menys, que no l’he llegit sencer. El llibre és a casa i el va llegir la meva dona que te la “mala costum” de subratllar. Jo em vaig limitar a mirar-me només el que ella havia subratllat.

    He de confessar que els testimonis directes, sense una el.laboració novelesca, no m’interesen gaire.

    El llibre que em va agradar molt sobre l’univers concentracionari va ser el de Jorge Semprun: Viviré con tu nombre, moriras con el mio. O a l’inrevés, que no recordo ban be el títol.

    Respon
  3. Susanna

    Jo no l’he llegit mai, tot i que l’he començat un parell de vegades. La darrera, en tornar d’Amsterdam on, malgrat que la “Casa del darrere” s’ha convertit en un punt turístic per excel·lència, em va impressionar ser-hi i veure on van amagar-se durant tant de temps.

    Respon
  4. Alba

    Ai, a mi sí que m’agraden els testimonis directes. M’hi sento més identificada, no sé…
    Sobre el llibre de Jorge Semprun, me l’apunto i quan m’acabi tots els llibres que tinc a casa esperant que acabi els exàmens el buscaré!^^
    petó!

    Respon
  5. valentitorra

    M’apunto a la llista dels que encara no han llegit aquest llibre. I ho sento!

    Però…un gir inesperat en la meva llista d’obres pendents, l’ha fet guanyar uns quants llocs.

    Espero que aviat en poguem parlar.

    Respon
  6. Ferran - Un que passava

    Valentí, a veure què et sembla. Potser com a “literatura” no és res de l’altre món, però com a testimoni em sembla força interessant i corprenedor.

    L’Espolsada, no vaig visitar la Casa del darrere quan vaig estar a Amsterdam, però espero fer-ho aquest estiu, que hi torno de passada.

    Alba, tens raó, és més fàcil sentir-se identificat amb aquest tipus d’obra que no pas amb una novel·lització, on sempre hi ha una distància entre el lector i els fets.

    Coincidimos entonces en el impacto, peke.

    Ja tenia intenció d’anar-hi, a la Casa del darrere, Susanna, però els vostres comentaris m’han acabat de convèncer.

    Ferran, m’apunto la recomanació del llibre de Jorge Semprún.

    I gràcies pels vostes comentaris!

    Respon
  7. Ferran

    És curiòs: a mi em succeeix el contrari, em sento molt més identificat amb una novel.lització que no pas amb el testimoni directe. Pot ser perquè moltes vegades el testimoni directe es perd en detalls carents de tot interés, quotidianetats que no venen al cas i vaguetats isuportables. Mentre que el novel.lista te un misatge i condueix la narració per a fer-lo comprensible.

    De totes meneres, ja saps, contra gustos … els colors.

    Respon
  8. peter_pan

    Holis! Jo aquest llibre el vaig llegir déu fer uns 5 anys, quan en tenia 13 o 14, i me va agradar molt, sempre m’han agradat aquest tipus d’història i també crec que és més fàcil sentir-s’hi identificat, en el meu cas, sobretot perquè tenia l’edat que tenia la protagonista i pensava en lo distinta que era la meva vida a la seva i la sort que tenc…

    Encara no he tengut l’oportunitat de viatjar, així que no he visitat la “Casa del darrere”, però ho tenc pendent ^^

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *