Nits d’Òpera, LI: Tannhäuser, de Richard Wagner

Un dels avantatges de no veure les primeres funcions d’una òpera és que cantants i orquestra han tingut temps d’anar polint els problemes que hagin sortit a les primeres funcions. Tanmateix, també hi ha desavantatges: les primeres crítiques ja han sortit i si no has tingut prou força de voluntat per evitar-les, vas a la funció amb una idea preconcebuda i unes expectatives que a vegades es confirmen i a vegades no. En aquest cas, els comentaris que havia llegit eren força favorables als cantants i al muntatge (n’havien parlat en Wimsey, en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales) i reconec que la sensació final va ser, també, positiva.

Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s’ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L’escenografia no m’ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s’acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l’escena de l’acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d’aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s’aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l’òpera: després d’haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar… i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s’hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags:

7 pensaments a “Nits d’Òpera, LI: Tannhäuser, de Richard Wagner

  1. Ferran

    Doncs a mi, una de les coses que més em va agradar va ser precissament l’escenografia. Era molt escéptic en això de convertir el joglars en pintors, però vaig veure que funcionava prou bé, sobre tot al concurs.
    Però el que més em va xocar va ser el final: tots els canvis sobre el llibret original, em sembla que tenen molt més sentit del que sembla. Poden ser un reflex del canvi de moralitat imperant. De totes maneres encara m’ho rumio, perque l’impacte va ser fort.

    Respon
  2. Ferran - Un que passava

    La del segon acte i final del tercer em va agradar, Ferran, només que em va recordar la de Don Carlos. Però la del primer i tercer… suposo que era necessari canviar completament per poder posar en escena les idees que es volia transmetre. Em va semblar més interessant, per exemple, fer trobar Elisabeth i Venus, per exemple, que no pas l’espai en si.

    Respon
  3. ximo

    El Liceu quan l’obra és llarga com el Tann, no obra els llums de la sala, doncs li fa vergonya (a mi també) que els cantants que porten més quatre hores donant tot el que donen per tal de fer-nos gaudir d’un espectacle total, no vegin com hi ha una gran majoria de gent que surt cames ajudeu-me a buscar els abrics i cap a la Gardunya a buscar el cotxe. No s’esperen ni a la primera tanda d’aplaudiments.
    Tots hem de matinar, però si has bavejat de satisfacció després d’un tercer acte gloriós, no et recordes que dintre de poquetes hores t’has de llevar, jo al menys, i m’agrada que ells s’assabentin de que m’ha agradat i crido i aplaudeixo i mi deixo la pell, com Seiffert ha fet abans per a tots nosaltres.
    El Liceu, potser s’equivoca, si obrís de cop els llums potser a tots aquets els hi feria molta vergonya, o no, els poca vergonyes, sempre son poca vergonyes.

    Respon
  4. Francesc

    Vaig estar a la primera representació i el muntatge hem va agradar.
    Crec que a l’orgia de l’iniciï tot l’estol de mascles haurien d’anar a pel per ser coherent amb Venus i amb el muntatge.
    Podem posar una dona nua i no passa res; però posar-hi un mascle encara no s’assumeix.
    Recordo una representació del Tannhäuser de la temporada 1978-79 en que els ballarins i ballarines anaven amb uns tangues daurats amb forma de petxina i que ja va resultar escridassat per els conservadors de sempre. Aleshores el Liceu era encara molt més carca que la seuro-progressia d’avui en dia.
    Canviar el “Quique Tanoiser” (com deien els nostres avis) de músic-poeta a pintor no canvia en res l’obra de Wagner, però en la proposta que ens presenta Paul Steinberg crec que arriba molt més a la crítica que pretenia el sr Richard tot criticant l’art conservador. En l’òpera no podem canviar la música (seria coherent posar-hi rock com a revulsiu) però la gent no ho entendria i la morfosintaxi musical en sortiria perjudicada greument. Passar-ho a pintor, crec que aconsegueix el mateix efecte revulsiu i el final simbòlic de l’associació de Venus- Santa Elisabeth d’Hongria confonent-les com a muses creatives de l’obra d’art.

    Respon
  5. Francesc

    Estic d’acord amb en Ximo que el públic es molt mal educat i no espera a que els cantants surtin a saludar i ja foten el camp.
    També n’estic fins els col…. dels mòbils que sonen i sobretot els estossecs.
    Una altra cosa que hem molesta són els aplaudiments al final d’una ària, duo, cabaleta , etc. Crec que només s’hauria d’aplaudir al final per no trencar l’atmosfera creada al llarg de la representació. O encara millor NO HAURIEM D’APLAUDIR MAI ja que si hem quedat tant extasiats per el que hem escoltat el millor que podem fer es homenatjar-ho amb un silenci total. Quina emoció més gran produir un silenci total.
    En quant al Pàrquing crec que el millor es aparcar a la Plaça Catalunya, ja que tens descompte traient el tiquet a la botiga del Liceu i a més es va més ràpid en sortir perquè no has de fer cua.

    Respon
  6. Ferran - Un que passava

    Teniu raó, Ximo i Francesc, amb el tema de l’educació del “respectable”. No només pel que fa a marxar abans que caigui el teló (que ho he vist, també), sinó als mòbils (dijous també en vam sentir alguns), als atacs de tos.

    Ara, que no crec que s’aconseguís aquest silenci que defenses, Francesc; em sembla que tenim massa assumit l’aplaudiment com a manera de demostrar que ens ha agradat el que hem sentit, fins i tot després d’una ària (després, ep! no pas a meitat o entre l’ària!). Un silenci total pot ser tan fred…

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *