Nits d’Òpera, L: concert Händel

David Daniels, malgrat que no és el meu contratenor favorit ni el primer que vaig escoltar —honor que s’emporten, respectivament, Andreas Scholl i Derek Lee Ragin—, sí que és el que va fer que m’interessés per aquesta corda gràcies a un Rinaldo enregistrat a Munic el 2001. Posteriorment, he pogut escoltar altres contratenors en directe, entre ells Daniels mateix a A midsummer’s night dream de Britten fa tres anys al Liceu, però malgrat tot segueixo preferint Andreas Scholl (encara que em podeu retraure que mai no l’he escoltat en directe), per bé que reconec que en aquesta preferència hi intervenen altres factors que van més enllà de l’aspecte musical i no tenen res a veure amb el cantant. I la Lisa Saffer ni l’havia sentida anomenar, malgrat haver cantat a l’Ariodante de fa dos anys —la Dalinda que jo vaig veure va ser Elena de la Merced. Tant és així que ni tan sols m’havia plantejat d’anar a aquest concert, fins que, després de veure Elektra i tornar a veure que el programa era tot Händel, una altra passió, vaig decidir d’intentar anar-hi: per sort, encara quedaven entrades.

El concert constava de dues parts iguals: introducció orquestral a càrrec de l’Orquestra de Cambra, quatre àries (dues per cantant) a cada part i un duet com a tancament (el de Rodelinda i Bertarido a la primera part; el de Cèsar i Cleòpatra a la segona). Com a bisos, el duet de Theodora i Dydimus («To thee, to thee») de l’oratori Theodora i el final de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi. En Ximo en va fer un llarg i complet comentari en ocasió del primer concert: «Händel en majúscules: Daniels i Saffer al Liceu». El concert m’ha agradat, i totes les prevencions que pugués tenir contra Daniels han desaparegut, no per art d’encantament, sinó per l’art de la seva veu. Ja des de la primera ària que ha cantat («Va tacito e nascosto», de Giulio Cesare) ha demostrat el domini i la bellesa de la seva veu, encara que sens dubte els dos millors moments del contratenor han estat «Dell’ondoso periglio… Aure, deh, per pietà» i a la pirotècnica «Furibondo, spira il vento». Lisa Saffer m’ha agradat, és una cantant expressiva i amb bona veu, però m’ha deixat una mica fred quan ha cantat «Lascia ch’io pianga», una ària si es canta bé s’ha de ser de suro perquè no et provoqui ni una mica de pessigolleig: doncs res. És la primera vegada que escolto aquesta ària sense que em provoqui una mica d’emoció. Almenys he rigut una mica amb «Myself I shall adore», gràcies a la seva expressivitat i gesticulació. En canvi, als duets han estat ben cordinats i les seves veus combinaven perfectament; fins i tot diria que es notava una certa complicitat entre els dos cantants.

En resum, ha valgut la pena anar-hi i espero que no triguem gaire a tornar a gaudir de la veu de Daniels al Liceu.

5 pensaments a “Nits d’Òpera, L: concert Händel

  1. anònim

    Molt gran el Scholl. Ara bé: sentiu un tal Philippe Jaroussky, francès: a Youtube en trobareu uns quants vídeos (i val la pena veure’l, a més de sentir-lo).

    Respon
  2. Ferran - Un que passava

    D’aquest Jaroussky feia temps que en sentia parlar i sempre m’havia fet mandra escoltar-lo (en vaig escoltar un fragment del youtube que no em va agradar gaire). Però justament abans-d’ahir escoltava un enregistrament que tinc per casa de l’Agrippina de Händel amb Veronique Gens i el Jaroussky sense saber que era ell qui feia el paper de Nerone (no, no compro música sense saber què compro: es tracta d’una col·lecció d’òpera a la qual no havia fet gaire cas encara)… i vaig quedar ben sorprès. No és Scholl (deixeu-me ser mitòman per una vegada), però déu n’hi do com canta. Gràcies pel suggeriment, miraré d’escoltar-ne més coses.

    Respon
  3. Retroenllaç: Infobibcat 231 « Bibcat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *