Gregarisme turístic

Per pujar a la basílica de Sacré-Coeur des del boulevard de Rochechouart hom pot optar per diversos carrers; curiosament, però, tots són buits excepte un, el carrer d’Steinkerque, que comença a l’alçada de la parada de metro i desemboca a les escales que porten a la basílica. Tant se val que anem per un carrer o altre dels que hi ha al costat, perquè hi arribarem igualment… és igual, perquè tots agafem el carrer més atapeït, el més ple de botigues de souvenirs, el carrer on carteristes i altres timadors intenten fer el seu agost particular (o pensàveu que el joc de les boletes que omple les Rambles de Barcelona era únic?). I és quan tornes de la visita de rigor i decideixes no tornar a passar per aquell carrer intransitable que t’adones que el més bonic no estava en aquell camí…

O tots portem la mateixa guia o el turista tendeix al gregarisme més del que hi tendeix l’espècie humana en general…

5 pensaments a “Gregarisme turístic

  1. esther

    Ferran, els humans som gregaris per natura (com la majoria dels mamifers). Això que expliques m’ha recordat quan a l’estiu vaig a la platja i per molt que t’allunyis de la gent sempre hi ha algú que se’t posa ben apropet o els bars on les taules son quasi totes buides i se’t posen just a la del costat… Ara que hi penso apart de gregaris som una mica tocac…

    Respon
  2. Javier Leiva

    I pels carrers de sota del boulevard hi vas passar? És agradable de passejar-se pel barri i anar fent camí fins a Opera, per un cantó, o fins a Répuiblique, per l’altre.

    Ja m’has fet venir ganes de tornar-hi a treure el cap 🙂

    Respon
  3. Ferran

    A mi, m’encanta Paris. Hi vaig viure mig any i he anat molts cops per questions de feina i per plaer. Però el Sacre Coeur no és dels llocs que més m’agradi. Quan hi vaig, baixo al metro d’Abbesses, una estació per mirar-se-la una estona, enmig d’una placeta encantadora. Hi ha algun dia a la setmana que hi ha mercat i tot (no recordo quin). I des d’allí e spot pujar pels carrerons del vell montmartre que, com tu dius estan absolutament buits. Mirar-se les finestres de les cases és un exercici ineludible: tenen algunes decoracions la mar de boniques.

    Respon
  4. Ferran - Un que passava

    Que exagerat, manu, no n’hi ha per tant :-p

    Si hi torno, ja sé anar Ferran. La veritat és que hi ha molt per veure, a París, segur que hi tornaré a anar.

    No, Javier, no hi vam passar. Era l’últim dia que passàvem sencer a París i volíem tornar al Louvre. La veritat és que vam fer via.

    Tens raó, Esther, i per ser honest hauria de dir que jo pateixo el mateix mal que critico. Al cap i a la fi, també vaig pujar pel carrer més ple!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *