Nits d’Òpera, XLVI: recital de Juan Diego Flórez

La intensitat dels aplaudiments amb què es rep un cantant quan surt a l’escenari, pel que he pogut comprovar, acostumen a ser un indici de què permetrà el públic que el cantant faci o deixi de fer. I els aplaudiments d’aquesta nit quan ha sortit Juan Diego Flórez a l’escenari del Liceu deien que era igual com ho fes, que ja tenia el públic a la butxaca. Era així, sí, però a més ha fet un recital magnífic, malgrat que l’altíssima temperatura que feia a la sala (no exagero si dic que jo estava suant de valent) ha estat a punt d’espatllar-ho tot: a punt d’acabar la primera part del recital, Flórez s’ha disculpat, ha fet referència a la sequedat de l’ambient i la calor, i s’ha retirat un moment, per tornar en plena forma uns minuts més tard.

El recital ha consistit en cançons de Mozart, Bellini, Rossini i Tosti, acompanyades d’àries d’òperes de Bellini, Rossini i Donizetti, i dues àries de sarsueles Reveriano Soutullo i Juan Vert (El último romántico) i Amadeu Vives (Doña Francisquita). Si les primeres peces ja havien donat el to del que ens esperava, la resta ha acabat de reblar el clau perquè el recital fos una meravella, amb un Flórez segur de si mateix i donant el màxim al públic (inclosos els truquets dels cantants per guanyar-se el públic). Al final, quatre bisos: «La donna è mobile» de Rigoletto, aguantant la nota final mentre feia gestos com dient «què, acabo o no?»; «Ah! Levé-toi, soleil!» de Roméo et Juliette; «Pour mon âme» «Ah! Mes amis, quel jour de fête» de La fille du regiment; i un ària de Lucrezia Borgia que, segons ha dit, no s’acostuma a cantar i només ho feia l’Alfredo Kraus, «T’amo qual s’ama un angelo», bellíssima ària amb què ha posat el punt i final al recital. Un recital que, si hagués estat pel públic, hauria continuat tota la nit, però els aplaudiments només han aconseguit que el Juan Diego Flórez sortís a saludar quatre o cinc vegades.

En resum, un recital d’aquells que seran difícils d’oblidar.

 

Technorati Tags:

6 pensaments a “Nits d’Òpera, XLVI: recital de Juan Diego Flórez

  1. bocachete

    Hola. Feia temps que no em passava per aquí. Sí que va cantar bé, el noi. Jo en destacaria el fraseig i l’articulació, perfectes. La facilitat a l’agut la tenen molts, però Déu n’hi do l’amplitud amb què els fa. Sap dir i sap cantar i, de moment, és intel·ligent i fa el repertori que li pot anar bé a una veu que, de natural, és bella. Tenint en compte que és relativament jove i que sembla haver demostrat que sap portar bé la seva carrera (suposo que els consells d’Ernesto Palacio, el seu mentor i gran cantant en el seu moment, hi tenen molt a veure), tenim un gran tenor per a una pila d’anys. Com va lligar les frases de, per exemple, la romança de Vives! Realment, no se sentia així des de Kraus (era molt diferent, però). Faria un bon Fernando, indubtablement.
    I les propines… Val a dir que no m’entusiasma La dona è mobile. Potser la tinc massa sentida? No li trobo gran cosa. No obstant, la va saber cantar amb un no sé què molt diferent al comú dels tenor lleugers. La “deia”, hi posava intenció, estava cantada, no cridada. L’agut no era gratuït… no sé: la va clavar. És una peça que, de tant sentida pot ser vulgar (sovint ho és) i, en canvi, va fer-ne una creació. L’ària de Gounod, realment krausiana (era una de les àries típiques dels recitals del canari) en la dicció i la perfecció del fraseig, en la mitja veu, en l’expressivitat. Fins i tot superior en la bellesa del timbre, que és el plus que pot tenir Flórez sobre Kraus. En tot cas, sense voler ser impertinent, ja havies posat bé la propina del La fille du régiment: va cantar només Pour mon âme, la cabaletta dels nou do sobreaguts. À mes amis és el títol de l’ària precedent, que no va cantar (habitualment s’interpreten totes dues, una rere l’altra i sense solució de continuïtat, però és llarga i suposo que va optar per la part més espectacular). És curiós que, en aquesta ària, semblava que no tingués cap dificultat en cantar-la. Atacava els sobreaguts com qui parla i la sensació era que allò era “fàcil”. Possiblement és un bon elogi. L’únic però, per dir alguna cosa, és el final de l’ària de Linda de Chamounix. És endiablat: no acaba amb un agut que puja, sinó que el final comença a dalt i va diminuendo fins a extingir-se en un pianissimo (la podeu sentir en YouTube en la versió modèlica de Kraus). De fet, és més complicat fer-ho així i molts cantants s’ho salten. Penso que va fer-ho a mitges: baixa però manté la nota disminuïda però sense continuar baixant-la fins el no res. En tot cas, Déu n’hi do. Si segueix així, pot fer moltes, moltes coses. La Cenerentola que farà d’aquí a poc promet, i molt.

    Respon
  2. bocachete

    Perdó: Ah! Mes amis… Que us ho he escrit malament. I sense punts i a part… Malament.

    Bé, com a resum, em va agradar. Potser en alguna cosa (Gounod, Vives, Soutullo i Vert), tot i ser cantades de manera impecable, vaig trobar a faltar una mica més de veu o de volum: són peces més líriques i demanen una veu més consistent. Ara, va fer-ho tan bé que pot repetir-les quan vulgui.

    Respon
  3. Un que passava

    Hola bocachete. Trobava a faltar els teus comentaris, de debò. Gràcies per corregir-me l’error: no coneixia la peça (de fet, no he sentit mai La file du régiment) i només recordava que deia alguna cosa “militaire et mari”. Vaig encertar el resultat i em vaig deixar confondre… en fi, torno a corregir.

    La Cenerentola la veuré el dia 27, espero que passis per aquí quan l’hagis vista 😉

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *