Presentació de Rodoreda. Exili i desig

Una cinquantena de persones, comptant llarg, omplíem l’auditori de l’FNAC de l’Illa Diagonal ahir al vespre. Ens hi havia reunit l’esquer de la presentació del llibre de Mercè Ibarz Rodoreda. Exili i desig, publicat per Empúries, presentació que faria l’autora mateixa acompanyada d’Imma Monsó i Jordi Cornudella. Va començar Mercè Ibarz donant la benviguda als assistens i presentant els seus companys de taula, a qui havia reunit més com a escriptors que com a altra cosa: volia, va dir, que a la presentació hi hagués escriptors que parlessin de Rodoreda, més que no pas estudiosos de la literatura.

Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l’obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d’atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l’obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l’obra, d’una part de l’obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l’autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l’obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l’obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l’estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d’Ibarz); l’aïllament de l’escriptora a l’exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d’Ibarz, la Guerra Civil i l’exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l’exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d’aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d’acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m’està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d’una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n’he tingut la oportunitat.

El llibre:

  • Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

2 pensaments a “Presentació de Rodoreda. Exili i desig

  1. tina

    Caram, quina crònica més precisa! 🙂 Gràcies per venir-hi, Ferran!

    Amb el teu permís, enganxo aquí la Flor negra que vaig llegir, com a mostra de la Rodoreda gore que diuen alguns (vegeu suplement Cultura/s de La Vanguardia d’abans-d’ahir):

    FLOR NEGRA

    Set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués. I mil formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de vernissat. Sembla un clavell arrissadíssim i amida un pam. S’obre durant setanta nits-nits: les més fosques, les més quietes, les més mortes. La busquen a les palpentes per fer-ne l’ungüent que fa patir. Aquest ungüent es posa darrera de les orelles, entre els dits dels peus, a la part interior de la cuixa esquerra…
    Frega fort i dorm tranquil que el mal es va fabricant tot sol. Al cap de dos dies i de dues nits et despertes amb una pena tan grossa que no et deixa respirar. Una bella pena per poder-te creure important; una pena de roc i de sal, una pena amarga de fetge i d’entranya profunda, una pena arrapada al coll com un clau clavat amb un martell, una pena de deu mil quilòmetres, una pena que et mata el pobre cor i t’hi atura la sang perquè s’hi podreixi. Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n’anés, tornaries a no ser ningú.

    Mercè Rodoreda. Viatges i flors. Barcelona: Labutxaca (Grup 62), 2007.

    Respon
  2. Ferran - Un que passava

    Avantatges de portar sempre a sobre el bloc i la ploma. Llàstima que alguna frase de l’Imma Monsó no la vaig anotar exactament i no m’he atrevit a repetir-la.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *